Pàgines

30 d’agost del 2014

Forma a través del color


Ràpids i veloços, si agafeu ara mateix un vol cap a Londres o us trobeu allà, no podeu deixar de visitar una exposició molt interessant que acabarà... avui!

Entrada. Fotografia pròpia
Es tracta d’una mostra d’art tèxtil dels artistes Josef i Anni Albers, amb la col·laboració de Gary Hume, titulada Form through colour i que es trobava a l’imponent palauet Tudor de la Somerset House de Londres, una de les perles amagades de la ciutat, de la que ja en vam parlar al blog.


Heu sentit bé, sí, estem parlant de Josef Albers, artista minimal i teòric del color, professor de l’escola Bauhaus. Annelise Fleischmann, per la seva banda, fou una berlinesa jueva que estudià sota els dictàmens de l’impressionista alemany Martin Brandenburg, unint-se més endavant a la Bauhaus, on el va tenir de professor per, més endavant, reinstal·lar-se i casar-se amb ell als  Estats Units i exercint ambdós de professors a l’experimental Black Mountain College de Carolina del Nord, on van poder investigar amb les seves teories del color.

Anni, dissenyadora tèxtil i gravadora, fou una de les dissenyadores més influents del segle XX; instà a reconsiderar les teles com a art, més enllà de la funcionalitat que establia la Bauhaus. Les seves peces beuen clarament tant de l’obra pictòrica del seu marit com dels postulats intel·lectuals i filosòfics de l’escola Bauhaus: elements geomètrics, colors, moviments rectilinis abstractes, etc. Sempre unint les relacions i els efectes dels colors, com bé es pot veure en un interactiu molt interessant que es troba a la mostra sobre la percepció dels colors i les formes, i com aquests enganyen l’ull i la ment.


Coixins d'Anni Albers. Fotografia pròpia


L’exposició en sí, juntament amb fotografies i documents del matrimoni Albers, condensa un seguit de material tèxtil com ara tapissos i teles exposades o recreant espais quotidians, como ara coixins o sofàs, amb la col·laboració especial de Gary Hume, que formà part del grup de joves artistes de la Londres dels 90, amb el seu figurativisme primitiu i les famoses portes d’hospital que, agrupades de quatre en quatre, constitueixen la seva simbologia particular, fetes aquesta vegada amb material de catifa enlloc de pintades.


Portes de Gary Hume. Fotografia pròpia


D’aquesta manera es crea un diàleg entre les obres tèxtils dels tres artistes, cadascun a la seva manera però amb l’estret lligam de l’experimentació formal.


Podeu trobar més informació a:
Biografies Josef i Anni Albers. Fundació Josef & Anni Albers http://albersfoundation.org/artists/biographies/
Biografia Gary Hume http://www.tate.org.uk/art/artists/gary-hume-2403

24 d’agost del 2014

Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común

Cortamos por un momento el transcurso natural de nuestros artículos para advertiros que Guiomar Sánchez, miembro del equipo del Cultius, se ha apuntado a un curso online, masivo, abierto y gratuito que organizan Ártica, Creative Commons Argentina, Creative Commons Uruguay, Fundación Vía Libre y Creative Commons Paraguay. Este curso, 'Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común' llega a su tercera edición cuestionando y aprendiendo sobre las políticas en cuanto a las libertades culturales, derechos de autor,  creaciones masivas, etc. y con el que, a través de diversos temas dados por la organización, escribirá las tareas y reflexiones consecuentes en este blog. Se trata de un curso completamente abierto donde todavía podéis inscribiros e incluso seguirlo vía Twitter con el hashtag #encirc14.




Tema 1. ¿Qué es la cultura libre?


En esta primera parte del curso se explica qué viene a ser la cultura libre en un mundo tan abierto, globalizado y marcadamente enganchado a internet y las nuevas tecnologías, y como eso repercute en una mayor difusión de la cultura, pero también crea conflictos en cuanto a la propiedad intelectual y el copyright. La primera tarea que se ha planteado ha sido, pues, pensar en una anécdota, historia o noticia en la que la libertad cultural, el derecho a la participación cultural, se vea afectada o perjudicada por la propiedad intelectual.
Lo que primero me vino a la mente fue lo típico de descargarse películas y música, siempre bajo protecciones de leyes y permisos de copyrights de artistas, pero eso ya nos lo imaginamos todos al primer segundo de hablar de este tema. Así que el otro día, hablando con compañeros sobre ésto nos vino a la mente, precisamente, uno de los primeros artículos que publicamos aquí en el blog, en el que se reflexionaba a raíz de un incidente que hubo en junio de 2013 en un barrio periférico de Londres: desapareció un grafiti de Banksy. Eso me lleva a hablar de los derechos de autor del street art. ¿La obra pertenecería a Banksy? ¿Al edificio? ¿Al estado? 

