Sitges. Impressions de les 7es Jornades de la Penedesfera. Patrimoni i TIC

Durant els darrers anys s’ha anat celebrant, en els mesos de setembre i octubre, les Jornades del Patrimoni Europeu, consistents en la creació i desenvolupament d’activitats culturals arreu del territori català per tal d’apropar-lo a la ciutadania. Aquest any, a més a més, ha coincidit amb les 7es Jornades de la Penedesfera, agrupació de bloggers del Penedès, triant Sitges com a seu del 2014, celebrant-ho els dies 26 i 27 de setembre. Han enfocat aquesta edició, doncs, en les experiències de les noves tecnologies dins dels centres museístics catalans, aprofitant les Jornades de Patrimoni Europeu per tal d’enllaçar les conferències amb visites a diversos centres patrimonials sitgetans.

Nosaltres vam poder assistir-hi, i vam gaudir de l’imponent Palau Maricel, casa senyorial que l’arquitecte Utrillo construí per a l’artista Deering quan aquest, portat per Ramón Casas, volgué instal·lar-se a la vil·la. Així doncs, en aquest espai ple d’obres d’art i reproduccions de grans artistes s’han donat lloc les conferències pertinents i la trobada de bloggers i d’instagramers, aquests últims emmarcats dins de la seva cinquena trobada amb els hashtags #JEPSitges14 i #5instameetpenedes respectivament.

Tuit inicial de la trobada

La temàtica era les noves tecnologies aplicades al patrimoni, cercant les experiències que els museus del Garraf, el Penedès, etc, però també d’arreu del territori català s’havien anat desenvolupant. És per això que hi hagué la presència de diferents personalitats dels centres culturals propers, parlant sobre l’ús de les xarxes socials als museus de Sitges, la importància que ha pres la difusió online, sobretot fixant-nos en el cas del projecte wiki del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, o les experiències amb la interacció del visitant, de la mà del Museu de Deu del Vendrell. També es parlà de la Realitat Virtual per apropar el llenguatge militar, com és el cas del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i Guerra Aèria a SantaMargarida i els Monjos, o la innovació i emprenedoria a través de l’autofinançament, amb l’exemple del paper germinat del Museu Molí Paperer deCapellades, que omple gairebé el 70% del finançament del centre.

També es parlà de fora de casa. Especialment de les innovacions en aquest àmbit per part de museòlegs estrangers i les experiències obtingudes gràcies a la realitat augmentada, les aplicacions mòbils i les experiències directes amb el visitant. L’empresa MKT Cultural o Musguide han posat de relleu el camí cap on es dirigeix la museografia, enfocada més cap a una vivència; amb l’ús de les tabletes, mòbils o fins i tot les Google glass.

Les Jornades, acabant amb un tast de malvasia el primer vespre, i amb una visita als renovats Cau Ferrat, Museu Maricel i Can Rocamora i a la que, malauradament, no vam poder quedar-nos, donaven el seu punt i final a una trobada plena de noves idees i projectes ben acurats; sempre relacionats amb les TIC. És per això que nosaltres ens plantegem: què en serà del museu del futur? O més aviat, què en serà del visitant del futur? 

Hi ha una transformació molt concreta, que no té a veure només amb el canvi d’explicacions a través d’aplicacions mòbils o audioguies, creant experiències, gamificar, jugar amb les sensacions i els records, etc. Hi ha una alteració en la societat i en com aquesta percep els museus, el patrimoni, i especialment la manera de gaudir-lo i de viure’l. Es perd, potser, un altre tipus de comportament? Evidentment no és obligatori l’ús dels QR, de la RA, etc, però

Carpeta i record del I Forum Smart City

no estem potser creant una societat que depèn exageradament de les noves tecnologies, de les xarxes socials i de l’aparença? On queda aquella exaltació íntima i individual? L’art –i el patrimoni, cultura en general- ha deixat de ser quelcom contemplatiu per passar a ser un joc d’interacció. Tot ha de passar pel filtre de la interactivitat, l’aplicació i l’explicació? Això crea experiències noves al visitant que ja hi aniria? O només es pretén ampliar el públic? Sigui com sigui, no es tracta de fets aïllats, sinó que és una evolució que acompanya la globalitat de la societat, no només en grans institucions sinó també de cara als centres més propers. Aquesta volguda evolució telemàtica afecta no només al món cultural sinó també tots els àmbits de la vida. Un exemple d’això és El I Forum Jove de la Tarragona Smart Mediterranean City, organitzat per la Jove Cambra Internacional, al que també vam assistir i que pretenia crear un debat amb la joventut tarragonina per millorar la ciutat, buscant solucions per crear una Tarragona moderna i sostenible a través del model de Smart City i l’ús de les noves tecnologies. Tot plegat indica una inclinació que ja s’anava veient d’un temps ençà, evolucionant cap a un espai més productiu, ràpid i accessible. Caldria veure si tots aquests avenços ens fan avançar a nosaltres o es perd quelcom d’humanitat. I de moment, el que podem dir, és que les millores en són moltes més que les pèrdues, però cal veure cap a on evolucionarà la societat.

El mite del General Prim

Reus homenatja un dels seus grans fills il·lustres de la ciutat, amb una exposició temporal que es troba en aquest moments al Museu Salvador Vilaseca, a la Raval Santa Anna, que tindrà lloc fins el dia 25 de gener de l’any vinent. En aquesta mostra expositiva hi podem contemplar diversos objectes personals de Joan Prim, així com altres objectes i documents contemporanis al General, gran part cedida pel llegat documental de la Família Rubio Aragonés.

Si volem conèixer a fons la figura de Prim i el seu protagonisme en el temps que li tocà viure, l’exposició ens permet entendre molt clarament cadascuna de les facetes del personatge, i copsar així els seus interessos personals i col·lectius, d’acord amb els seus dos principals rols: el de militar i polític. És per aquest motiu que l’espai expositiu es divideix en cinc àmbits que recorren la trajectòria vital des del seu naixement a la Ciutat de Reus (1814) fins l’assassinat al carrer del Turco de Madrid (1870). Durant aquest discurs ens sobten les anècdotes contradictòries que configuren la imatge de Prim, tot un pioner en els canvis polítics del seu temps, per tal de transformar l’Espanya de l’Antic Règim als inicis de la Monarquia Parlamentària. Un gran protagonista enigmàtic per la història que aportarà millores, mantindrà plans secrets, conspirarà contra el poder i alhora es guanyarà tot un seguit d’enemics que voldran acabar amb la seva figura.

És doncs, una excusa perfecta per tenir accés a aquelles pertinences del general, ja siguin objectes personals o documents escrits, com són les seves vestimentes de gala, armament, entre els quals hi destaquem el sable de la Guerra d’Àfrica (1859-1860), objectes quotidians o condecoracions; així com també la seva curiosa correspondència que mantindrà amb la seva mare, Teresa Prats Vilanova, qui li oferirà el suport moral durant tota la seva vida, i amb l’industrial Macià Vila, qui recolzà econòmicament les empreses militars del General. El fet de que les col·leccions que s’exposin siguin en un noranta per cent privades, dota a la mostra d’un gran interès excepcional, ja que la seva condició de propietat provoca que en sigui dificultós el seu accés i consulta fora d’exposicions tan significatives com aquesta, que commemora el bicentenari del seu naixement. 

Si voleu conèixer més a fons els seus entrebancs i conspiracions polítiques, així com les seves grans gestes com a militar, no us perdeu aquesta exposició que despulla el gran mite de Prim i ens revela totes les seves llums i ombres del seu personatge.

Antoni Obiols

Castells. Tradició i cultura.

Després de Santa Tecla els tarragonins es queden amb un regust estrany: ja no es senten gralles ni s’olora pólvora pel carrer. Per sort, cada dos anys aquest sentiment s’allarga una mica més, sobretot pels castellers. 

