Objectiu Actiu: Segona trobada de fotògrafs a Tarragona

El passat 19 de març es va presentar al Cafè Metropol de Tarragona la Segona Edició d’Objectiu Actiu. Es tracta d'una iniciativa formada per quatre tarragonins que pretenen donar a conèixer els diversos fotògrafs de la ciutat. Per a fer-ho, organitzen quedades periòdiques, on els fotògrafs projecten els seus treballs. La temàtica és lliure. 

Adrià Borràs (fotògraf), Joel Giné (dissenyador gràfic), Pau Luzón (muntador audiovisual) i Roberto Eduard (aficionat al món audiovisual) donen la oportunitat de que qualsevol fotògraf, sigui professional o amateur pugui donar a conèixer la seva obra. Així es descriuen ells mateixos: “volem ser la llançadora dels joves talents de la fotografia tarragonina i l’altaveu social del món fotogràfic a la ciutat de Tarragona”.

En la seva pàgina web podeu trobar els audiovisuals presentats en les diverses edicions i fins i tot un blog de notícies! No us deixeu de donar-hi un cop d'ull, trobareu projeccions molt interessants! En aquesta segona edició una servidora va presentar un audiovisual realitzat amb dos companys més, Gerard Mateo i Pablo Gonzalez. Aquest és el nostre projecte, esperem que us agradi. http://vimeo.com/89343368

Però... perquè Objectiu Actiu? L’equip ens assegura que el primer que van tenir clar va ser el logotip de la bombeta vermella, aquest fa referència a la llum vermella que es necessita en un laboratori per a revelar. A continuació se’ls presentava l’enigma del nom, per això van buscar un joc de paraules, clar i amb ganxo, i així va néixer Objectiu Actiu: Objectiu es refereix als objectius de les càmeres de fotografia i Actiu per donar èmfasi a les ganes i la persistència amb que ells mateixos porten el projecte. 

Us entren ganes de realitzar un audiovisual i poder-lo exposar al Cafè Metropol? Doncs en aquest link teniu els requisits que heu de seguir!

http://www.objectiuactiu.cat/participa/

Una gran iniciativa que va néixer quan l’Adrià va  acabar els estudis de fotografia a l’escola d’art de Tarragona. En aquell moment va trobar una bona idea i muntar aquest esdeveniment amb amics que han estudiat i treballat en el món de les arts visuals per estar “ocupats” i d’aquesta forma, aportar un gra de sorra a la cultura de la ciutat de Tarragona.

L’equip d’Objectiu Actiu afirma la seva satisfacció en les dues edicions, ens expliquen que la primera va ser la novetat de néixer com a col·lectiu, sent tot un èxit. La segona buscaven reafirmar-se i tenir complicitat amb els participants i el públic, i així va ser. Amb dedicació i entusiasme s’han fet un lloc en el món de la fotografia a Tarragona, la qual cosa els dóna molta energia per seguir endavant, créixer i millorar.

Adrià Borràs

Però, aquest jove equip no és quedarà només amb les projeccions, cada cop tenen més força, i tot i que aquestes projeccions són la base de les edicions; pròximament tindrem novetats com ara concursos, xerrades, trobades i molt més!

Paula Arbeloa Suárez

http://www.flickr.com/photos/paula_arbeloa_photography/

El silenci del Museu d'Història de Iugoslàvia

Vista de Belgrad des del Museu

El cel està ennuvolat. Cauen algunes gotes de pluja. Des de la casa de les flors s'observa la ciutat de Belgrad. La Santa Sava i un edifici de ciment monopolitzen la vista general. Davant del mausoleu de Tito sembla que el temps s'hagi aturat. Una senyora, amb un paraigües plegat, llegeix fixament “Josip Broz Tito 1892-1980” en lletres daurades sobre marbre blanc.

