McCultura's o el somni de la globalització produeix monstres

En els últims mesos s'està coent a foc lent una polèmica d'envergadura: a Barcelona s'obrirà, ara ja definitivament, una subseu del museu de l'Ermitage de Sant Petersburg al port de la ciutat, al costat de l'hotel Vela. D'entrada sembla una bona notícia. La marca Ermitage donarà prestigi a la ciutat i s'omplirà, encara més, de turistes delectant-se en fer-se fotos amb cada edifici i comprant samarretes del Barça i flamenques amb decoració de Gaudí. Però què passarà? Quina serà la realitat per a la ciutat? Per una banda, part de les subvencions de l'ajuntament aniran a aquest museu, reduint la quantitat que es donarà a d'altres museus de la ciutat, com ara el MACBA o el MNAC; per altra, aquests perdran clientela, ja que, si abans els guiris visitaven la Pedrera, la Sagrada Família i, si tenien temps, la Fundació Miró o el MNAC, ara amb un Ermitage a la ciutat encara tindran menys temps per destinar a aquests museus “de segona” -de segona en quant a segon pla dins de la difusió internacional que es fa de la ciutat. D'aquesta manera podem arribar a pensar que: cal? Realment calia un Ermitage a Barcelona? No es podria haver utilitzat el MNAC, per exemple, per a ubicar-hi les exposicions temporals que vindran? Ja que en principi serà aquesta la funció de la nova seu. El cas és que dir 'Ermitage Barcelona' ven molt bé, com ven molt bé l'Ermitage Amsterdam o l'Ermitage Ferrara. Es tracta de franquícies, com els Starbucks o els McDonald's, que cada ciutat en vol tenir un perquè la gent hi va i sap el que es trobarà. Fills predilectes de la globalització, on les obres van rotant per museus estereotipats, amb un model musogràfic igual a totes les seus -talment com tots els Starbucks per dins tenen les mateixes butaques, donant aquesta seguretat de coneixença de l'espai al visitant.

Projecte de façana de l'Ermitage Bcn

Per una altra banda, però, hem de tenir en compte que el món està canviant; i cada vegada més hem d'acceptar que museus, centres d'art i d'altres institucions adquiriran, cada vegada més, tints de passatemps, de comercialització. Tot i així, tampoc és tan dolent pensar en l'art com un passatemps; potser ofendrà als més puretes, però ja ho hem dit, el món està canviant i, amb ell, les persones i les  seves aficions durant el temps lliure. Ja ho anunciava Benjamin amb la caiguda de l'aura: l'art com a producte massificat és el que triomfa, i una marca Ermitage a Barcelona farà guanyar pes a la ciutat. Però fixem-nos on estarà ubicat: al costat de l'hotel Vela, al port, en un complexe luxós on els turistes aprofitaran per dinar o allotjar-se a preus elevats. En el cas de Barcelona és només una llavor incipient, però això ens transporta i fa pensar en casos més extrems, com el complexe que s'està muntant a Abu Dabi, on dubto jo que molts dels que llegirem això poguem anar-hi mai. L'art tornarà a formar part de les èlits? Després de tots els esforços que la Nouvelle Muséologie posà en socialitzar el museu, apropant-lo a les classes humils, ara estem fent passos gegantins cap enrera, concentrant grans “monstres” -Louvre, Guggenhem, etc- a dins de complexes luxossos acompanyats de camps de golfs, piscines i hotels de cinc estrelles. No tothom té els diners per anar a aquests conplexos i veure els museus. Ja ho deien alguns, que la humanitat avança tecnològica però no humanament. Ai! Si Riviére levantara la cabeza... 

No m'agrada Tàpies

A la memòria de Salvador Puig Antich, Antoni Tàpies, 1974

En les últimes setmanes s'han pogut veure diversos actes en homenatge a Antoni Tàpies, qui ja fa un any ens va deixar, i a mi m'agrada molt l'art contemporani, però Tàpies no m'ha agradat mai. Ho dic sense vergonya: hi ha autors d'art contemporani que no m'agraden, o fins i tot obres d'art que jo personalment no les consideraria mai com a tals. No és cap crim, no us alarmeu, encara que durant anys ens ho hagin venut així, en l'art contemporani no es tracta d'un tot o res, d'adorar-lo o odiar-lo. En l'art contemporani es tracta de ser crític, de jutjar i opinar.

Fa uns dies vaig fer un petit experiment amb un amic meu a qui “no li agrada” l'art contemporani i vaig dur-lo a una exposició extremadament contemporània. Abans d'entrar vaig preguntar-li què li demanava ell a una obra per considerar-la art i la seva resposta va ser clara: bellesa, tècnica i poder-ho entendre. De seguida va començar el seu malson: llenços blancs amb només dues ratlles, escultures amòrfiques de goma, projeccions d'imatges soltes amb música descompassada... però la meva temptativa va començar a tenir èxit en quant vaig veure'l aturat davant d'una pintura de la qual li agradava la tècnica, i més endavant una altra que li semblava suficientment bonica, fins arribar a la darrera sala de l'exposició on hi va veure una obra de la qual n'entenia un missatge. Sí, potser no entenia el mateix missatge que l'autor de l'obra, però era un missatge, el que ell n'havia extret. A poc a poc i amb esforç el meu amic va tenir una primera entesa amb l'art actual i en poperes exposicions potser ja serà capaç d'anar trobant més obres que compleixin les seves condicions per ser considerades art, fins i tot en trobarà alguna que compleixi dues de les condicions alhora.

Doncs precisament d'això es tracta en l'art contemporani, de completar les obres amb una opinió, una crítica o fins i tot un significat que només té valor per nosaltres. Els artistes ja no fan com al Renaixement, quan pintaven amb uns cànons de bellesa determinats, una tècnica precisa i tot un seguit d'imatges iconogràfiques per ensenyar-nos el significat únic de l'obra. A l'art contemporani tot és possible, no hi ha un únic cànon de bellesa perquè aquesta és subjectiva, la tècnica sovint és el resultat d'una experimentació per part de l'artista i el significat de l'obra no està complet fins que l'espectador hi interactua sent-ne crític i jutge. Tota aquesta variabilitat comporta que no té perquè agradar-nos tot com tampoc tenim perquè entendre-ho tot. Com que l'art contemporani no està complet fins a la interacció amb l'espectador, el resultat final i el significat de l'obra dependran sempre en últim terme de l'edat del que mira i del seu bagatge cultural.

Però si realment has provat d'apropar-te a l'art contemporani amb la mirada oberta, si has fet l'esforç per completar el significat de les obres però continues sense veure-li el què, et convido a dir en veu alta: “A mi no m'agrada l'art contemporani!”. Un cop s'ha provat d'entendre'l, és igualment lícit que no suportis l'art contemporani com ho és pensar que el romànic és avorrit o el barroc massa carregós. En el món de les arts renegar de l'art contemporani està quasi tan castigat com dir que el Quixot és pesat, i no hauria de ser pas així doncs sí ja hem dit que es tracta d'un art subjectiu és ben normal que no tots els subjectes el vegin igual.  A mi, mentrestant, l'obra d'Antoni Tàpies continua sense agradar-me.