El passat cap de setmana va arribar a Tarragona el conegut espectacle casteller més gran del món. El XXV Concurs de Castells, una actuació on es reuneixen les millors colles castelleres i és la única diada de la temporada on els castells reben una puntuació segons la seva dificultat. En la següent pàgina web podreu trobar tota la informació sobre aquest certamen: http://www.concursdecastells.cat/

Aquest any hem pogut gaudir d’un Concurs màgic; un Concurs on vam poder veure 25 castells de 9 o superiors, un fet històric, realitzat per onze de les dotze colles participants; amb l’honor que la majoria de colles van realitzar la seva millor diada. 
Podem concluïr que la feina feta assaig rere assaig ha donat el seu fruit. Totes les colles volien donar el màxim de si mateixos, autosuperar-se, i així ho van fer. Però... que hi ha darrere d’un castell a més del treball, els assajos, l’esforç i la il·lusió?

Roger Peiró

Parlem amb Roger Peiró, Cap de Colla dels Xiquets de Tarragona des de fa cinc temporades. Va començar amb aquest càrrec amb només 26 anys després de diversos anys formant part de la Tècnica (com a segon cap de colla i col·laborant amb els equips de canalla). Peiró ens divideix en dos les funcions que realitza com a Cap de Colla, "el què i el com; en una part trobem la planificació de la temporada, la preparació d’assajos i actuacions i la definició dels passos que s’han d’anar donant. Per altra banda, hi ha el com es vol fer aquesta feina, decidir quin és l’estil, el ritme de la colla i decidir en quins moments hi ha els punts d’inflexió". Assegura que és divertit i no s’oblida d’engrescar a la seva gent mitjançant la sinceritat i la comunicació fluïda, augmentant d’aquesta forma, la capacitat de millorar.

Oriol Peiró

També parlem amb Oriol Peiró, Cap de Canalla des de fa un parell d’anys després d’estar diverses temporades amb l’Equip de Canalla. Per a ell tenir aquest càrrec significa responsabilitat i privilegi, té l’objectiu de preparar els nens, adequar els objectius, tenir una estreta relació amb els pares, etc: “tenir les peces més tendres dels castells a les teves mans et fa comprendre moltes coses i a tenir una visió bastant diferent del que fem; a la vegada sents que de les teves decisions depèn en certa part l’èxit de la colla i la integritat dels propis petits, aquesta potser és la pitjor part...”. La canalla és del tot imprevisible. Tot i així, Oriol Peiró els hi explica les coses tal i com són, els hi proporciona responsabilitats i confiança mútua i assagen més que ningú, ja que com ell mateix diu, la canalla no pot ser un satèl·lit que faci dubtar la possibilitat d’assolir un castell o no, només han de sumar. Hi té total confiança en ells, i assegura que a plaça està molt tranquil, tot i què ell també puja als castells i ha d’estar pendent dels petits.

Oriol Salomó

Per altra banda trobem a Oriol Salomó, en la seva primera temporada com a Cap de Pinya. Després de quinze anys dins la colla i cinc formant part de la Tècnica,estrena aquest càrrec amb orgull, amb ganes d’aconseguir noves fites, i volent ser un exemple per als castellers inculcant comportament, actitud i sacrifici. Salomó té la responsabilitat de coordinar i distribuir les tasques de l’equip tècnic, supervisar aquestes tasques, observar possibles problemes i millorar la confecció i la realització de pinyes, folres i manilles alhora que tothom es trobi a gust i es senti reconegut i valorat. És necessària una pinya robusta, si pot ser gran millor, ben tancada, arrodonida i compacta perquè d’aquesta forma transmet tranquil·litat al castellers: “tothom ha de tenir clar que, on, quan i com s’ha de fer la feina o la funció assignada.

A mesura que avança la temporada s’intenta repetir en mesura del possible la metodologia i la distribució dels castellers en les diferents posicions, per tal de memoritzar posicions, mecanitzar moviments i aconseguir una bona “química” entre els castellers”.