Interior de la casa de les flors. Mausoleu de Tito

A la mateixa hora, a l'actual Bòsnia i Hercegovina, amb un cel assolellat, milers de persones, de totes les ètnies, surten al carrer. Algunes a passejar. Altres a comprar. Però moltes a manifestar-se. A diferència del que ha seguit passat en els últims anys, no surten per mostrar la divisió entre ells, sinó la unió de classe. Són treballadores i treballadors contra la corrupció i a favor de la justícia, que no volen que segueixin venent el patrimoni públic.

 

I a tot això el Museu d'Història de Iugoslàvia segueix, com si fos un fòssil, en l'antiga capital, actualment de Sèrbia. Allà no trobarem una lectura historiogràfica de cap passat, si més no a primera vista. Segurament el pes de la guerra que va acabar no fa tants anys, i unes ferides que encara segueixen sagnant, farien inviable una lectura oficial sense ferir sensibilitats. Encara estan en qüestió moltes de les seves fronteres actuals. O potser ens ho expliquen mitjançant el silenci.

Exterior del Museu. Figura al·legòrica de Iugoslàvia

El Museu és una mena de culte a la persona de Tito, el seu mausoleu és l'epicentre, envoltat de les torxes que la joventut iugoslava li feia arribar pels vols del seu aniversari. Per fora hi ha estàtues sobre la gespa, no només d'ell, sinó de lectures que van fer artistes sobre la seva figura, o de l'antic estat, en general. En el mateix conjunt s'inclouen un seguit de sales on es troben els regals que va rebre el mariscal de diversos països i regions. A banda d'un centre d'interpretació i unes sales ocupades per exposicions temporals, avui, els artistes que exposen, són orfes de guerra. Encara són molt joves. Prova, de que encara estem massa a prop dels últims bombardejos.

 

Sala d'exposicions temporals amb pintures d'orfes de guerra

Estat actual edifici de defensa de Belgrad després del bombardeig de l'OTAN l'any 1999

Segurament no totes i tots estan d'acord en la ideologia de Tito. El que està clar és que la seva política interna i exterior van donar a Iugoslàvia una etapa que poc feia preveure que acabaria com va acabar, si més no vist des del seu context i la seva equidistància. Segurament aquell culte, que encara avui en dia té reminiscències molt presents a totes les repúbliques balcàniques, pot explicar com va desmuntar-se tot plegat, després de la mort de Tito, un quatre de maig a les tres i cinc del vespre.

Òbviament, ni això explica la història de Iugoslàvia, ni aporta cap visió reveladora de l'antiga federació. Però si tot museu d'història ha de tenir un relat historiogràfic, aquesta, és una possible lectura que s'extreu de la mateixa absència de relat. Un projecte que escriu la seva història a través de la figura d'un líder. Un mausoleu que es fa dir museu. Amb el líder s'equilibren les tensions ètniques pel bé del col·lectiu i les necessitats de classe. Amb la seva mort, el seu projecte, també mor. I queda la casa de les flors, el Museu, com el testimoni de la pau, un espai tranquil, un oasi en plena capital, aïllat del trànsit i els maldecaps diaris propis d'una complexa gran ciutat.

Informació complementària:

Especial "The Guardian" Bòsnia i Hercegovina 
Galeria d'imatges de les manifestacions de Bòsnia "La Directa"
Ramon Lobo (12/02/2014) ¿Primavera en Bosnia? "Infolibre" 

Igor Bogdanovic (2005) Els Balcans. Publicacions de la UOC. Barcelona.

Then: Llavors

Durant el passat mes de Febrer ha tingut lloc a Londres la segona edició del Waterloo Vaults Festival. Durant sis setmanes el laberint de túnels subterranis sota l'estació de Waterloo s'han omplert de concerts, art i espectacles de teatre alternatiu. Nosaltres ens quedem amb Then, el nou espectacle escrit i protagonitzat per Yve Blake amb el suport del National Theatre Young Studio.