Slave Labour (2012) Banksy

No se trata sólo de eso,  resultó que alguien lo había arrancado y vendido a la casa de subastas Fine Arts Auction Miami ¡para subastarlo! Al final y gracias a las protestas ciudadanas la obra volvió a su sitio original. De ello podemos reflexionar acerca de hasta dónde llega la propiedad intelectual y el derecho de autor. En este caso no se trata, quizá, de un impedimiento del goce de la libertad cultural debido a una propiedad intelectual o copyright -de hecho ya sabemos que Banksy, así como otros street artistas, generan obras en muros y mobiliario urbano sin que ellos pidan propiedad comercial o intelectual alguna-. El problema aquí fue la falta de ella. Al no haber ningún tipo de legislación que diga que lo que pinta Banksy pertenece a aquella o aquél, hizo que la FAAM quisieran comercializar con ello sin ningún tipo de permiso; se agenciaron ellos mismos la patente de la obra. De esta manera se privó a los londinenses del disfrute del grafiti por un copyright o propiedad privada inventada o conseguida sin consentimiento alguno.


Guiomar Sánchez Pallarès


Os dejo la noticia de la BBC: http://www.bbc.com/news/uk-england-london-22741911


23 d’agost del 2014

Seguint les passes de la Batalla de l'Ebre

De juliol a novembre de 1938, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre van ser l’escenari de la batalla més sagnant de la Guerra Civil: la Batalla de l’Ebre. Les restes d’aquesta lluita cruel s’han mantingut a l’ombra durant dècades només amb l’homenatge dels vencedors. Però a la Terra Alta encara hi queden ossos per desenterrar i històries per retornar a la memòria. Precisament per això, per fer memòria, us proposem una ruta pels Espais de la Batalla de l’Ebre que podeu realitzar en un dia.

El context històric. L’estiu del 1938 el territori republicà es trobava partit en dos, i els nacionals planejaven l’ofensiva a València, on es trobava el govern de la República. Per aquests motius, el cap de l’Estat Major Republicà, el General Vicente Rojo, va planificar una ofensiva que creués el riu Ebre i servís com a maniobra de distracció per no perdre València, i alhora per recuperar el pas entre les zones republicanes.


Els fronts principals de la batalla. En vermell, l’ofensiva republicana. I en blau, la
contraofensiva franquista.

Així, la matinada del 25 de juliol diversos fronts van creuar l’Ebre, des de Mequinensa fins a Amposta, agafant per sorpresa els nacionals. Els primers dies es va produir el màxim avançament republicà, però el front es va aturar a Gandesa. La Legió Còndor, així com l’aviació franquista i italiana van bombardejar durament els republicans, i incomprensiblement, l’aviació republicana no va fer acte de presència fins molts dies després. Això va retornar l’avantatge als nacionals, que amb la coneguda “guerra de desgast” que tant desitjava Franco van anar recuperant lentament cada pam de terreny. A finals de setembre, el Pacte de Munic va extingir l’esperança de Negrín d’una gran guerra europea que ajudés la República posicionant-la amb els Aliats. Tot i així, el front republicà va resistir fins al novembre, retirant-se a poc a poc fins fer volar el pont de Flix darrere seu, moment que va posar punt i final a la batalla.


La Ruta.

Punt 1. Trinxera republicana de La Figuera. Comenceu la ruta ben d’hora arribant a la Figuera. Des d’aquest municipi del Priorat el General Vicente Rojo va planificar i observar l’ofensiva. Prop de l’Ermita de Sant Pau trobem una trinxera de formigó perfectament conservada, per la que podeu caminar, i des de la qual tenim un bon observatori del riu Ebre i de la resta d’escenaris de la batalla.

Punt 2. Poble Vell de Corbera d’Ebre. Val la pena arribar fins al capdamunt del turó de la Montera per contemplar les restes del poble vell, bombardejat durament durant la batalla. Com que el casc antic va quedar destruït, els habitants es van desplaçar a la part baixa del poble per construir-ne un de nou. Al costat de les runes trobem l’Església de Sant Pere, restaurada després de la guerra.






