Pàgines

30 d’abril del 2013

Camises, roures i art social


"The Blue Route", Kaarina Kaikkonen (2013)
a l'espai Fabrica, Brighton & Hove
Durant aquest mes de Maig serà ben fàcil trobar-se roba estesa pels carrers de Brighton & Hove, coincidint amb el Festival cultural de la ciutat. Es tracta de segona part de la instal·lació “The Blue Route” que ja s'exhibeix a la galeria Fabrica d'aquesta petita ciutat costanera britànica. El projecte va començar amb el centre cultural de Brighton demanant camises velles a tots els ciutadans doncs l'artista finlandesa Kaarina Kaikkonen treballa sempre amb objectes quotidians de segona mà; i és feina d'ella després fer aquesta mena de collage amb les peces de roba que millor encaixen en el seu disseny.Per què camises? Doncs en paraules de la pròpia Kaarina Kaikkonen perquè “una camisa és el més proper al cor. La persona es troba allí”. Molt bucòlic el pas d'aquesta intimitat que dóna una camisa cap a la oposada immensitat amb que es pot associar el color blau que dóna nom a l'obra, però d'aquesta manera, un cop completa l'obra, l'espectador no només juga a trobar la seva camisa entre la multitud sinó que amb aquest gest es troba a sí mateix formant part de l'obra, donant-li a aquesta nous valors interpretatius ben subjectius. Però l'espectador que ha donat la seva camisa també serà partícip d'una tasca social en quan s'acabi el Brighton Festival: totes les camises, tant les utilitzades en aquesta ruta blava com les que hagin estat descartades del disseny, seran donades a Oxfam. Així la funció social de l'art passa a una vessant pràctica.

L'obra de Joseph Beuys a Documenta 7
tal com ell va deixar les roques de basalt.
L'art sempre ha tingut aquesta funció social, ja fos exaltant les virtuts d'una determinada classe social com succeeix en les representacions artístiques més clàssiques o bé com a crítica dels sistemes socials i polítics, un concepte molt més contemporani; però no són tantes les obres d'art en que la funció social fa quelcom realment tangible com és el fet de donar a la caritat més d'un centenar de camises. Potser un dels primer exemples més remarcables d'aquest tipus d'art són les “escultures socials” de Joseph Beuys, un veritable creient de l'art com a potència per al canvi revolucionari. 

Un cop mogudes les roques van plantar
un roure al costat de cadauna d'elles
És així doncs que el 1982 per al Documenta 7 va escampar una pila de roques de basalt, les quals només des de l'aire es podien contemplar com una fletxa assenyalant un roure que ell mateix havia plantat. Acte seguit va anunciar que les roques només s'haurien de moure si s'hi plantava un roure al seu nou lloc. Com a resultat d'aquesta iniciativa 7.000 roures van ser plantats a Kessel, Alemanya. Es podria dir que el canvi social i mediambiental que buscava Beuys va ser més que aconseguit.

I com que l'art social parteix sempre de la participació dels espectador avui us encoratgem a participar en els comentaris d'aquesta entrada: Què n'opineu de l'art social? En coneixeu més obres? En quin projecte d'art social participaríeu de més bon grat? O se us acut a vosaltres alguna obra d'art social que puguem crear
nosaltres mateixos?