Accés al Waterloo Vault Festival

L'escenari està pràcticament buit: un micròfon de peu, un ordinador, un projector i una cortina per als pocs però efectius canvis de vestuari. Però en quant comença l'espectacle Yve Blake s'encarrega de cobrir tot l'espai escènic amb monòlegs, interactuant amb les projeccions, cantant, ballant i fins tot s'anima amb el rap!

Tot s'inicia amb tres preguntes: Qui sou? Qui sereu? I, la més important, qui éreu? És a partir d'aquesta darrera pregunta que es desenvolupa tot l'espectacle. Som sempre els mateixos al llarg de la nostra vida? O les situacions que vivim ens fan canviar gradualment alhora que anem madurant? Then ens parla del llavors, del passat en el que solíem viure, però també ens convida a reflexionar sobre el que això implica, sobre els canvis i sobre la vida.

El projecte s'inicia molt abans de la posada en escena amb la creació de la web Who Were We on es convida a la gent a enviar anònimament les seves anècdotes, històries o imatges sobre aquelles persones que solien ser en el passat. A partir d'aquí l'artista creà un discurs amb més d'un centenar de les històries rebudes per tal de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, doncs gran part d'elles són històries amb les que qualsevol es pot sentir identificat, sense deixar de banda una comicitat que converteix la reflexió en un espectacle divertit i amè.

Imatge promocional de l'espectacle Then

Bona part de les històries anònimes són llegides per l'intèrpret des de darrere del seu ordinador, algunes d'elles acompanyades amb imatges al projector; mentre que d'altres són enllaçades per temes en cançons tot endreçant el discurs per grups d'edat. Així al llarg de l'espectacle veiem les reflexions de quan érem pàrvuls, com vèiem el món quan anàvem a l'escola i els problemes de l'adolescència. L'última part de l'espectacle, en canvi, reuneix les reflexions de gent més gran que també ha col·laborat a la pàgina web i que ens ofereixen una idea de com veuen ells ara la seva vida de quan tenien 20, 30 o 40 anys.

Una de les parts positives d'aquesta estructura que segueix Then és l'augment en la intensitat de les emocions. Deixant les reflexions de la gent més gran per al final permet que l'espectacle comenci d'una manera molt més lleugera i divertida sobre la preferència pels entrepans sense la crosta del pa de motlle per progressivament passar a les preocupacions pel propi cos i l'autoacceptació típiques de l'adolescència fins arribar a una de les cançons més tendres de l'espectacle: You grow me up, now I'll grow you down, on, sense deixar del tot de banda el toc atrevit i divertit, es profunditza sobre la vellesa i com generació rere generació uns ens ajuden a fer el camí cap a l'èxit en la vida mentre a canvi nosaltres, tard o d'hora, els haurem d'ajudar a desfer el camí de la vida.

Finalment l'espectacle conclou amb una última cançó reunint les respostes més interessants a aquesta pregunta formulada a la pàgina web: Si tinguessis 5 minuts amb el teu jo del passat, què li diries? Us convidem a respondre-la vosaltres mateixos.

Dones: subjectes o objectes

Embolcallades amb vels blaus, símbol celestial, elles eren verges. Rosses i amb ulls clars. Si, en canvi, als manuscrits il·luminats duien els cabells rojos o foscos, deixats anar, els textos sagrats les identificaven, com a mínim, amb “la prostituta de Babilònia, la ramera més gran de tots els temps”. Mereixien ser esculpides als claustres romànics enmig d’una foguera a punt per ser cremades ensenyant el cos nu, símbol de pecat, com a bones deixebles d’Eva.

