Pàgines

25 de setembre del 2013

Ara tots som fotògrafs

Temps era temps, que els fotògrafs eren aquelles persones amb una habilitat especial amb l'objectiu que, en mans de qualsevol altre mortal, esdevenia un seguit de fotografies nefastes. Durant els últims anys això ha canviat, no només amb l'entrada de la fotografia digital i el photoshop, especialment amb la febre del Instagram, aplicació per a Android i Iphone en la que la fotografia esdevé acabada quan se li posa un filtre a sobre de manera molt senzilla i ràpida. No cal, doncs, tenir una destresa especial i ni tan sols dominar un programa d'ordinador. L'era de l'Instagram s'ha apoderat de la vida social. Tant és així que han començat a sortir tot de concursos i trobades on el nexe comú és la passió per realitzar fotografies en aquest suport.

Aquests dies, per exemple, han estat les festes de Santa Tecla a Tarragona i la Mercè a Barcelona, i a ambdues s'hi han fet concursos de fotografia Instagram amb els hastags #miradessantatecla i #instamerce, respectivament. Aquest fet ha deixat apartada “l'antiga” manera de fotografiar, i ja sembla que els concursos de fotografia “tradicional” hagin desaparegut.

Però del que es tracta, què és? D'una moda passatgera que s'esborrarà amb l'arribada d'una nova aplicació? Podríem tractar-ho d'intrusisme professional? Cal pensar que ja es fan exposicions fotogràfiques íntegrament fetes en aquest medi; la primera fou a The Brick Lane Gallery de Londres al 2011. Així com també trobades, conferències i xerrades de comunitats d'instagramers. Perquè, de fet, el món Instagram ha vingut per a quedar-se; així almenys ho veiem des del Cultius. Es tracta d'una nova via de comunicació, un nou suport artístic i mode d'expresió a l'abast de tothom i per a tothom. Cal veure com evoluciona, i si amb el temps passa a ser una moda que caduca o segueix endavant, explorant les possibilitats artístiques que es poden assolir amb l'aplicació. I d'això, els fotògrafs professionals que n'opinen? També ho usen, o ho veuen com una aberració? Realment qualsevol persona pot realitzar fotografies fantàstiques, o es necessita, d'alguna manera, aquella espurna artística per aconseguir-ho? I vosaltres, què n'opineu?

5 de setembre del 2013

Del poble i per al poble?

La família Mèdici i Peggy Guggenheim. A ells i a tants altres particulars que han donat diners a artistes o museus, que han potenciat el seu desenvolupament i els han salvat d'alguna que altra agonia, a ells els hem de donar les gràcies perquè sense les seves aportacions, potser, no tindríem tot el material artístic, històric i cultural d'avui.

Si ens parem a pensar, doncs, en una evolució gairebé directa d'aquest tipus d'acció ens trobem davant del crowdfounding, és a dir micromecenatge, que tant en auge està últimament. Directament propogut per institucions o ents privats, o mitjançant el web Verkami, es tracta d'un seguit de projectes de tota mena als quals es pot ajudar amb una petita o gran aportació econòmica per part de particulars. D'aquesta manera es promou la col·laboració social i la promoció del propi projecte, així com, i en definitiva és la qüestió principal, portar a terme activitats que d'una altra manera seria impossible. A partir d'aquí, del concepte crowdfounding, neix el sí d'aquest article, a partir de la notícia de fa uns dies en la que s'anunciava que el Museu del Louvre de París estava promovent un micromecenatge per pagar una part de la restauració de la Victòria de Samotràcia, que costaria uns 4 milions, dels quals el museus se'n faria càrreg de tres. 
Victòria de Samotràcia

No és una acció aïllada ja que, tot i que no és usual en el món dels museus, sí que s'ha usat diverses vegades, també des del propi Louvre, com al 2011 que aconseguí recaptar un milió d'euros per a la restauració de Les tres Gràcies de Lucas Cranach; o, posant un exemple més proper, el MNAC, juntament amb els Amics del MNAC, ho feren per aconseguir l'obra La pregària de Marià Fortuny en motiu de l'exposició sobre el mateix artista.

La qüestió que ens plantegem des del Cultius Culturals és considerar si és lícid que un museu públic amb un gegantí i magnífic historial al darrera, el Louvre, i a més a més amb cost d'entrada d'entre 12 i 16 euros, pot necessitar de crowdfounding? La crisi ja ha arribat als més gegantins monstres de les arts? O es tracta d'una nova filosofia de col·laboracions i apropament social, una mena de roda mística de donar i rebre? Es pot pensar, doncs, que si aportes diners al Louvre, et trobes més a prop i ets, potser, una mica amo de les seves obres, i anar a veure la Victòria de Samotràcia pensant que, efectivament, una part d'ella et pertany, ni que sigui una mica.
I vosaltres, que en penseu?