En
els últims mesos s'està coent a foc lent una polèmica
d'envergadura: a Barcelona s'obrirà, ara ja definitivament, una
subseu del museu de l'Ermitage de Sant Petersburg al port de la
ciutat, al costat de l'hotel Vela. D'entrada sembla una bona notícia.
La marca Ermitage donarà prestigi a la ciutat i s'omplirà, encara
més, de turistes delectant-se en fer-se fotos amb cada edifici i
comprant samarretes del Barça i flamenques amb decoració de Gaudí.
Però què passarà? Quina serà la realitat per a la ciutat? Per una
banda, part de les subvencions de l'ajuntament aniran a aquest museu,
reduint la quantitat que es donarà a d'altres museus de la ciutat,
com ara el MACBA o el MNAC; per altra, aquests perdran clientela, ja
que, si abans els guiris visitaven la Pedrera, la Sagrada
Família i, si tenien temps, la Fundació Miró o el MNAC, ara amb un
Ermitage a la ciutat encara tindran menys temps per destinar a
aquests museus “de segona” -de segona en quant a segon pla dins
de la difusió internacional que es fa de la ciutat. D'aquesta manera
podem arribar a pensar que: cal? Realment calia un Ermitage a
Barcelona? No es podria haver utilitzat el MNAC, per exemple, per a
ubicar-hi les exposicions temporals que vindran? Ja que en principi
serà aquesta la funció de la nova seu. El cas és que dir 'Ermitage
Barcelona' ven molt bé, com ven molt bé l'Ermitage Amsterdam o
l'Ermitage Ferrara. Es tracta de franquícies, com els Starbucks o
els McDonald's, que cada ciutat en vol tenir un perquè la gent hi va
i sap el que es trobarà. Fills predilectes de la globalització, on
les obres van rotant per museus estereotipats, amb un model
musogràfic igual a totes les seus -talment com tots els Starbucks
per dins tenen les mateixes butaques, donant aquesta seguretat de
coneixença de l'espai al visitant.
 |
| Projecte de façana de l'Ermitage Bcn |
Per
una altra banda, però, hem de tenir en compte que el món
està canviant; i cada vegada més hem d'acceptar que museus, centres
d'art i d'altres institucions adquiriran, cada vegada més, tints de
passatemps, de comercialització. Tot i així, tampoc és tan dolent
pensar en l'art com un passatemps; potser ofendrà als més puretes,
però ja ho hem dit, el món està canviant i, amb ell, les persones
i les seves aficions durant el temps lliure. Ja ho anunciava Benjamin
amb la caiguda de l'aura: l'art com a producte massificat és el que
triomfa, i una marca Ermitage a Barcelona farà guanyar pes a la
ciutat. Però fixem-nos on estarà ubicat: al costat de l'hotel Vela,
al port, en un complexe luxós on els turistes aprofitaran per dinar
o allotjar-se a preus elevats. En el cas de Barcelona és només una
llavor incipient, però
això ens transporta i fa pensar en casos més extrems, com el
complexe que s'està muntant a Abu Dabi, on dubto jo que molts dels
que llegirem això poguem anar-hi mai. L'art tornarà a formar part
de les èlits? Després de tots els esforços que la Nouvelle
Muséologie posà en socialitzar el museu, apropant-lo a les
classes humils, ara estem fent passos gegantins cap enrera,
concentrant grans “monstres” -Louvre, Guggenhem, etc- a dins de
complexes luxossos acompanyats de camps de golfs, piscines i hotels
de cinc estrelles. No tothom té els diners per anar a aquests
conplexos i veure els museus. Ja ho deien alguns, que la humanitat
avança tecnològica però no humanament. Ai! Si Riviére
levantara la cabeza...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada