Pàgines

25 de febrer del 2014

Debatint Liechtenstein



Roy Liechtenstein (1923-1997) va ser un pintor estatunidenc de Pop Art, artista gràfic i escultor, conegut sobretot per les seves representacions a gran escala de l'art del còmic; però avui a Cultius Culturals ens hem proposat debatre fins a quin punt un artista pot ser considerat com a tal.






Ricard Gispert: De tota la seva trajectòria professional només podem considerar Liechtestein com a artista per les obres en que ell sigui autor de tot el material, aquelles en que no hagi manllevat res de cap vinyeta de còmic. En tots aquests altres casos l'artista és el “cartoonista”, el dibuixant del còmic que ha creat uns continguts originals aplicant-hi una tècnica i estil diferent a d'altres còmics. No és ben bé un plagi doncs fa variacions de l'obra, però sí que és cert que el mèrit hauria de recaure en els dibuixants com Irv Novick o Jack Kirby. Són ells qui s'haurien d'emportar el reconeixement i els diners.

Guiomar Sánchez: ‘Un artista mediocre pren prestat; el geni roba’. Ja ho deia Picasso, que el veritable enginy és saber donar la volta a allò que ja està fet, i és que es podria dir que, potser, en l’art mai es pot parlar de “contingut original” o almenys verge en quant a forma o concepte. Sempre s’haurà fet abans, s’haurà gestat abans la idea primigènia de la qual l’artista pren empenta per crear la seva pròpia. Tenim exemples ben clars com el mateix Picasso, amb les Senyoretes d’Avinyó, “copiant-se” o més ben dit “apropiant-se” de les màscares africanes i els ulls del romànic. També, aquest passat que inclina a la creació, apareix dins de l’obra, més o menys clarament, mostrant un agraïment pel referent, o una crítica, com per exemple El balcó de Manet, de Magritte, que aquest –Manet- a la vegada, s’havia inspirat en el balcó de Goya.

RG: Totalment d'acord: l'agraïment fruit de l'admiració o la crítica d'un artista justifica la inspiració en els mestres que ens precedeixen; però la diferència en l'obra de Liechtestein és que imita altres artistes com a suport del seu missatge, no com a part del missatge. Com bé has indicat no és el primer autor en fixar-se en l'obra d'altres per tirar endavant el seu treball, i encara aniré més lluny posant com a exemples L'interior Holandès de Miró o Las Meninas de Picasso, veritables copies de les obres homònimes, però en aquest cas la còpia és part del missatge, es tracta d'homenatges a grans mestres de la pintura passant-los pels filtres de la contemporaneïtat. Tanmateix per fer un homenatge a un artista cal que aquest tingui un cert renom, en canvi Lichtenstein s'aprofita de la feina d'altres amb menys renom que ell sense ni tan sols donar-li un valor artístic a aquesta apropiació.

GS: No té res a veure, al meu parer, el fet que siguin menys coneguts els artistes dels quals parteix. Liechtenstein utilitza el còmic amb un fi artístic i, de retruc, fer-hi partícip la cultura del còmic, jugant amb un element quotidià, com era típic del Pop. Fent referència de nou a Picasso, recordant les famoses cares cubistes, extreu aquesta idea de les màscares africanes, autors dels quals ni tan sols es té constància, ja que la seva cultura no li presta a l’autor la importància que se’n dóna a occident.

RG: Però la diferència entre Picasso i Liechtenstein és que el primer extreu una idea de l'art africà, com bé has indicat, mentre que l'altre còpia completament fragments de còmics dibuixats per altres autors, no es tracta sols d'una inspiració en l'obra d'altres, tot i que de vegades fa collages amb fragments de diversos còmics. Una altra diferència significativa és que en qualsevol llibre o recurs en xarxa s'explica que l'artista cubista es basà en les màscares africanes mentre que en pocs llocs es troba informació sobre els autors en que es basa Liechtenstein, encara gràcies si es fa referència a DC Comics. Si destaquem a Liechtenstein com a artista també hem de nombrar a Jerry Grandetti, Russ Heath i tants altres artistes del còmic.

GS: El fet està, crec jo, en que el còmic i els autors de còmic mai havien estat titllats d’artistes, sinó que es considerava un mer entreteniment. Les obres de Lichtenstein col·loquen l’estètica del còmic al nivell de l’art i, en certa manera, tot i no citar els seus noms directament, està enaltint aquests autors i la simbologia del món del còmic, donant pas a un reconeixement global que abans no tenien.