Aquesta temporada els Xiquets de Tarragona han estat la única colla en descarregar en el primer intent el 2d9fm (dos de nou amb folre i manilles), convertint-se d’aquesta manera en una colla de Gama Extra. El seu Cap de Colla ens explica que alguns castells es fan per necessitat, altres per obligació i d’altres, en canvi, per il·lusió. En aquest cas, aquest castell es va realitzar amb molta planificació, molts assajos, i sobretot, moltes emocions. El Cap de Pinya, per altre banda, ens fa èmfasi en què, el factor físic és molt important, però que el factor psicològic també, a més de la complicitat entre l’equip.

Identitat, Compromís, Esforç, Il·lusió i Col·lectivitat, aquestes són les cinc paraules amb què el Cap de Colla ens defineix què hi ha darrere d’un castell; Feina, Feina, Feina, Feina, Feina (i Feina) són les que empra el Cap de Canalla; el Cap de Pinya ho defineix amb: Assaig, Mètode, Tècnica, Confiança i Valor. “Sóc de la opinió que sempre que ens posem la faixa ho fem per fer els millors castells i de la millor manera possible”- Roger Peiró.

Paula Arbeloa Suárez

http://www.flickr.com/photos/paula_arbeloa_photography/

Eid mubarak per la festa del sacrifici

Corder amb cap de gallina informa sobre la grip aviar

 Aquesta setmana es celebra l’eid al-adha (عيد الاضحى), altrament coneguda com la festa del corder o del sacrifici. La nombrosa comunitat musulmana del nostre país, doncs, està de celebració, i no estaria de més que els hi desitgem una feliç jornada (عيد مبارك). Pot semblar estrany, per aquelles i aquells que tenim una autèntica concepció mediterrània, que no tinguem un diàleg festiu fluid amb la riba sud de la nostra mar. En el fons les seves festes ni són alienes a les tradicions culturals cristianes (hegemòniques en aquestes latituds) ni tenen un ritual gaire diferent (una excusa per trobar-se i menjar els millors exemples de les respectives cuines).

El motiu de la celebració deriva del passatge bíblic en el que Abraham anava a sacrificar el seu fill, però en el moment que ho anava a fer per demostrar la seva fe i fidelitat a Déu (الله), aquest, tot misericordiós, li va alertar que potser ja quedava clara la seva fidelitat i que per tant sacrifiqués un corder, enlloc del seu fill  (!الحمد لله). Així el fill tingué sort, però no tanta el pobre xai que estava per allà a prop i s’havia quedat atrapat entre les branques d’un matoll per les banyes. El fet de que la comunitat musulmana celebri aquest capítol és perquè Mahoma ho va commemorar per deixar clar que els musulmans consideren a Abraham profeta i que el seu fill primogènit és Ismael, mentre que els cristians reconeixen com a fill primogènit Isaac.
 

Postal en la que es pot llegir feliç festa del sacrifici amb la Meca de fons

Però com bé sabem aquestes coses, al final, acaben sent una molt bona excusa per entaular-se. Òbviament al voltant d’aquesta festa hi ha molts elements, i a banda d’alguns que a dia d’avui s’han convertit en més superflus com poden ser el fet d’estrenar roba o el de regalar joguines a la canalla, també són moments en els que s’apel·la  als valors, com la solidaritat, de fet la família que sacrifica un corder només pot menjar-se una tercera part, ja que les altres dues han de ser compartides amb aquelles famílies que no han pogut comprar-ne un.

Paradetes de dolços i fruits secs a la plaça de jama al-fna, Marràqueix. Fotografia: Nereida Santos

En qualsevol cas, però, segurament l’element més important, deixant de banda la religió, és la gastronomia. Òbviament el ingredient protagonista i indiscutible d’aquests dies és el mateix be, el qual es cuina de mil maneres diferents, sent el cap, l’element més característic i que destaca a la taula (sol fer-se a la brasa o al vapor). Però aquest comparteix el protagonisme, a banda de amb els innumerables ingredients i espècies calculades i posades amb cura en tot el procés, pels dolços. Els quals varien segons els països, i és que no hem d’oblidar que els països àrabs ocupen una gran extensió, i encara més quan parlem de la comunitat musulmana.

Així que per totes i tots:

Eid mubarak! 
!كل عام وانتم بخير! عير مبارك