Punt 3. Centre d’Interpretació 115 dies. Abans de dinar encara tindreu temps de visitar aquest centre d’interpretació al mateix municipi de Corbera d’Ebre. Hi trobareu una explicació interactiva de la batalla i del seu context històric, així com audiovisuals amb la visió dels testimonis.

Punt 4. Mirador del Coll del Moro. Després de dinar, dirigiu-vos cap a Gandesa i agafeu la N-420. Als voltants del poblat ibèric es troba el mirador del Coll del Moro, on el General Franco va dirigir la contraofensiva. És un bon lloc per contemplar les serres de Pàndols i de Cavalls, també escenaris de la guerra. Actualment al Coll del Moro s’alça un monument amb simbologia falangista.

Punt 5. Quatre Camins i la Punta Targa. Altre cop des de Gandesa, camí de Vilalba dels Arcs per la TV-7231, arribem a l’encreuament de Quatre Camins. Observem dos turons, el de Quatre Camins –on se situaven els requetès carlins del Tercio de Montserrat–, i la Punta Targa, a uns escassos 300 m, ocupat pels republicans. Els carlins van iniciar l’atac per conquerir la Punta Targa, però van ser abandonats per altres batallons nacionals i van ser ametrallats durant hores pels republicans. Els carlins, vencedors l’endemà, van construir un memorial en forma de creu a la Punta Targa.


La Punta Targa vista des del turó de Quatre Camins. En aquesta esplanada es va viure un dels episodis més sagnants de la batalla.


Punt 6. Les Devees: Trinxeres de la Fatarella. Des de Vilalba dels Arcs, continuem per la TV-7333 en direcció a la Fatarella. Abans d’arribar-hi hi trobarem una trinxera de terra, en ziga-zaga, que va servir com a defensa del municipi i per facilitar la retirada de l’exèrcit republicà quan l’avenç nacional era inevitable. També hi trobem refugis utilitzats pels soldats per dormir-hi. 


Refugi republicà a la Fatarella


Punt 7. Memorial de les Camposines. L’última visita del dia és molt a prop de la Fatarella, per la C-12B direcció Ascó. Amb la construcció del parc eòlic del voltant, varen ser moltes les restes humanes que van aparèixer i continuen apareixent... i les Camposines és a la vegada un ossari i un memorial a les víctimes de la batalla.

El nostre recorregut acaba aquí. Però per descomptat encara queden molts escenaris per conèixer a Ascó, Flix, Riba-Roja d’Ebre, Benissanet, etc; així com altres centres d’interpretació a Batea o a la Fatarella. Trobareu més informació a www.batallaebre.com


Anna Seguí Grivé

16 d’agost del 2014

Fotografies sí, si us plau


Estiu, vacances, viatges, museus... i fotografies!
Si prenem com a punt de partida el fet que cada dia és més usual els smartphones i tabletes, compartint experiències a les xarxes socials, resulta un petit handicap el moment en el que entres a un museu i no són permeses les fotografies; arribant a provar de fer-les fins i tot d'amagatotis. Sovint aquest fet és degut als drets d'autor, tot i que també resulta convenient per instar al visitant a consumir postals i altre tipus de merxandatge a la botiga, o per comoditat dels propis treballadors, que els és més fàcil controlar que ningú faci fotos que no prohibir només el flash, el qual pot fer malbé les pintures.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Des del mes de juliol els visitants de la National Gallery de Londres poden realitzar fotografies (sense flash, és clar). Aquest canvi en la permissivitat és degut principalment per a facilitar la feina dels guàrdies de sala, i evitar la problemàtica al confondre l'usuari del Wifi amb els que realment volen fer fotografies. Molts dels usuaris del Wifi ho usen per buscar informació sobre les obres i expandir la seva experiència al museu amb uns coneixements extra que no es troben a la sala, mentre que d'altres continuen enganxats a les xarxes socials compartint la seva ubicació. Així, de retruc, permetre les fotografies dins del museu repercuteix en la publicitat del mateix i en la seva presencia visual a la xarxa i social media. Al mateix temps amb aquesta iniciativa la galeria també pretén igualar-se a d'altres institucions com la Tate, el Metropolitan de Nova York o el Museu del Louvre, que ja des de fa temps ofereixen aquesta possibilitat als visitants.