RG: Sí, podem estar d'acord en que enalteix la simbologia del còmic, tot i que no els autors, doncs molts avui dia resten quasi en l'anonimat. També és cert, però, com bé has indicat, que la història de l'art s'alimenta a si mateixa, evolucionant per donar pas a nous artistes i estils, i vist així Liechtenstein és una peça més d'aquest gran trencaclosques que és l'art contemporani.

GS: Molt bé, és perfectament comprensible la teva postura, especialment degut a la injustícia que suposa, per part de la institució artística i la societat en general, que reben els autors de còmic, que es veuen relegats a un segon terme i titllats, fins i tot, d'entreteniment banal. S'hauria de donar -o potser el mateix Liechtenstein ho hauria d'haver fet- un tracte més elevat a aquest tipus de manufactura -tractant-ho d'art- que ha estat un referent de grans artistes.

#1anyCultiusCulturals

Ricard Gispert Parra
@ricardgispert

Guiomar Sánchez Pallarès
@guiomar_sp

21 de febrer del 2014

“Un nen no es limita, el limiten progressivament” teatre de l’instant. nakadaska.


Cinc amics, cinc companys: Clàudia Bolumar Liz, Ariadna Matamoross Páramo, Adrián Pino Olivera, Pedro Rothstein Pérez i Maria Sanmartí Astor. Es defineixen a ells mateixos amb aquesta paraula inventada: nakadaska. Un mot que juga amb el paladar, com aquell Lo-li-ta de Nabokov. Argumenten que fan teatre de l’instant, del sentiment, per emanar l'essència de quan som petits.
Es tracta d'un col·lectiu de teatre que, des del 2010, van avançant en el panorama cultural barceloní.




Ens trobem a Taller 76, un petit bar del carrer Tallers, al Raval de Barcelona. Ens acompanya Adrián Pino, un dels components de nakadaska.

Adrián, visitant el vostre web i xarxes socials ens n'adonem que feu servir tres conceptes per definir la vostra activitat artística: 'petita revolució', 'teatre de l'instant' i 'sent pensa actua'. Ens els podries explicar?


Bé, aquests tres conceptes representen els elements que configuren la nostra filosofia, el nostre missatge. El nucli de tot és la 'petita revolució': el que volem, és convidar a la gent a despertar i alliberar el seu nen interior, perquè creiem que és una força capaç de generar canvi. Per què? Un nen sent, pensa i actua de manera lliure. No té complexos, prejudicis... Un nen no es limita, el limiten progressivament, de tal forma que va perdent la seva llibertat i intensitat.

Així, amb el nostre 'teatre de l'instant' volem obrir un parèntesi en les vides frenètiques de les persones per connectar amb aquesta força de l’infant interior: proposem que connectis amb l’emoció, el pensament i la voluntat de crear. Sentir, pensar i actuar... com un nen. Però no en el sentit naïf, sinó en quant al potencial creador i pensador d'aquella edat de la vida. Per aconseguir-ho creem una triple experiència:

sentir: les nostres obres parlen de les emocions i de les relacions humanes; a més, tot sovint també introduïm el contacte amb sensacions.
pensar: és la vessant reflexiva; en acabar la presentació teatral fem un col·loqui, un espai per poder opinar i reflexionar sobre el que s'ha vist.
actuar: aquest últim valor té a veure amb la nostra voluntat de que el públic tingui un rol actiu i que en certs moments pugui intervenir en les obres, canviant el rumb de la història. A més, l’actua també té a veure amb les iniciatives de participació que tenim posades en marxa per convidar a la gent a crear.

Així doncs el 'sent pensa actua', és com la nostra clau per alliberar el Petit Príncep que habita dins de tothom.

Us imagino, no ho sé, en un bar, en aquest bar. Com va anar la història, ara fa quatre anys?
Al 2010 volia crear grup artístic, no solament teatral, així que vaig posar un anunci a una pàgina de càstings d’Internet i, amb una sèrie de persones que van contestar, quedàvem per fer dibuix, teatre, dansa... Alguns van anar marxant, però ens vam adonar que la cosa s’anava enfortint; vam quedar un grup reduït i decidirem decantar-nos pel teatre com a gènere i les emocions i relacions humanes com a tema.

La paraula nakadaska, doncs, com sorgeix?
Doncs vaig agafar l’ordinador i vaig teclejar aleatòriament. Em sortiren unes consonants que arreglades una mica i posant-hi vocals quedava el mot que ens defineix: nakadaska. Va ser pur atzar!