22 d’abril del 2013

Amants del cinema i la literatura, i viceversa


El passat 6 d’abril ens deixà un dels grans prohoms del cinema espanyol: Bigas Luna (1946-2013). Director, productor i creador d’un gran nombre de pel·lícules, l’última de les quals haurà d’estrenar-se sense el suport d’aquest, ja que encara no s’havia començat a rodar. M’estic referint a l’adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, obra cabdal de la literatura catalana, projecte en el que portava tres anys treballant. Això em deriva a parlar de les modes que van i vénen amb versions sobre novel·les. Els últims títols que hem pogut trobar al mercat són l’Anna Karenina de Tolstoi, La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano i dues apostes molt esperades: El Gran Gatsby de Scott Fitzgerald i On the Road de Jack Kerouac. Però no només ara reviuen al cinema clàssics -i no tant clàssics- de la literatura; cal recordar que des dels inicis del sèptim art la novel·la, i especialment aquella que ja havia estat portada al teatre –cal esmentar l’èxit de la pel·lícula del Diari d’Anna Frank, realitzada a través de la seva anterior adaptació teatral. Era, doncs, un punt fort ja sigui perquè, d'entrada, sembla fàcil fer acudir a les sales els que ja han estat fans o coneixedors del llibre, i per una altra hi ha l'encant gairebé màgic -o potser morbós, de veure en carn i ossos els personatges que un dia et vas imaginar, fet que, sovint, comporta desencants al veure que l’actor triat s’allunya de la imatge que un s’havia fet del personatge.
L’adaptació cinematogràfica de llibres és potser un pou sense fi, o un ram de flors inesgotables, si es vol fer servir una metàfora més "cursi", ara que s’acosta Sant Jordi. Fet i fet, se n’han realitzat de tots els estils: des de novel·les d’aventures, com Robinson Crusoe (Daniel Defoe) fins a grans clàssics, com Cervantes, Shakespeare o Dickens. Se n’han fet d’històriques (El nom de la rosa, Umberto Eco), juvenils (Harry Potter, J. K. Rowling), best-sellers (El codi Da Vinci, Dan Brown), de fantastia (El senyor dels Anells, Tolkien), del realisme del XIX (Madame Bovary o Cims borrascosos), o fins i tot de novel·les expressionistes, com El perfum, Patrick Süskind.
Fotograma de Cims borrascosos, 1939, William Wyler

De pel·lícules, com de novel·les, n’hi ha per a tots els gustos, i cal saber destriar la que millor ens escau, o la que més de gust ens vingui en cada moment.
Amb aquesta nova entrada us animem a que compareu llibre i pel·lícula per, no només trobar, sinó sobretot gaudir de les diferències, al cap i a la fi es tracta de dos arts diferents i, aprofitant que demà és Sant Jordi, fer una crida a la lectura. Un “jo ja he vist la pel·lícula” sovint no val, poden perfectament ser dues solucions ben diferents. 

14 d’abril del 2013

No ploris per mi, Argentina

O “Don't Cry For Me, Argentina” tal com ho cantava Madonna l'any 1996 a l'adaptació cinematogràfica del musical Evita (1976), fruit de la col·laboració de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber. Si jo fos argentí sí que ploraria, però pel musical. No em refereixo a aspectes tècnics, teatrals ni molt menys a la música; parlo dels fets històrics que Evita representa, o més aviat critico COM els representa.


Bé és cert que, encara que per a mi Eva Perón (1919-1952) fos una lluitadora amb idees molt modernes, ja en el seu temps va ser objecte de gran polèmica i els seus seguidors eren tants com els seus detractors: els primers tan apassionats que allò quasi semblava una religió; els segons, colèrics, arribant al punt d'escriure "Viva el Cancer" per les parets per celebrar la seva mort i segrestar el seu cadàver durant 17 anys. Però precisament això dóna encara més motiu per anar amb compte a l'hora de fer un musical de la seva biografia. En canvi el duet britànic va basar-se en “La dona del fuet” (The woman with the whip), primera biografia anti-peronista escrita per Mary Main el mateix 1952 en què el càncer es va endur a l'actriu i política argentina. El resultat doncs és un llibret en el qual queda en dubte la moralitat de la protagonista: una dona que marxa de casa com a amant d'un guitarrista ("Eva and Magaldi"), que utilitza als homes per avançar en la seva carrera artística ("Goodnight I Thank You"), que es casa amb Juan Perón pels avantatges socials ("I'd Be Surprisingly Good For You") i que fa actes de caritat només per al seu benefici ("And  the Money Kept Rolling In (And Out)"). El musical inclou fins i tot un personatge anomenat Che (Guevara) que fa de narrador i crític en el seu paper de "veu del poble". Els dos carismàtics polítics s'enfronten en el "Waltz for Eva and Che", tot i que no hi ha proves que realment es trobessin. No és d'estranyar que amb tanta cançó-crítica poc després de l'estrena del musical Nicholas Fraser i Marysa Navarro publiquessin una biografia més neutral: The Real Lives of Eva Perón.

