Pàgines

30 de novembre del 2013

Post-Art o el cas d'Angus McDonaugh

Amb dissenys molt coloristes i grans taques de colors plans que recorden les obres serigràfiques d'Andy Warhol ens arriben les obres d'Angus McDonagh, en una branca del pop-art que podríem anomenar post-art o art postal. L'obra de McDonaugh, en efecte, consisteix en una cinquantena de segells postals d'aparença simple, molts d'ells amb la seva pròpia cara, gràcies als quals aquest britànic de Somerset ha estat enviat cartes durant anys sense gastar ni una lliura en segells.

El seu treball va començar com a una protesta, reivindicant la desaparició dels segells postals i del correu ordinari per culpa d'Internet i les xarxes socials. “Tenia la sensació que el cap de la Reina estava per desaparèixer dels segells i ser reemplaçat per tot d'altres coses, i vaig sentir que havia d'actuar d'alguna manera”, recollia el diari londinenc “Metro” fa un parell de setmanes en una entrevista.

L'autor va crear els segells deliberadament amb aparença senzilla i simplista, però tot i així de les més de cent cartes, que ha enviat a destins tan llunyans com Austràlia, Canadà o Hong Kong, només una ha estat retornada per contenir un segell fals. Així doncs, estem parlant d'un artista o d'un estafador? Què en penseu vosaltres? Sabem què en pensa Royal Mail. L'empresa nacional de correus britànica insisteix en que és un delicte tant la creació com l'ús de segells falsificats i volen prendre mesures al respecte, clar que d'altra banda són ells mateixos qui haurien d'haver detectat els segells falsos durant aquests tres anys.

Val a dir també que Angus McDonaugh en cap moment volia escaquejar-se dels costos postals i ha provat de fer arribar xecs, però aquests han estat tots retornats. Si és així, en lloc d'un criminal no hi podríem veure una protesta artística, un Banksy del correu postal? O una pregunta millor encara: Royal Mail reaccionaria de la mateixa manera si fos Banksy qui hagués fet aquesta jugada?

Precisament una de les activitats de la nova etapa de Banksy a Nova York va ser vendre obres seves en una parada de carrer de les que solen vendre imitacions. Quina diferència hi ha entre tots dos perquè puguem dir que Banksy és un artista i McDonaugh no? Tots dos creen material original ideat per suplantar a mode de protesta; cap dels dos busca el benefici econòmic (els guanys de la venta d'originals a Nova York, a 60$ la peça, van ser íntegres per al botiguer de la parada). Però alerta! Banksy no ha fet perdre guanys a una companyia nacional, només a quatre desconeguts que estaven redecorant casa seva. Vol dir això que McDonaugh és un exemple que en l'Art, com en tot, cal anar amb compte contra qui es protesta?


Sorgeix de nou la gran pregunta “què és Art?” i una de les respostes més plausible alhora que indefinida és “Art és allò que els d'alguna manera (cultural, econòmica, política...) més poderosos decideixen que és Art”. No està a les mans de tots, ni a les meves, decidir si McDonaugh és un artista, sinó a les mans d'aquells que, sense que ens en vulguem donar compte, decideixen tantes coses per nosaltres. Vist així l'art contemporani no és tan diferent del Renaixement o el Romanticisme, on els grans artistes eren els que complaien millor als seus mecenes o enaltien amb més gràcia la classe burgesa; la clau deu estar en complaure a qui toca i no criticar el que no toca.

23 de novembre del 2013

Temps de ser agraïts

S'apropa Acció de Gràcies, Thanksgiving, una d'aquelles “americanades” que coneixem gràcies a les sèries de televisió i films, però igual com passa amb el Halloween (originàriament All Hallows Eve, és a dir la Nit de Tots Sants) es tracta de festes que els americans han heretat de la tradició europea.

L'origen d'Acció de Gràcies rau en les tradicionals misses i festivals, originàriament religiosos, amb els quals en aquesta època de l'any s'agraïa al Senyor (o a la Natura si preferiu mantenir un to més laic) per l'èxit en les collites. Aquests festivals, que solien estar acompanyats de grans banquets, eren també una de les darreres ocasions per fer vida als cercles socials abans que arribés el fred hivern i fos l'hora per a la reclusió en la llar familiar.

Però el quart dijous de Novembre no és una data massa tardana per celebrar les collites? Exacte. Això es deu al fet que als Estats Units d'Acció de Gràcies està influenciat per la tradició britànica del període de la Reforma Protestant durant el regnat d'Enric VIII. Com a part d'aquesta reforma el 1536 es va reduir el nombre de festes eclesiàstiques de 95 a 27 dies anuals, però els puritans més radicals no estaven conforme: volien eliminar totes les festes catòliques, incloent en Nadal o Pasqua, i celebrar només Dies de Dejuni per fer front als desastres o judicis del Senyor (com les sequeres, inundacions i plagues) i Dies d'Acció de Gràcies davant dels petits miracles com la victòria contra l'Armada Invencible o el fracàs del complot de Guy Fawkes contra el Parlament Britànic. Aquest darrer fet va convertir-se en un dia d'acció de gràcies anual des del 5 de Novembre de 1606 i encara avui es celebra (Remember remember the 5th of November).