Llavors és com un acte Dadà!
Sí, cert! És destacable el fet que ho comparis amb el dadaisme perquè ells també cercaven dins del món de les sensacions i jugant amb el paper dels nens, de la concepció una mica irracional sense dependre de les normes establertes.

Ja hem vist com és nakadaska, però, qui sou?
Som cinc persones, i tots hem tingut alguna experiència teatral, tot i que acadèmicament venim d’àmbits molt diferents: la Clàudia i jo hem fet audiovisuals, l’Ariadna art dramàtic, el Pedro està acabant polítiques, i la Maria és graduada en educació social. Això ens permet a cadascú tenir una tasca concreta: la Clàudia, per exemple, s’encarrega del tema de la imatge, l’estètica... l'Ariadna ens ajuda sobretot en temes d’interpretació, el Pedro és un gran orador i és el nostre particular RRPP, la Maria, per la seva banda, està en contacte amb dinàmiques de participació social que hem incorporat a les nostres obres, i jo faig la feina de comunicació i xarxes socials. En l’àmbit creatiu, però, treballem de forma horitzontal: no tenim un director que ens coordini sinó que tots intervenim en diversos moments del procés (ideació, guió, producció, actuació, etc.). i a més comptem amb una extensa xarxa de col·laboradors que ens ajuden i posen el seu granet de sorra en el projecte. Creiem que aquest és l’esperit dels temps que vivim: autogestió i cooperació.

Vosaltres feu teatre, però també performances, exposicions...

Fem teatre perquè és amb el que més còmodes ens sentim i el que millor desenvolupa la nostra filosofia. Creiem que d’alguna manera el teatre pot ser una eina útil per proposar interrogants, generar canvi, etc. Però com que estem molt compromesos amb el fet que la gent participi dels nostres projectes, volem donar oportunitats a joves artistes, o no artistes, però que tinguin inquietuds artístiques: que una persona, per exemple, que no ha exposat mai però dibuixa en una llibreta que té en un calaix, que la tregui i ens ho mostri. Des de nakadaska els volem donar aquesta finestra; és una altra manera de comunicar la nostra filosofia.
D’aquí sorgeix la idea de emociónate: cada mes triem una emoció i convidem a que ens enviïn obres de qualsevol disciplina. Durant el mes fem difusió online d’aquestes creacions, i en acabar el curs –nosaltres també anem com les escoles, de setembre a juny, hehe- reunim totes les obres i inaugurem el curs següent fent una gran exposició física.






Expliqueu-nos una mica la vostra trajectòria

La primera obra que vam fer va ser inmerso, que tracta sobre les pors humanes. Cada actor era un individu amb una por concreta i els altres eren les seves ombres: el sacsejaven, li posaven el repte de superar la seva por i calia veure com l’individu reaccionava i es plantejava la seva vida a partir d’aquell moment. Era la nostra carta de presentació davant del món; allà ja vam fer un col·loqui després de la representació de manera que la voluntat d’interactuar amb el públic hi ha estat sempre.
Després vam fer dues performances, totes dues amb voluntat de crítica social: eco i fisura. A eco uns quants individus trobaven uns calaixos de fusta negra que col·locats de diferents maneres representaven models polítics, moments de tirania, mostrant que al llarg de la història molts sistemes de govern han reproduint el model opressor-oprimit. Fisura mostrava com la educació pot crear discriminació i odi.
També vam fer contacto, sobre l’abús de les xarxes socials i els hàbits i conductes absurdes que genera aquest excés, i un cinefòrum sensorial, zero, en el que fèiem tocar i olorar certs elements que després apareixerien al film.
Finalment emociónate, que és la iniciativa de la que us parlava abans, però també una performance. La vam presentar a la inauguració de la primera exposició física de emociónate: uns controladors persegueixen la creativitat i, en general, la lliure expressió, però veuran com el seu món trontolla.




Immerso


On assageu? Hi ha una seu de nakadaska?

Hem passant per diversos llocs: vam començar a l’espai d’assajos La Salamandra, a Plaça de Sants, després ens van acollir al Centre Cívic Barceloneta, i actualment estem a la Nau Ivanow, una de les fàbriques de creació de la ciutat. Allà som residents i és on vam estrenar la nostra primera obra de teatre. La Nau és un espai que aposta per noves companyies teatrals i alimenta així el nou teatre català. També dóna oportunitats a joves artistes d’altres disciplines, de Barcelona especialment. Estem sota el seu sostre des del 2012 i, se’ns dubte, aquest fet ens ha ajudat a professionalitzar el col·lectiu. Formar part del seu viver de creadors és una oportunitat molt bona que estem aprofitant al màxim.