Evita és, per tant, un exemple més de la importància dels historiadors i historiadores (Hollywood ens dóna més exemples amb pràcticament cada producció d'època que realitzen). No n'hi ha prou amb que la història tingui “ganxo”, cal que sigui fidel als fets històrics. I això al mateix temps implica que una font d'informació no és suficient per arribar a la veritat. Mai sabrem quins defectes pot tenir una font i és per això que cal contrastar-la (especialment si pretens que la teva obra sigui un èxit internacional). Per molt que al 1976 Rice i Webber només comptessin amb l'obra de Mary Main com a única font escrita segur que podien aconseguir diaris i testimonis, o com a mínim fer un perfil de l'autora del llibre i les seves fonts per saber fins a quin punt no estaven prenent partit en la polèmica peronista. Clar que el camí que van triar era molt més fàcil. I al final jo em pregunto: com haurien reaccionat els britànics si dos argentins haguessin fet un musical frivolitzant Margaret Thatcher? Em sembla quelcom impensable als anys 70, quan l'hemisferi nord tenia una absurda superioritat moral respecte l'hemisferi sud; però què passaria en l'actualitat, les coses han canviat prou?

6 d’abril del 2013

L’ indult del foc: la màgia de les Falles



La Comunitat Valenciana, a nivell general i per coneixença externa, es caracteritza per un univers ple de festeig i fastuositat. Un dels fets referencials de la seva cultura popular són les conegudes popularment com a Falles. Aquestes construccions no són un simple objecte del foc,  cal donar-los el tractament digne que els correspon, ja que són obres ciclòpies amb uns trets artístics d’artesans del cartró, fusta i actualment materials sintètics, els quals són anomenats com a Mestres Fallers.
Resulta una mica complicat endinsar-te en una tradició que tot i conèixer-la no l’has viscut mai en viu. No obstant, cal estar-hi present per poder contemplar, en el meu entendre i cada cop en el de molta més gent, autèntiques i vertaderes obres d’art. Tot i ser fruit de la popularitat festiva, aquestes posseeixen una tècnica i una execució professional amb unes formes i acabats que deixen bocabadats a tothom. El fet de que la seva finalitat sigui l’encesa que les fa desaparèixer la nit del 19 de març de cada any en desvirtua la professionalitat, l’esforç i el treball. Però aquest punt és crucial per tal de caracteritzar la tipologia d’aquest art. Si bé quan l’observem podem dir clarament que són macroescultures, el seu sentit pràctic, tant tradicional com de la filosofia dels mestres fallers, ens fa dubtar sobre la seva catalogació.  Hi ha qui diu que realment són obres d’art efímeres, les quals són degradades per un component natural com és el foc mateix, tot i estar intervingut o provocat per la mà de l’home. Sigui com sigui, les Falles no estan pensades per perdurar en l’eternitat i és aquest pensament, segurament, les que les fa més especial. És cert que algun sector del públic pensa que realment és un malbaratament de material innecessari, però si ens centrem en la idea de que tot el material és susceptible de desaparèixer i realment té una fí, això ens fa reflexionar de que potser no ens trobem davant de cap aberració. No obstant això, és evident que no passen desapercebudes i que no tota la gent les observa com a quelcom tradicional que es repeteix cada any, si bé hi ha entesos que ja n’aprofundeixen més en el seu camp d’estudi, ja que dins la materialitat escultòrica hi va lligada tot un rerefons ideològic popular i crític, fet que els dóna realment el sentit pel que són creades.