La polèmica no s'ha fet esperar. Els detractors critiquen la pèrdua d'un dels pocs espais culturals on encara es podia gaudir de l'art amb una certa desconnexió tecnològica i sense desenes de turistes amuntegant-se davant de les grans obres per deixar constància del “jo vaig estar aquí”, del “jo he vist això”. Tot plegat pot esdevenir una prova més del poc encertat comportament que en resulta de la massificació dels museus. Per exemple: fotografiar tot indiscriminadament, ocupar en excés l'espai visual destorbant altres visitants i, en essència, una actitud molt de segle XXI com és el fet de visitar ítems culturals com a elements d'una llista en la que cal marcar-hi els vist.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)
Per altra banda, cal pensar que en un món modern com el que vivim cada vegada és més necessària i evident la relació entre el món real i les noves tecnologies. Amb aquest nou plantejament la National Gallery no només permet als seus visitants gaudir de l'experiència museística com més ho desitgin sinó que alhora obre tot un nou camp de possibilitats per elaborar dispositius o aplicacions de mòbil per tal de vincular molt més l'espectador amb les obres d'una manera educativa i, potser a la vegada, entretinguda.

El que s'hauria, doncs, de treballar és com s'ensenya al visitant a percebre l'art. És molt fàcil culpar al turista de senzillament omplir el seu catàleg de fotos però cal també que els museus s'impliquin més en el coneixement interactiu utilitzant les eines que són quotidianes per al visitant. Alguns museus com el Museo Thyssen-Bornemisza o el Metropolitan Museum ja compten amb apps que mostren més informació d'una obra quan aquesta s'enquadra en l'objectiu del mòbil. Cal encara ensenyar a l'espectador a veure els museus d'una altra manera, però això s'ha de fer amb els seus propis mitjans. Felicitem a la National Gallery per aquest gran pas envers la modernitat, però alhora l'animem a continuar la feina doncs encara li queden els deures per fer.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Guiomar Sánchez Pallarès
Ricard Gispert Parra

9 d’agost del 2014

Malesh, no passa res



Panoràmica de la mesquita del Sultan Hassan des de la Mesquita de Mohamed Ali
Malesh (en àrab omeia معلش) és una de les paraules que més utilitzen els i les cairotes en el seu dia a dia, una de les seves traduccions vindria a ser una mena de no passa res. I aquesta la poden utilitzar en qualsevol moment i en qualsevol situació.
Panoràmica dels terrats de Jan al-Jalili
I tot i que si fem una traducció literal, no s'escau exactament a la situació egípcia actual, tal i com ells la interpreten descriu perfectament el país d'avui en dia. Després de l'últim alçament popular a la plaça Tahrir, fa una mica més d'un any, i que va servir per enderrocar el president, un pel autoritari i estrambòtic, però escollit democràticament, Mursi, dels Germans Musulmans; ara mateix governa l'estat el Sissi, un ex-cap militar que s'enfrontà a les urnes el passat mes de maig i que no va patir gens l’ombra del seu rival esquerrà Hamadin Sabahi.


Posem que estem a la plaça d’Ibrahim Pacha, darrera d'on estava l'antiga òpera on tot sovint feia concerts la Umm Kulthum, i una furgo xoca amb un taxi, a l'esquivar un toctoc, i a més li dóna un cop amb el retrovisor a un parell de vianants. La paraula que totes i tots els implicats dirien, seria: malesh. I tots seguirien el seu camí.
 
Un dels carrers de Qarafa, la ciutat dels morts, després d'un mercat de bestiari
Quan parlem del Caire parlem d'una ciutat d'uns setze milions de persones, segurament més, en la que sempre hi ha molta gent, molt moviment, passen moltes coses, es pot comprar al mig del carrer, difícilment podràs caminar per la vorera, podràs degustar la Tamiyaa que tant descrivia en els seus llibres Naguib Mahfuz, i fins i tot en la ciutat dels morts costarà trobar el descans etern. Per tant de contrastos i de situacions dispars n'hi ha moltes, però no sembla que res sigui tan pertorbador com per esquinçar la vida en el seu dia a dia. Perquè com ens passa aquí, hi ha moltes injustícies a corregir, moltes tradicions a canviar, i que ho estiguin intentant ja pot ser més del que estem fent aquí.
 