Parla’m d’aquest projecte nou.
Doncs bé, es diu bohème, i és una peça teatral curta, entre 30 i 40 minuts. Està inspirada en el vi, i l’hem pensat per a ser representada en bodegues. El vi és un símbol que representa valors com l’alegria, la creativitat, la passió, la llibertat... Emfatitzar els valors del vi a través del teatre. Hi ha uns personatges del món de la bohèmia que celebren una festa en honor del desig i hi apareix un personatge inesperat, una periodista que representa els valors contraris: és freda, racional, objectiva... així, s’estableix un diàleg que en tots els nostres projectes sempre hi és present d’alguna forma: el contrast entre l’expressió lliure, la natura, l’emoció, vers el control, la rectitud. El nen davant del món adult.
La idea de fer-ho en una bodega ve pel fet de cercar nous espais, llocs íntims, proximitat. No ens agraden els grans escenaris separats del públic. Entenem el teatre com una experiència, i aquí la gent podrà venir, asseure’s i veure l’obra mentre beu una copa o es pren una tapa.
S’estrena el dia de 5 de març a les 21h al celler Cal Marino, al Poble Sec. I després la nostra idea és anar-la fent per bodegues de Barcelona.


Molt bé, per acabar, ja que sou uns experts en concentrar l'essència de les vostres obres en una sola paraula, ma'gradaria que em definissis nakadaska amb un sol mot.

Uf, m'és molt difícil... Seria nen, energia i essència potser... totes tres.

Però només ha de ser una.

Bé, doncs energia! Potser és la que ho concentra tot.

Moltes gràcies Adrián!




Bohème



15 de febrer del 2014

Tot museu és valid?

Un museu és una institució permanent sense ànim de lucre, al servei de la societat i el seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix el patrimoni material i immaterial de la humanitat i el seu entorn per als fins de l'educació, estudi i gaudi.
Si partim de la base que aquesta definició de museu donada per l'ICOM (Internacional Council Of Museums) atribueix una finalitat educativa i d'estudi, és a dir, que es tracta d'una eina per al coneixement; es poden fer museus sobre qualsevol tema? L'evolució dels museus des dels petits gabinets de curiositats fins a l'actualitat ens ha deixat institucions ben estranyes: un museu d'art dolent a Massachussets, un sobre fal·lus a Islàndia, un sobre pastanagues a Bèlgica o un museu de cabell humà a Turquia, sense oblidar-nos del museu de les relaciones trencades del qual ja us n'hem parlat anteriorment. Es tracta, però, d'institucions que es centren en un camp de coneixement molt específic i, per tant, continuen complint els requeriments per ser considerades museus.
Anem a fer ara un pas més enllà i fixem-nos en els museus de cera: la finalitat educativa comença a ser menys clara. Quins coneixements útils ens aporta veure figures de cera de famosos i personalitats? Figures que, a més, representen només un moment concret de la vida de la celebritat representada, com si es tractés d'una fotografia en 3D que mai envellirà ni canviarà de pentinat. Podríem obrir també un Museum of Famous People (en anglès, que fa més comercial) per simplement emplenar les parets de fotografies de famosos classificats segons el seu àmbit professional i això ens aportaria el mateix estudi i coneixement que un museu de cera. Què és llavors el que dóna al museu de cera la seva qualitat de museu? Doncs és la història de les figures de cera, que encara que avui per nosaltres no siguin més que un mer entreteniment tenen el seu origen a l'Edat Mitjana quan s'utilitzaven en els funerals reials europeus com a substitut del cadàver.
Per últim, hi ha un cas del que he sabut recentment, tot i que porta actiu des del 2007 a Kentucky (EUA), i del qual continuo dubtant que se'n pugui dir museu: el Creation Museum o museu de la creació, que explica i escenifica la Bíblia per tal de respondre les típiques preguntes que ens fan dubtar a tots del poder de Déu. No entrarem en qüestions religioses i no hi veig el mal en utilitzar una institució amb vídeos d'alta resolució, planetaris i animatrònics per tal d'apropar la Bíblia (deixant de banda la ironia tenint en compte l'eterna disputa entre ciència i religió); però que hi tenen a veure els dinosaures en aquest enrenou? Segons el Creation Museum “la història bíblica és la clau per entendre els dinosaures”.