Un altre dels factors que resulta inabastable és el fet de comentar correctament una Falla. Realment algú sap com s’organitza i s’estructura i si hi ha alguna forma protocol·lària? Doncs certament hi és i es repeteix com un patró en cadascuna d’elles, per molt que la temàtica i el tractament escultòric hi sigui divers. Així doncs, si volem analitzar una Falla cal anomenar les dues parts principals que la constitueixen. Es tracta doncs, de la base dels ninots sobre la qual s’hi planta el remat. Realment, la part originària de la Falla són els ninots, dels quals posteriorment en descriurem breument el seu origen i la seva història. Aquest donen el vertader sentit d’aquest fet, tot i ser de dimensions molt més reduïdes que els remats. Amb els ninots s’estableix l’autèntic diàleg amb l’espectador. Aquests presenten una gran càrrega satírica sobre problemes o fets d’actualitat, i van acompanyats per norma general d’unes carteles amb textos narrats o diàlegs que n’identifiquen la qüestió tractada i la forma de burla que li correspon. D’aquest grup és d’on se’n salva un, l’indult del foc, en el cas que fos la Falla guanyadora.
Si ens centrem en el remat, aquest ha assumit en les darreres dècades, a partir dels anys 80, un especial interès que fins aleshores no posseïa. Per aquest motiu, els fallers tradicionals, no els artesans si no els ciutadans i públic més crític, aposten per tornar a donar el caràcter més crític i important al paper del ninot, ja que la majestuositat i grandesa del remat s’han emportat gairebé pel complert el sentit tradicional de les Falles. Els remats doncs, són constituïts per unes grans figures o conjunts escenogràfics amb unes mides de fins a una trentena de metres. La seva estètica presenta uns perfils molt suaus, voluptuosos, aeris i amb un especial interès per la mirada. Si bé els ninots presenten diversos tractaments tècnics ja que les seves reduïdes dimensions ho permeten, els remats transmeten una mirada estètica que els fa reconèixer arreu com a falles. Són aquests ulls tant brillants, amb una alta predominança del dibuix i que ressalten de les tonalitats més pastel de la resta del grup escultòric. Normalment es resolen com un ull ametllat, més propi de l’anomenada mirada arcaica, però que realment els dóna una humanitat i vivesa, tot fent els personatges més agradables i propers a nosaltres.
No es podrà acabar aquest article sense comentar breument l’origen d’aquesta festivitat tant extraordinària i plena d’expressió artística. Sembla ser que porta una gran càrrega simbòlica amb la referència del foc com a element que obre l’etapa primaveral, tot accentuant el canvi estacional. També hi ha qui troba referència amb els ninots de quaresma que es cremaven arreu d’Europa per tal d’avançar i anunciar la vinguda de la Pasqua. No obstant això, hi ha una història més arrelada, si més no més acceptada pels valencians com n’és el sentit primigeni de la cremà. No és casualitat que sigui per Sant Josep quan la festa pren el seu punt culminant amb l’encesa de les Falles. Si ens centrem amb el patronímic valencià observem com Sant Josep no n’és el patró de la ciutat ni de la Comunitat Valenciana, ja que són Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer, respectivament. Així doncs, cal justificar perquè es fan les Falles per la fira de Sant Josep. Segons sembla ser, vers aquesta època de l’any els fusters netejaven el seu taller de les restes velles i inservibles i amb la vinguda del bon temps es posaven a l’exterior dels baixos del taller per treballar la fusta. Amb les piles de llenya que treien les cremaven al mig del carrer, si bé algun veí n’aprofitava una part o hi afegia un moble vell perquè hi fos cremat. A partir d’aquí es va optar per posar-hi un ninot al capdamunt de la pira el qual posteriorment adquirí un to més satíric del barri on s’hi plantava. És per aquest motiu que l’estructura base de les Falles és de fusta, ja que s’ha d’arribar a cremar absolutament tot com a senyal d’eliminació de trastos vells i inici d’una nova època regenerada de les cendres.
Actualment, el moviment faller ha aportat gent d’arreu del món que van a visitar aquests dies la ciutat per contemplar la gran bellesa de les Falles, i és aquest el motiu pel qual els ninots ja han adoptat un caràcter satíric sobre temes coneguts per la societat tot deixant de banda la burla veïnal. També cal dir que el fenomen ha arribat a generar un museu propi de la Falla, dins el qual l’Institut Valencià d’Art Modern n’ha pres part de possessió tot donant la rellevància necessària al moviment artístic faller.