Passaren els anys i aquest pecat s’acceptaria socialment com a debilitat davant la provocació. Només quan eren els ulls d’ells els que miraven i les cames d’elles les que restaven immòbils, els artistes procuraven arribar amb els pinzells allà on no arribaven amb els dits. A vegades, però, també hi arribaven: “que romàntic que és embolicar-se amb les models i, després, acabar signant les escultures que fan”, devia pensar Rodin quan creia que podria esborrar de la història la seva amant, Camille Claudel. Els impressionistes retrataven dones: a l’òpera, al parc, als cafès més chics de la ciutat de les llums. Totes elles carregades de joies i vestits per, així, mostrar la riquesa d’una classe burgesa a l’alça que tenia garantida la seva posició social gràcies a les tasques que, ocultes en l’espai privat, requeien en elles. O, si tenien molts diners, en la minyona, que, òbviament, era una dona però ni tan sols apareixia als quadres.
Però més endavant i, sobretot, des dels anys seixanta del segle XX, elles no volien ser models, bruixes ni verges, sinó combatives referents dels nous moviments socials que portaven creixent com una ona des de la Segona Guerra Mundial. La consciència, però, determina l’existència, de manera que calia partir del coneixement d’una mateixa i de quin era aquest sistema de relacions que, durant anys, havia fet que les seves predecessores haguessin estat apartades del cànon i els discursos oficials en el món artístic. El patriarcat, aquesta taca d’oli que portava escampant-se des del moment en què es va descobrir la utilitat de mantenir una part de la població al servei de l’altra, estrenyia ara els seus llaços amb el capitalisme. I paral·lelament a aquesta presa de consciència d’unes quantes, el mateix sistema oferia la possibilitat d’empassar-se el problema i fer-nos creure que tenia eines i lleis per solucionar-lo entre totes, al mateix temps que permetia que, dia rere dia, la mentalitat de les nenes fos forjada a base de princeses que necessiten ser salvades, cançons que parlen d’un amor incondicional per sempre o bombardejos publicitaris en els quals només existeix un únic model de cos que els permeti ser acceptades.
Sota aquesta pretesa igualtat formal i els constants intents de deslegitimar el moviment feminista, tractant-lo d’estadi ja superat, o de problema de dones victimistes, histèriques i insatisfetes, la lluita i l’organització, també en el món artístic com una esfera més en la qual el patriarcat actua, acabaren donant-los la raó. L’any 1989, les Guerrilla Girls van fer públic el seu conegut pòster: Do women have to be naked to get into the Metropolitan Museum? Less than 5% of the artists in the Modern Art sections are women, but 85% of the nudes are female. És a dir, que les dones continuaven apareixent en l’art tractades com a objectes de la mirada masculina, i no com a subjectes creadors de continguts artístics.

Si aquest era un problema que afectava els museus, galeries i cercles artístics, també afectava el dia a dia. De manera que les dones s’adonaren que només elles donarien visibilitat a tot allò que les afectava i les concernia. Adoptant la premissa de Kate Millet, “allò personal és polític”, Marta Roshler o Louise Bourgeois criticaven la relegació de les dones en l’àmbit privat. La primera, amb la performance Semiotics of the kitchen (1975), enumerava els elements que componen el dia a dia d’una mestressa de casa de la A a la Z amb l’objectiu d’indagar en el llenguatge com a sistema de signes en el qual les dones solen esdevenir un signe més que associem a l’àmbit de la cuina. Bourgeois, amb les diferents Femme-maison, dibuixava o esculpia cossos femenins que, en lloc de cap, tenien una casa.
Yoko Ono amb Cutpiece (1965) i Marina Abramovic amb Rhythm 0 (1974) abordaven la qüestió de la violència i la cosificació de les dones. Els paral·lelismes entre les dues performance són evidents. En tots dos casos, les dues artistes actuaren com a subjectes del fet artístic ja que elles mateixes l’havien creat, però per evidenciar la seva situació com a dones decidiren actuar com a objectes passius. Per una banda, Yoko Ono s’assegué en un escenari oferint als visitants unes tisores amb les quals li podien retallar el vestit. Marina Abramovic encara anà més enllà: situant-se davant d’una taula plena d’estris diversos, des de plomes o roses fins a ganivets, durant sis hores va permetre que el públic fes allò que volgués amb ella. La situació que es creà en tots dos casos fou molt similar: a mesura que la performance avançava, el públic era cada vegada més atrevit, fins al punt que totes dues acabaren pràcticament despullades, evidenciant que eren tractades com a objectes sexuals en la mesura que s’exposaven com a titelles. Tal com explica Abramovic, el més curiós del cas va ser que, quan passades les sis hores començà a moure’s, tot el públic va marxar corrents, incapaç d’enfrontar-se a ella com a dona, aleshores sí, subjecte actiu.
La història de la lluita feminista, però, com una heura, és la història de mil lluites que s’entrellacen. Carrie Mae Weems, afroamericana, exposava aquests encreuaments a Mirror, mirror (1986). 