Els dinosaures van ser creats el sisè dia, al mateix moment que els humans i la resta d'animals (si no s'han trobat ossos humans amb els ossos de dinosaures per demostrar-ne la convivència és simplement perquè no els enterraven junts), i, com que estaven al Jardí de l'Eden amb Adam i Eva, eren tots vegetarians doncs abans de la “caiguda de l'home” cap animal moria, molt menys per alimentar als altres. Els dinosaures també van estar a l'Arca de Noé, absolutament tots els tipus de dinosaures (“probablement uns 50”) ja que eren de mides força reduïdes. Van, per tant, sobreviure al Gran Diluvi, com ho demostra l'existència de dracs en època medieval, tot i que s'extingiren pel canvi climàtic i les malalties humanes.

On hi ha la finalitat d'educació i estudi, on hi ha els coneixements després d'una visita al Creation Museum? Què s'hi pot aprendre? El tractament que se'n dóna aquesta secció de dinosaures del Creation Museum es tan vàlid com ho pot ser un museu sobre l'extinció dels unicorns o sobre les guerres de vampirs a Mèxic. No és el tema el que falla sinó el tractament d'aquest. Un museu sobre vampirs és totalment justificable sempre i quant es cenyeixi als coneixements que es tenen sobre aquesta raça mitològica, indicant-ne les llegendes que en donen origen i la seva influència en el cinema, però les finalitats d'educació i estudi es perden en quan es passa a mesclar ficció i realitat. De la mateixa manera no hi hauria possibilitat d'objecció vers el Creation Museum si aquest pogués aportar proves favorables al seu discurs contrari a tota teoria científica sobre els dinosaures. Què us sembla a vosaltres? El considereu un museu o no? I quins altres exemples coneixeu de museus que no aporten coneixement?

8 de febrer del 2014

El dolor de la nostàlgia

El Museu de la Resistència o el Museu de l’Exèrcit d’Alliberació Popular Sahrauí es troba en el campament de refugiats de Rabuni, l’espai on es troben la majoria dels edificis administratius de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Tot i que aquests campaments es troben en territoris d’Argèlia, concretament en la província de Tindouf, molt a prop de la frontera amb els territoris alliberats, es troben sota jurisdicció de les forces del Front Polisario.


Exterior del museu i restes del material bèl·lic requisat el Marroc
El Museu, doncs, és una eina més del govern popular, per crear consciència, però sobretot per a que els seus i les seves joves, i els visitants, no oblidin els motius que els han portat a la situació actual que es troben, aïllats al mig del desert per un mal procés de descolonització, per part de l’estat espanyol; un aprofitament per ocupar, il·legalment i sota el somni del Gran Marroc i la praxi espoliadora, per part del regne marroquí; i per una comunitat internacional que ha estat incapaç d’imposar la legalitat.

La situació dels campaments es basa, sobretot, en la repartició que fa el Front Polisario dels recursos que reben, principalment, de la Cooperació Internacional (la qual sota l’excusa de la crisi està caient a mínims molt preocupants per la supervivència de la població), ja que la seva situació allà és provisional, i la fita és poder tornar als territoris ocupats, amb la major brevetat possible, i amb el compromís de fer un referèndum d’autodeterminació. Per tant no hi ha, pràcticament, estructures econòmiques pròpies, fruit de la mateixa provisionalitat.



Interior del museu: sala sobre la història del Front Polisario


El Museu el controla l’exèrcit sahrauí, però no us espanteu, no trobareu grans coronels malcarats armats fins a les dents, l’exèrcit no deixa de ser una mena de policia nacional precària que no pot fer front, per complet, a un exèrcit professional com és el marroquí. A banda del relat històric, amb presència de documentació molt interessant sobre la creació del Front Polisario, també es troben recollides les principals fites militars sahrauís; les quals són pròpies de guerrilles, per tal de desestabilitzar, per això mostren amb orgull el material requisat a l’exèrcit marroquí. Tot i que també ens dóna la benvinguda un mural pictòric amb tres herois i tres etapes històriques, d’un artista local, per tant, l’art, també té el seu paper.



Pintura amb Uali Mustafa Sayed al centre


Però si una cosa és especialment interessant és la de com recullen i denuncien el Mur marroquí. Segurament totes i tots coneixem murs vergonyosos com els de Palestina, Ceuta i Melilla o el del sud dels EUA. Però poc sabem del Mur que aïlla els territoris ocupats i les seves principals fonts naturals dels territoris alliberats del desert saharià. De com aquest Mur ha estat pagat, segurament, amb diners de la UE i altres organismes, amb l’excusa que el Marroc controli la immigració subsahariana, perquè siguem realistes, l’exèrcit sahrauí no seria una amenaça tan gran com per destinar un milió de dòlars diaris per la seva construcció i manteniment (exèrcit desplaçat i instal·lació de milions de mines antipersona que segueixen avui en dia actives en tota la llargària del mateix).



