Jaume Plensa, la paraula feta art

La setmana passada es feia ressò als mitjans de comunicació de l’entrega del Premi Velázquez a l’artista barceloní Jaume Plensa. Tot i que la seva trajectòria artística ha estat més difosa i coneguda fora del nostre país, durant la darrera dècada el seu nom ha anat agafant un important ressò fins a reconèixer-lo a les nostres terres com “el poeta escultor”.

Si bé en aquest moment es mostra com un artista d’extrema actualitat, el mèrit pel reconeixement de la seva obra ja el trobem a finals del segle passat, quan la Generalitat de Catalunya decidí atorgar-li el Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques, a Barcelona l’any 1997. La seva formació artística la dugué a terme a la seva ciutat natal. Així doncs, decidí emprendre els estudis de Belles Arts a l’Escola de la Llotja de Barcelona en primer lloc, i posteriorment dirigí la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. No obstant això, les seves expectatives com a artista creuaren l’oceà i el seu futur artístic es veié reconegut als Estats Units. L’any 2005 va realitzar-se la seva Investidura com a Doctor Honoris Causa per l’Escola d’Art de l’ Institut de Chicago. 

L’estil artístic de Plensa fins arribar als nostres dies ha sofert notables canvis, ja que es tracta d’un artista molt polifacètic, el qual ha experimentat en el camp de l’escultura, del dibuix, del gravat així com en el muntatge d’escenaris d’òperes i grans videoporojeccions. Però sens dubte, l’essència que el defineix i que l’ha fet més popular són les seves grans escultures metàl·liques i de nylon, ubicades en espais públics i naturals. És per aquest motiu que volem dirigir la importància de l’entrega d’aquest premi vers la seva gran obra escultòrica que és poètica, magnificent i sensacionalista a la vegada. 

Plensa ens proposa en cadascun dels indrets escollits per ubicar-hi les seves grans escultures, un diàleg a tres bandes. De forma interessant i captivadora, l’artista ens convida a ser partícips de la conversa entre la natura o l’espai urbà, amb la seva pròpia escultura. Aquesta integració entre ambdós extrems fa que reaccioni en nosaltres la vessant més sensible i ens creï la voluntat d’entrar en aquest diàleg, és a dir a la seva obra. Sorprenentment, en moltes de les seves escultures aquesta entrada hi és de forma sensible i física. Les grans dimensions de les seves creacions, marcades per la magnificència, fan que hi puguem entrar en el seu interior i ens deixem emportar per la seva vessant més sensacionalista. Aquest cas el trobem en les seves característiques escultures treballades en fosa i soldadura tot formant figures antropomòrfiques per mitjà de lletres, signes musicals o números. Així doncs, immersos en la seva escultura hi trobem desenvolupat el tercer factor, el més important: la poètica. El seu gran interès vers la poesia fa que l’entrada sensible i física en la seva escultura influeixi en nosaltres com a darrers actors sobre l’obra. D’aquesta manera, l’experiència viscuda per mitjà del contacte amb la seva creació, fa que es generi dins nostre l’al·legoria poètica que dota el sentit complert de la seva projecció escultòrica.

No voldríem acabar l’article sense donar-li la nostra enhorabona a l’artista tant per la seva obra com pel darrer premi obtingut.