Què és Art?

Art és.

Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l'arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d'ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l'hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d'Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s'acabarà l'any i que ha arribat l'hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l'Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.

Nikolaus von Myra (Icona russa d'Aleksa Petrov, 1294)

 Wikimedia Commons

La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l'església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l'any 1931, l'empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d'Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d'Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata...) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast's: "Merry Old Santa Claus", edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons

Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d'una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l'Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se'n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l'any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l'altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d'informació va provocar l'aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.

“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d'una fortuna abundant, s'havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d'avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s'han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s'encarrega d'escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l'article d'avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l'alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d'Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d'Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s'han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d'altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l'esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l'ús del foc, tot i que no sempre s'utilitza. L'origen de la tradició es situa a l'antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

“En un poblet d'Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l'emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s'emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s'havia disfressat per tal d'escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n'estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se'l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l'infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s'havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”

Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Rosa Mª Torrademé

rtorrato7@gmail.com

Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM

 
Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 
http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm

Altres articles de Rosa Mª

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme 

Musej Nikole Tesle (Nikola Tesla) de Belgrad

De l'Art en el Seté Art

 Ahir es va estrenar als cinemes espanyols Mr. Turner, la nova pel·lícula de Mike Leigh protagonitzada per Timothy Spall i on es narra la vida d'un dels artistes més importants en la pintura britànica: Joseph Mallord William Turner.

Tot i ser un films d'intenció biogràfica no ens hem de prendre al peu de la lletra tot el que s'hi representa doncs ja sabem que el cinema té tendència a exagerar o modificar per tal d'aconseguir una millor trama argumental. Aquesta és, de fet, la principal diferència entre una pel·lícula i un documental. Encara que tots dos són formats cinematogràfics el documental ha de ser completament objectiu amb intenció d'explicar només veritats mentre que una pel·lícula és subjectiva, és una història més o menys veritable explicada sota el punt de vista del director.

Tot i així, els films biogràfics són una bona manera per donar un cop d'ull a alguns aspectes de la vida dels artistes alhora que ajuden a crear un context visual del món que va originar les seves obres. És per això que avui recollim 10 films d'aquest segle que ens permeten imaginar com podria ser la vida d'aquests artistes:

Pollock (Ed Harris, EUA, 2000)

Ed Harris dirigeix i protagonitza aquest film que mostra un retrat amarg sobre Jackson Pollock desde el seu camí cap a la fama fins a la seva mort. Destaca la importància de la seva dona, Lee Krasner (Marcia Gay Harden), en l'esdevenir de la seva carrera i ens ofereix també una mirada al procés creatiu de Jack “The Dripper”.

Frida (Julie Taymor, EUA, 2002)

Basat en el llibre Frida: una biografia de Frida Kahlo de Hayden Herrena, aquest film guanyador de dos Oscars i amb la també mexicana Salma Hayek en el paper protagonista explica com la seva fractura múltiple de columna i la seva turbulenta relació amb Diego Rivera van influir enormement en la seva creació pictòrica.

La Joven de la Perla (Peter Webber, Regne Unit i Luxemburg, 2003)

Basada en el llibre homònim de Tracy Chevalier, aquesta pel·lícula ens mostra la vida del pintor holandés Johanes Vermeer (Colin Firth) a través de Griet (Scarlett Johanson), la serventa que inspiraria una de les obres més famoses de l'artista.

Modigliani (Mick Davis, França, 2004)

Escrita i dirigida per Mick Davis, aquest film ens fa un bon retrat de la vida d'artista a Paris a principis de la dècada de 1920. No només veiem la relació de rivalitat entre Amadeo Modigliani i Pablo Picasso sinó també el procés d'alcoholisme i bogeria que marcaria la darrera etapa del pintor italià.

Los Fantasmas de Goya (Milos Forman, Espanya i EUA, 2006)

Stellan Skarsgard, Natalie Portman i Javier Bardem protagonitzen aquest film que il·lustra el context història de l'Espanya de finals del segle XVIII sota el punt de vista de Francisco de Goya (Skarsgard).

