La
crisi econòmica ens situa en una cruïlla en la qual la societat
sembla, volgudament, paralitzada. Tot passa, però res s’ha de fer,
perquè qualsevol recepta, ideològicament planificada des del poder
econòmic, ens la venen com la única manera de poder garantir un
futur, encara que sigui a costa de tot.
La
cultura, en tot això, pot jugar un paper essencial, ja sigui per
imposar des del poder un desànim i consens de que res pot ser
diferent; o bé, aquell art que crea consciència crítica, que creu
que la truita es pot capgirar, que creu que pot ocupar l’espai
cultural que el poder està abandonant i castigant. L’art de
persones inconformistes, que creuen que amb la seva creació poden
canviar el seu entorn, però no per elles soles, sinó gràcies a
aquelles que llegiran el seu art. Perquè el canvi no serà
individual, sinó col·lectiu.
Ens
volen fer creure, que l’art, i per extensió tota la cultura, és
un element superflu, un luxe que no ens podem permetre. Fins i tot
una Fundació com La Pedrera, que pertany a una banca rescatada amb
diners públics, ens va vendre la idea fa uns dies de que no tenien
més remei que tancar l’Hemeroteca de Tarragona. Quan veus els
números, els imparcials números que els neoliberals ressenyen com
si de semidéus es tractessin, t’adones que només representa l’1%
del pressupost d’aquesta Fundació, i és quan pots assegurar que
el tancament és per alguna cosa que va més enllà dels diners. Més
sorprenent és, si entre el Patronat d’aquesta hi ha Marina
Llansana, ex-diputada d’ERC, però encara més, que estigui el
president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. El qual, a
més, sembla que no té especial interès en conservar altres peces
artístiques que resten, de moment, a mans de la Fundació de
Catalunya Caixa, tot i que la mateixa Diputació compta amb un Museu
d’Art Modern a la ciutat de Tarragona.
Segurament
el poder sap que la cultura va ser la que durant el segle XX va fer
les crides a la joventut que creia en el canvi, que no es volia
conformar amb la crisi que els volien vendre, ja fos la d’abans de
la primera Guerra Mundial, o la de l’època d’entre guerres.
L’art va ser la que va fer posar el crit al cel a una Europa que
mirava de reüll la liquidació de la segona República, la que va
fer crides a principis del segle XX per defensar el treball
col·lectiu i allunyar-se de l’individualisme, la que va defensar
continuar endavant en un món hostil. L’art, doncs, pot ser, ha de
ser, també, una via per cridar,
per canviar, per encoratjar, per reivindicar, per empoderar-nos. I
per això se la volen carregar.
![]() |
'Arran de terra' Genoveva Seydoux © |
D’exemples de cultura que crida canvi n’hi ha molts, com la recent exposició del local de Joves d'Esquerra Verda de Tarragona ”Arran de Terra” de la fotògrafa Genoveva Seydoux, i que es revela contra un sistema que s’està carregant el nostre espai, el nostre escenari, la nostra casa, la nostra vida, el nostre planeta. O la de “Desaparecidos” de Gervasio Sánchez, actual a Sevilla, en la que a partir de la comparació presenta processos de memòria històrica en la que sí que es tenen en consideració les víctimes de la guerra. Així que no ens venguin la crisi per vendre’s la nostra cultura! Creem cultura, per crear consciència crítica!
![]() |
'Desaparecidos' Gervasio Sánchez |
Gabino
Martinez Muñoz