 El Primer Acció de Gràcies, (c.1915) J.L. Gerome Ferris
No és gens estrany doncs que el 1621 els pelegrins i puritans anglesos emigrats al “Nou Continent” continuessin celebrant Dies de Dejuni i Dies d'Acció de Gràcies, un dels quals va tenir especial importància a Plymouth, a l'actual estat de Massachussets. Feia apenes deu mesos que els pelegrins havien desembarcat i, després del dur hivern anterior, es disposaven a celebrar el seu primer gran èxit en la collita. Conscients que no haurien sobreviscut en terra hostil sense l'ajuda dels nadius, van convidar a la tribu dels Wampanoag. Van ser dies de banquets i jocs, però també d'intercanvi cultural, d'aprendre els uns dels altres i d'agraïments.

La tradició d'Acció de Gràcies ja havia nascut, fa més de 400 anys, però encara li quedava un llarg camí per recórrer. Inicialment no deixaven de ser celebracions casolanes, amb una gran empremta encara dels festivals de la collita, i fins i tot cada Estat ho celebrava un dia diferent. No va ser fins al 1876 que Sarah Hale començà una campanya per fer d'Acció de Gràcies un dia festiu nacional, i disset anys més tard el president Abraham Lincoln, en virtut de les victòries durant la Guerra Civil, va fer-li cas i va establir el darrer dijous de Novembre com el dia nacional d'Acció de Gràcies.

Finalment durant la Segona Guerra Mundial encara hi hauria un canvi més per a aquesta celebració d'humiltat i gratitud. Feia temps que s'havia establer el dia següent a Acció de Gràcies com a Black Friday, l'inici de la temporada de compres nadalenques amb els grans magatzems oferint interessants descomptes. L'Associació Nacional de Comerciants va demanar al president Franklin Roosevelt que ampliés una setmana més la temporada nadalenca així que Acció de Gràcies als EEUU passà a celebrar-se definitivament el quart dijous de Novembre (a Canadà es celebra el segon dijous d'Octubre, doncs la variació climàtica n'anticipa les collites per les quals al principi es donava gràcies).


Així que ja ho tenim, una altra festa tradicional que amb els segles s'ha anat depravant fins convertir-se en quelcom totalment divers, tot i que val a dir que aquesta sí que conserva encara el rerefons de ser agraït ni que sigui un cop a l'any. A Cultius Culturals volem impregnar-nos d'aquest esperit i dir-vos #gracies a tots els que ens llegiu i ens seguiu a Facebook i Twitter. Sense vosaltres no seria el mateix i estem treballant dia a dia per millorar, desitgem que en pugueu veure els resultats aviat.

16 de novembre del 2013

Muzej Nikole Tesle (Nikola Tesla) de Belgrad


En una paraula: geni.

Nikola Tesla (Smiljan, Imperi Austro-húngar 1856 - Nova York, 1943) pertany al grup selecte de persones que han canviat el curs del desenvolupament de la humanitat. Home de món i d'ètnia sèrbia, nasqué en un poble fronterer de l´imperi austro-húngar (avui pertanyent a Croàcia), es formà en universitats tan diverses com la de la ciutat de Graz (Àustria) o Praga (Rep. Txeca) i fins i tot treballà (i més tard competí) amb el mateix Thomas Edison.




Inventor, enginyer mecànic, enginyer elèctric i físic a Tesla li devem el tenir una xarxa de distribució que ens duu l´electricitat fins a casa, el fer ús de les làmpares fluorescents, el poder escoltar la ràdio (Marconi NO en va ser l'inventor, malgrat que la majoria de gent ho creu), el tenir wifi, el poder canviar de canal de TV/engegar minicadenes... sense haver de mouren's del sofà, el fer-nos radiografies, el tenir la possibilitat d'obtenir energia renovable de centrals hidroelèctriques, el poder obtenir informació de l´univers mitjanҫant ones electromagnètiques, i una llarga llista d'invents més.

Fotografia de Nikola Tesla

Donada la seva gran contribució a la ciència, el govern de l'antiga Yugoslàvia juntament amb la família de Tesla van decidir crear un museu en el seu honor a Belgrad. Després de diversos tràmits (Tesla va viure la major part de la seva vida als Estats Units, pel que quan va morir el govern d'aquests va intervenir tots els seus documents on constaven els seus estudis i investigacions) el 1952 es va inaugurar el museu Nikole Tesle en un barri relativament cèntric de Belgrad.




L'edifici del museu és una vil·la residencial construida l'any 1929 seguint el projecte de l'arquitecte sèrbi Dragiša Brašovan (Vršac, 1887 - Belgrad, 1965) d'estil classicista. És una institució única al món ja que preserva documents originals i personals de Tesla.