Caravaggio (Angelo Longoni, Itàlia, Espanya, França i Alemanya, 2007)

L'única Tv-Movie de la nostra selecció està protagonitzada per Alessio Bonni en el paper de Michelangelo Merisi da Caravaggio. És un intens drama amb amor, violència i passió amb el qual es mostra la degradació de bogeria de l'artista italià.

Sín Límites (Paul Morrison, Regne Unit i Espanya, 2008)

Javier Beltrán i Robert Pattinson interpreten respectivament a Federico García Lorca i Salvador Dalí en una versió romàntica de la relació d'amistat-odi entre els dos artistes. No obstant el film fa un bon retrat de l'Academia de Estudiantes de San Fernando, centre artístic i cultural de l'època on es forjà la relació entre G. Lorca, Dalí i Luis Buñuel.

Renoir (Giles Bourdos, França, 2012)

Aquest film es serveix de la figura de Catherine Hessling, última model de l'impressionista Pierre-Auguste Renoir i primera actriu en els films del seu fill Jean Renoir, per mostrar la vida de pare i fill, l'un al final de la seva brillant carrera i l'altre mirant encara de descobrir-se a si mateix.

Camille Claudel 1915 (Bruno Dumont, França, 2013)

Bruno Dumont va escriure i dirigir aquest drama protagonitzat per Juliette Binoche en el paper de l'escultora Camille Claudel, qui mantingué una relació amb Auguste Rodin, quan el 1915 la seva família la va internar en una residència per a pacients mentals.

Mr Turner (Mike Leigh, Regne Unit, França i Alemanya, 2014)

En la pel·lícula que ha donat peu a aquest article descobrim un Turner estretament lligat al seu pare, que viu intensament les seves relacions amoroses i que, com per tots és sabut, revolucionà la pintura britànica.

Fotografia i activisme. Genoveva Seydoux

L'entrevistem fent el vermut

Fotoreportera, sociòloga, escriptora, activista… ens trobem al centre de Tarragona; al pis de la Genoveva Seydoux, El Gràfic de Tarragona, Geno per als amics. Vermut ben fred, una llimona, olives, i uns pinxitos en forma d’elefant. Una estona xerrant amb la Genoveva. Nascuda a París, graduada en INEF a Marsella i doctorada en sociologia a Siena. Tota una vida voltant pel món!

A més a més té dues malalties cròniques: sensibilitat química múltiple i encefaliomelitis miàlgica (síndrome de fatiga crònica), que li han marcat tant vitalment com a l’hora de realitzar les seves creacions. Però com va començar tot? El dia que l'acomiadaren de manera improcedent de la seva feina, a Barcelona, l'any 2004; a través de la que, i gràcies al finiquito, es comprà la seva primera càmera fotogràfica digital, una compacta de gama alta. Iniciava la seva dedicació a la fotografia. A partir d'aquí comença a observar i a realitzar fotografies de caire sociològic, fixant-se en la gent, els petits detalls, les vivències, etc.

Les seves fotografies tenen dues vessants: per una banda la fotografia periodística, de lluita, de manifestacions i concentracions, amb la que aconseguí, aquest 2014, el premi '1r de maig' al reconeixement per la seva tasca periodística, del sindicat UGT (Unió General de Treballadors). De l’altra la més artística, fent fotografies sobretot de fauna i paisatge, així com la seva primera sèrie sobre el cos. Instantànies fosques i colpidores que realitzà per tal d’acceptar la malaltia, l'aïllament social, i que li valgueren la seva primera exposició, el 2005 a Barcelona, al bar d’un amic; i el cartell d'una publicitat per una empresa de joies (Watx)

Vèrtebres. Exposició Autofotografía de una soledad, 2005

Ha estat, doncs, mitjançant la creació artística que ha canalitzat unes malalties, greus per si mateixes, a les que li hem de sumar el poc reconeixement social que tenen; aquests dos elements li han donat a la seva obra un caràcter personal i íntim, perquè més enllà de la força que desprenen interpel·len a l'espectador a fer-se preguntes de la seva pròpia vida. No és només un crit de dolor, és també un crit contra un model de vida químic i contra l'estigmatització de tot allò que no surt als mitjans.