En la fotografia en blanc i negre s’hi pot veure l’artista mirant-se en un mirall. Sobre la imatge, una llegenda: mirror, mirror on the wall, who’s the finest of them all? Snow White you black bitch, and don’t you forget it! Aquí veiem, doncs, com el patriarcat es mescla també amb el racisme, fent al·lusió als contes populars com a transmissors aparentment ingenus de les concepcions sobre l’altre.
Elles ens han fet pensar: segurament, així, han complert el seu objectiu. Tan senzill com tenir veu. Aquests són només alguns dels exemples de com pot canviar la situació quan les dones agafen les regnes del món artístic. Per la il·lustradora Ende, per Frida Kahlo, per Ana Mendieta, per Maruja Mallo, per Mary Cassat, per Artemisia Gentileschi i per tantes altres, és important que recordem com les dones poden ser subjectes actius de creativitat, més enllà d’objectes de contemplació o entreteniment d’uns pinzells especialitzats en pell femenina, blanca, heterosexual i jove. Qui digui que l’art no té poder, s’equivoca. Qui digui que serveix per abstreure’s de la realitat, també. Per una banda, perquè és creat per la realitat mateixa i, per l’altra, perquè és el mirall de les inquietuds, els desitjos i les preocupacions de cada generació.

Alba Cañellas Canadell

Itineraris Brossians - A d’Autocar: poesia, política, compromís i societat

Des de la Fundació Joan Brossa s’organitzen cada any una sèrie d’activitats, que van des de les activitats educatives, fins les conferències, tot passant pels itineraris. D’aquests, però, l’oferta és ben extensa. Hi ha itineraris urbans, interurbans, amb bicicleta, a peu o amb autocar; una gran varietat d’itineraris per a una gran diversitat de públic.

Part del Poema Visual Transitable
en Tres Temps contemplat pel grup

Però... Tothom sap qui fou Joan Brossa? Tot sovint em passa que quan faig aquesta pregunta la gent sol respondre “Em sona”, o bé “Un artista potser?”. Doncs bé, podríem descriure a Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) tot dient que fou un poeta en el més ampli sentit del mot ja que va crear lliurement poesia de tota mena (poesia literària, escènica, visual, objectual i urbana). Per a Joan Brossa no existien ni els gèneres ni les fronteres entre les arts. A través del joc i de la transformació, el poeta ens obre un món on les coses no són el que semblen. Per a ell, saber mirar i activar les nostres antenes és el millor sistema per comprendre el món en què vivim.

Aprofitant l’avinentesa de que comencem un nou any, amb nous itineraris (el proper és el 21 de març d’enguany), m’agradaria explicar-vos com va ser el darrer d’aquest passat 2013. En aquest cas l’itinerari s’anomena “A d’Autocar”. I perquè “A d’Autocar”? us deveu estar preguntant. Doncs bé, perquè, per a Joan Brossa la A és molt important; la A és la primera lletra de l’abecedari, i aquesta inigualable porta que ens dona accés al coneixement.