Maqueta del mur


Crear consciència i denunciar, són els principals objectius del museu, però, que no deixa de recollir l’esperit optimista i d’acollida que caracteritza la societat sahrauí. Així la presència d’algunes obres d’art, el relat museogràfic i historiogràfic actualitzat, la presència de petits arbres que sobreviuen enmig del desert, fan, que a banda de ser un Museu militar, reculli el romanticisme d’un poble que porta gairebé quaranta anys resistint, exigint, actualment pacíficament, els seus drets.


Gabino Martínez Muñoz
@gabinotgn


*Títol extret de la cançó Estrella Polisaria
**Imatges cedides pel CJE, Consejo de la Juventud de España

1 de febrer del 2014

L’Encamisada de Falset: Festa Tradicional d’Interès Nacional de Catalunya





Ens conta la llegenda, que fa molts anys es visqué una situació molt dramàtica i colpidora que marcà profundament la gent de la Vila de Falset.[1] La veu popular fa ressò entre els seus habitants, d’un enfrontament bèl·lic que patí el municipi en temps passats, tot explicant de la següent manera els fets d’aquella gran efemèride. “A Falset res era com abans, la pau i la tranquil·litat havien estat interrompudes per donar pas a una situació tensa i inestable. Des de feia mesos, un exèrcit foraster havia encerclat la Vila emmurallada per tal de planejar-ne el seu atac i caure a les seves mans definitivament. Els habitants, foragitats per l’empresa de l’exèrcit foraster es reuniren per tal de posar fi a aquella situació que els oprimia i els anava deixant sense recursos. Pocs eren els mitjans però moltes les ganes de veure Falset lliure de qualsevol atac ni pressió externa. Per aquest motiu, es reuní tota la població per tal de posar fi a aquell setge que els portava encerclant  durant mesos. La solució va ser atrevida però molt encertada, ja que aprofità al màxim la geografia i el clima. Així doncs, una matinada en la que la boira envaïa tota la vall de Falset, els seus habitants varen aprofitar la situació per camuflar-se amb les seves camises blanques i sorprendre així l’enemic. La tradició ens explica que la victòria va ser triomfant i molt sorpresos i agraïts pel resultat obtingut, els habitants de la Vila decidiren atribuir la victòria a Sant Antoni Abat, el 17 de gener, dia en que es marcà la fi del setge de Falset. Per aquest motiu, s’organitzà una processó per tal de fer honor a la imatge del Sant protector.”

 

Cal dir que Falset encara no es posa d’acord en qui fou l’exèrcit invasor, ja que són dos les versions que s’expliquen a la Vila. La primera situa el setge pels vols de l’any 1714, moment en que l’exèrcit borbònic encerclaria la Vila per caure sota la dominació de les tropes de Felip V de Borbó, duc d’Anjou, durant la Guerra de Successió. Per altra banda, una altra versió popular enclava els fets durant la Guerra de la Independència, també coneguda com la Guerra del Francès. En aquest cas es tractaria de l’exèrcit napoleònic, com a bàndol opressor. 

No obstant això, el fet més important va ser i és, l’orgull de poble que es gestà entre els seus habitants. Aquest sentiment de pertinença és el que fa que any rere any les falsetans i falsetanes surtin abillats amb el vestit tradicional de català al carrer per tal de manifestar el record d’aquell triomf. La peça de vestir més important que llueixen els seus participants n’és la camisa blanca de fil, l’arma menys punyent però més poderosa, que portà la pau del conflicte armat i donà nom a aquesta festivitat: l’Encamisada.


La celebració d’aquella victòria encara es repeteix cada any, el cap de setmana més proper de Sant Antoni (17 de gener), tot i que amb un protocol festiu evolucionat respecte l’origen de la festa. Diversos són els actes i moments que donen color a la festivitat, com el pregó i rebuda dels encamisats i encamisades a la plaça Sant Jordi, el ball de dimonis, les desfilades de carros guarnits pels carrers i la ballada de la jota de Falset durant l’Ofici Solemne del diumenge. Realment no és una festa que es pugui explicar, s’ha de viure!




[1] Població situada a la província de Tarragona, la qual  n’és capital de la comarca del Priorat.