A partir d’aquí anà fent diverses exposicions, com la de Tempesta Normanda, on recollia una sèrie basada en la violència oceànica quan xoca amb la terra. Però les seves imatges, lluny de representar violència, desprenien fins i tot serenor, era un joc, un diàleg entre l'escuma salada i les herbes i roques que rebien el vendaval.

Tempesta Normanda, 2013

De forma paral·lela comença a fer fotoperiodisme i reportatges fotogràfics de manera freelance. El seu primer projecte foto-periodístic és a través d’Amnistia Internacional a Tarragona, al 2008. Més endavant es connecta i retrata la vida del moviment 15M i, juntament amb una companya perodista, crea PGFotografia, que duraria un temps. Fa un any va decidir obrir el Gràfic de Tarragona, un espai web a través del qual volia mostrar els seus reportatges foto-periodístics de manera més anònima, com per agafar distància amb allò que fotografiava, ja que ella mateixa és una peça més de l'activisme, i no renega d'això, sinó per a que s'entengués que la seva lectura anava, i va, més enllà de la seva persona, de la seva ideologia política. Per això el que trobem com a resultat és un diari de la lluita al carrer, de qualsevol lluita al carrer, desvinculant-se i alhora unint-se a totes i cadascuna de les lluites socials del Camp, essent així un altre mitjà on visualitzar tot allò que els mitjans de comunicació tradicionals no han situat en les seves portades i prioritats periodístiques.

"Seguirem decidint, seguirem desobeint", Mani 8M 2014

Actualment es troba realitzant un projecte fotogràfic basat en la visibilització d’aquestes malalties tan poc conegudes com és la sensibilitat química (SQM) i encefalomielitis miàlgia (EM-SFC), comptant amb l’ajuda de companys que també la pateixen, i reflectint el dia a dia de les seves vides.
També ha participat de projectes literaris, il·lustrant novel·les i poemaris o escrivint ella mateixa. Us animem, doncs, a que descobriu la seva obra i seguiu els seus projectes de ben a prop!

Finalitzem dient dues coses: la primera és donar-li les gràcies per l'entrevista, o més ben dit per tots els moments compartits amb ella i les xarrades; la segona és que hem volgut agrair-li totes les fotos que ens ha cedit en aquest blog, no només en aquest article sinó en d'altres en els que hem il·lustrat amb imatges seves, i ho hem volgut fer amb la compra d'un dels seus calendaris, que cada any realitza i ven per tal de comprar material per als seus reportatges, essent el d'aquest any de paisatges de Normandia, al nord de França, i que serà sortejat aquest mes de desembre. En vols un? Només has de seguir les instruccions que t'expliquem aquí o enviar-nos un mail a info@cultiusculturals.cat

 

Entrevista de: 

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Amb la col·laboració de: 

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn
 

La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky

Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya - La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de 'L'home nou', a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte

Proun 6. 1919. Cedida

Proun 30. 1919. Cedida.

Però qui és El Lissitzky i què feia? L'exposició se subitula: l'experiència de la totalitat, i és a partir d'aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d'Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l'administració, i que a sobre, enlloc d'un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L'antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre's una obra d'aquestes característiques. I és que l'ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l'espectador partícip de l'obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l'èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l'ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.

Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l'art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l'exposició, perquè per a ell, l'autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya - La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.

La Grossa del Cultius!

Aviat, molt molt aviat, farem dos anyets, concretament el 25 de febrer; i per a aquest gran esdeveniment estem preparant un seguit de sorpreses. La primera de totes és aquesta: el nostre primer sorteig!!!! El guanyador es farà públic el dia 22 de desembre!

D'aquesta manera volem donar-vos la oportunitat de guanyar, de la manera més senzilla possible, un calendari 2015 handmade: dissenyat i executat per la fotògrada Genoveva Seydoux, una gran amiga del blog i de la que hem realitzat aquesta entrevista. Es tracta del seu catorzè calendari, que proposa cada any per tal de subvencionar-se el material fotogràfic per a la temporada següent. Aquesta vegada amb fotografies en blanc i negre dels paisatges de Normandia, mostrant la quietud, però alhora la força i el dramatisme dels pasiatges d'aquesta regió. 

El vols? Doncs només has de:

A Facebook

O a Twitter