Com si d'una casa-museu es tractés, el visitant comenҫa la visita al replà. Per entrar en temàtica, una breu introducció a la vida i obra de Nikola Tesla es pot visualitzar a la sala adjunta de l'ala esquerra (Sala 5), la qual compta amb una pantalla gegant on un film de vint minuts dóna una primera impressió del que donarà de sí el museu. En acabar, el guia comenҫa el seu discurs mostrant el funcionament de diversos prototips dissenyats per Tesla i degudament distribuits per la sala d'audiovisuals. En una segona fase (Sala 6), els valents que ho desitgin podràn experimentar en primera persona la transmissió d'energia a distància mitjanҫant una làmpara fluorescent i un oscil.lador d'alta freqüència acoblat a un transformador de 200 000 V.

Interactiu científic

En la següent i última sala de la vessant científica de Tesla (Sala 7), encara a l'ala esquerra, es demostra el control remot per ones electromagnètiques d'un dispositiu mecànic, i de nou s'ofereix la possibilitat de participar de l'experiment.




Passat el replà i ja a l'ala dreta de l'edifici comenҫa l'exposició de la vida personal de Tesla amb documents originals i destacant la seva part més humana. Tesla va patir la infàmia dels seus opositors, i degut a les seves idees massa avanҫades per l'època va ser titllat de científic boig. Independentment de si va ser o no una persona excèntrica, del que no es pot dubtar és que Tesla va ser un home que va viure de i per la ciència, dedicant-hi la vida, els esforҫos i els estalvis.

Ja per finalitzar la visita, l'última sala (Sala 3) compta amb una bobina de Tesla original, l'element més valuós de tot el recinte cultural.

El museu Nikole Tesle és un lloc únic per experimentar la ciència contextualitzada. En un espai relativament petit compatibilitza l'experimentació o el "touch it yourself" de museus com el CosmoCaixa de Barcelona amb el rerefons històric i personal del científic, normalment present en tots els museus d'història de la ciència. Aquesta barreja d'elements juntament amb la relativament baixa densitat d'informació exposada i la redundància en les idees principals, ajuden a que el visitant no se saturi i pugui gaudir del que veu, sent i toca.

Podeu veure el web aquí: www.tesla-museum.org/meni_en.htm

Rosa Maria Torrademé
rtorrato7@gmail.com


9 de novembre del 2013

Inesperada troballa a Alemanya: el Tresor de Múnic



Fa relativament pocs dies que es feia manifesta la notícia de la gran troballa de tota una col·lecció d’obres d’art a Alemanya. Com pot haver estat un tresor tan important ocultat durant tants anys? Aquesta és segurament la primera pregunta que ens ve a tots al cap. Malauradament, no podem arribar més enllà amb una resposta clara, ja que en aquests moments les autoritats alemanyes estan investigant a fons aquest cas.



Segons les dades proporcionades a la premsa alemanya, dins l’apartament de Munic on s’hi mantenia oculta la col·lecció d’obres, varen ser comptabilitzats a gran escala centenars de treballs que havien estat confiscats en època de govern nazi. Tot i haver estat desaparegudes durant dècades, segurament per interessos polítics i econòmics, els estudiosos sí que en tenien notícia de les obres d’art, ja que gran part d’elles havien estat confiscades a museus, i no només a particulars.
El primer esclat públic sobre la notícia el donà la revista Focus, del mateix país, el darrer diumenge, tot informant sobre la redescoberta d’unes 1500 peces d’art, on hi destacava entre elles grans mestres com Pablo Picasso, Henri Matisse i Emil Nolde. Segons altres fonts, també ens trobaríem davant del cas d’obres de Marc Chagall i Max Liebermann.
 


Encara que sembli estrany, no és d’extrema actualitat aquest fet, ja que va ser al 2011 quan es notificà sobre l’existència d’aquesta col·lecció, durant una ordre de registre de l’apartament de Gurlitt, fill del gran marxant d’art Hildebrand Gurlitt, per evasió fiscal. No obstant això, el portaveu de la canceller Merkel afirmà que el govern n’estava al corrent des de fa relativament pocs mesos, ja que el cas s’estava estudiant per una assessoria d’experts sobre l’anomenat “art degenerat” i “l’àrea de saqueig del nazisme”. Aquests equips de treball estudien les produccions artístiques que eren rebutjades per la filosofia nazi i que per defecte, s’atribuïen a propietaris jueus. Segons aquest saber, es tractava d’un art degenerat que malmetia el gran poble alemany i calia ser apartat de la percepció pública per tal de no denigrar-ne el seu pensament. 




Finalment cal dir que les obres han d’estar sotmeses a uns estudis acurats, tant de conservació, taxació i verificació, ja que pot ser que en alguns casos no es tracti d’originals sinó de sèries de gravats, que cal encara confirmar per tal de no atrevir-se a sobrevalorar la col·lecció. Ens quedem doncs, a l’espera de futures declaracions que ens revelin realment el prestigi de la troballa, tot i que les darreres informacions neguen en un principi la futura difusió del catàleg d’aquesta enigmàtica col·lecció.