Era un fred matí d’un dissabte del mes de novembre, per sort feia un sol espaterrant. Havíem quedat amb tot el grup a la parada del metro de Mundet de Barcelona, ben a prop del Velòdrom d’Horta. Poc a poc la gent va anar arribant, i quan vam ser-hi tots, el periodista Sergi Andreu, l’encarregat de guiar-nos per aquest meravellós món brossià, començà la seva explicació tot matisant el context històric de les avantguardes i qui fou Joan Brossa.

D’allà anem caminant al Velòdrom d’Horta, on hi trobem una peça excepcional d’aquesta Ruta Literària; el “Poema Visual Transitable en Tres Temps” (1984); una gran metàfora sobre el camí de la vida. Contemplem la placa que hi ha al terra que ens indica data i autor, així com les diferents parts (tres?) que té el poema.

Baixem la muntanya per agafar, ara si, aquest autocar que ens durà més enllà de les fronteres de Barcelona. La primera parada la fem al Pavelló de la República; a la façana de la qual Joan Brossa hi va col·laborar amb el cartell “La ciutat renovada” (1992).

És ben evident perquè el poeta va
titular aquest poema objecte Perfil, oi?

Seguim a l’autocar per anar al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), a Sant Adrià del Besòs. Allà hi trobem el poema objecte “Record d’un malson” (1989), un poema “condemnatori”, amb paraules del propi Joan Brossa, a qui fou l’alcalde de Barcelona durant l’època franquista: Josep Maria de Porcioles.

Tornem a pujar a l’autocar, i aquest cop ens aturem a Santa Coloma de Gramenet , a la Biblioteca Can Peixauet. Aquí veiem, només entrar al vestíbul, el poema objecte “Perfil” (1989); ben lligat al indret on ens trobem. Baixem les escales, i a la sala d’actes, esgrafiat a la paret, observem el poema “Saltamartí”. En Sergi ens explica el rerefons d’aquest poema, i el perquè d’estar en una ciutat on la majoria de la població és de classe treballadora.

Seguim el nostre viatge per arribar al Polígon de Montigalà, a Badalona. Sobre els nostre caps s’eleva una escultura – antena que ens dibuixa les vuit lletres del topònim Badalona. Originalment aquesta obra va esser concebuda per Joan Brossa com a maqueta al 1988. L’autor la va anomenar “On es bada l’ona” i aquesta es troba a l’escola d’Art Pau Gargallo. No seria fins vuit anys més tard que el projecte tiraria endavant.

Tornem a agafar l’autocar, moment en el qual la gent aprofita per explicar anècdotes sobre Joan Brossa. Els més grans el van conèixer, ja fos a la Filmoteca de Catalunya (veient aquelles pel·lícules que tant li agradaven), en una firma de llibres de Sant Jordi, o en algun acte públic inaugurant alguna instal·lació. Els més joves escoltem, atents i encantats, aquestes petites històries que ens apropen més al poeta.

Foto del grup al poema urbà A de Barca,
al Parc de Catalunya de Sabadell

Arribem així a Sabadell, al peu del Parc de Catalunya. Caminem una mica per arribar, finalment, al bell mig d’aquest parc enjardinat, a la “A de Barca” (1996), una gran intervenció urbanística formada per una canoa que té, a forma de vela llatina, una gran A a sobre. Allà ens hi fem aquesta fantàstica foto de grup (doncs és, ja, una bona tradició).

Façana de l’Ajuntament
de Mollet del Vallès

L’última parada d’aquest itinerari la fem a l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Observem la façana, on hi ha el mural de 375m² amb aquesta A ajaguda, un moll i les ones (els quals apareixen a l’escut de la ciutat). Fou, aquest projecte, un dels darrers que dugué a terme el poeta abans de la seva mort el desembre del 1998. Fou inaugurat, però, al 2002.

Tot tornant, de nou a l’autocar, embriagats de Brossa, llegim poemes del poeta. Arribem allà d’on em sortit, ben a prop del “Poema Visual Transitable en Tres Temps”.

Fins la propera! 

 Ariadna Sanz i Lacaba 

@Ari_Sanz_Lac