Edifici cremat l'any 2011 des d'una de les finestres del Museu Egipci
La seguretat davant del turisme la porten fins a un extrem del tot contraproduent. Si un turista en qüestió arriba i el porten de l'hotel al Museu del Caire, per exemple, de ben segur que es pensarà que aquella ciutat està en plena guerra, ja que es trobarà que per entrar hi ha un parell de files amb més d'una desena de tancs i militars amb l'arma a les mans. O si estàs visitant la piràmide roja, de cop un militar apareixerà per escoltar-te. Quan no cal, perquè si vertaderament fossis un objectiu ho hauries notat quan camines entre els i les cairotes en el seu dia a dia, i si vertaderament ets un objectiu, l'escolta facilitaria la cosa. Per tant aquesta mostra excessiva del poder militar, i sobretot, de com cuiden i mimen als turistes, és sobrant.
Últim divendres de Ramadà a la Mesquita Arm Ibn al-As, la més antiga d'Àfrica
 
La sort de poder visitar una ciutat de la mà de gent que la viu i la trepitja cada dia, és un autèntic plaer, i et permet treure't els complexos i pors que puguis portar a sobre per la imatge que t'has creat a través d'uns mitjans de comunicació que d'uns fets concrets i reals, t'han fet creure tenir una imatge generalitzada per tota la ciutat, i fins i tot aplicable a tot el país, i de forma prolongada en el temps, ja que és de l'únic que t'han informat.
 
La plaça Tahrir des d'una de les seves terrasses
I aquest article no té gaire més contingut que el d'expressar que descobrir el Caire hauria de ser una obligació, perdre's pels seus carrers, barris dispars, i parlar amb la seva gent compartint una canya de sucre de tots els reptes que encara li queden per realitzar des de les protestes massives que van començar al 2011. En definitiva, aquest article no és res més que una demanda que em van fer uns cambrers d'un bar de la plaça Tahrir: aneu al vostre país i expliqueu que aquí no passa res, i que us vau prendre molts sucs de llimona en aquesta terrassa (fins i tot durant el eid al-Fitr quan la tenien tallada els militars, per si un cas).

1 d’agost del 2014

La hiperfoto de Jean François Rauzier


Imagineu fer milers i milers de fotografies. Fotografies de cases, de ciutats, de carrers, d’escenes quotidianes, d’interiors d’edificis, d’exteriors, d’escales, de balcons, etc, i poder unir-les totes creant immensos paisatges urbans, immenses biblioteques amb milions i milions de prestatges, immenses ciutats amb centenars de carrers, cases, balcons i persones... Així, precisament, són les fotografies de Jean François Rauzier que, amb l’ajut del photoshop, uneix milers i milers de fotografies creant aquests paisatges surrealistes i fantasmagòrics, a mode d’engany visual, d’escena que sembla mai acabar-se, de caire gairebé hipnòtic, semblant a les obres d’Escher o el Bosch, fins i tot a les presons imaginaries de Piranesi. 



Sèrie Barcelona. Extret del web de l'artista.


Durant el passat mes de maig, vivint encara a Barcelona, el meu trajecte fins al pis consistia en una gimcana pels carrers atapeïts de turistes, intentant no aparèixer a les fotografies d’altri, no entrebancar-me amb famílies ni aixafar els grups d’amics estirats per les places. En aquest viatge quotidià habitualment passava per davant d’una galeria, La Villa del Arte, del carrer Tapineria, 39, fent xamfrà amb la plaça de la catedral. Un d’aquells espais petits i amagats, oblidats una mica pel garbuix frenètic de la ciutat. Fou en aquest petit espai on es podia descobrir aquest artista.

Sèria Bella Italia. Extret del web de l'artista
 
En efecte, Jean François Rauzier és un fotògraf francès fascinat per la fotografia numèrica, és a dir, digital. Des de l’aparició d'aquest tipus de càmeres se n'ha sentit molt atret per la manipulació d'aquestes; la distorsió i l’efecte que en provoca, arribant a crear el concepte d'Hyperphoto, és a dir, encadement gairebé infinit de fotografies, que li féu guanyar el primer Premi APPPF (Agència per la Promoció de la Fotografia Professional a França) al 2009.

D’aquesta manera crea ambients irreals i inquietants, on pots passar-t’hi hores observant cada detall que va apareixent; figures petites s’entrellacen amb espais més grans. La hiperfoto de Rauzier uneix la infinitud petita amb la infinitud gran en una mateixa imatge: milers d’elements minúsculs amb milers d’elements gegants, repetint-se sense mai ser la mateixa seqüència. 

Citerne. Sèrie Turquia. Extret del web de l'artista

Angelica. Sèrie Biblioteques ideals. Extret del web de l'artista

Aquest estiu no exposa enlloc, però podeu seguir-li la pista al seu web!


Més informació sobre la tècnica de la hiperfoto: http://www.rauzier-hyperphoto.com/presentationpresentation/technicaltechnique/