Maltusianisme: el musical ?

Si sabeu què és el Maltusianisme potser us sobta saber que aquest 2014 ha arribat al West End de Londres un musical basat en aquesta teoria demogràfica, econòmica i sociopolítica. Però anem per parts: què és el Maltusianisme?

Retrat de Tomas Malthus (per John Linnell)

Rep el nom gràcies al seu creador Thomas Robert Malthus (1766-1834), economista i demògraf anglès amb una visió força pessimista del món. El 1798 Malthus va publicar la seva teoria en l'Assaig Sobre la Població, on exposava que la població està destinada a la pobresa i l'extinció doncs el creixement de la població és geomètric (és a dir amb una progressió 1-2-4-8-16-32...) mentre que els recursos que en permeten la subsistència tenen un creixement aritmètic (per tant a un ritme 1-2-3-4-5-6...). D'aquesta manera la població creix a un ritme exponencialment més gran que els recursos que la mantenen i per tant la qualitat de vida és redueix fins arribar a un punt conegut com a catàstrofe maltusiana en què els recursos s'esgotarien i la vida humana desapareixeria.

Per tal d'aconseguir un equilibri entre humanitat i recursos, Malthus assenyalava que hi ha alguns obstacles al creixement de la població: tant els privatius (o voluntaris) com la castedat o el control dels matrimonis, així com els destructius (o involuntaris) com les guerres, fams i epidèmies. Per tant si les catàstrofes de la natura no són suficients per aconseguir el balanç necessari per a una llarga subsistència de la humanitat és llavors l'Estat el que ha potenciar l'equilibri si cal amb la creació de guerres o epidèmies. Per exemple, segons Malthus, el pa hauria de ser l'aliment més fàcilment adquirible doncs plena l'estómac però no aporta nutrients, i s'haurien de facilitar condicions de vida insalubres i mètodes anticonceptius per a les classes proletàries.

Thomas Malthus va influir en molts teòrics posteriors. La primera onada de Neomaltusianisme va veure la llum a principis del segle XX, fins i tot a casa nostra amb la fundació a Barcelona de Sección española de la Federación Universal de la Liga de la Regeneración Humana amb Nelly Roussel i Luis Bulffi de Quintana, qui seria empresonat després de la publicació del llibre Huelga de Vientres (1906) promovent la limitació de la natalitat i maternitat entre els pobres.

Poster de Urinetown: The Musical  (Font: urinetown.co.uk)

Ara bé, com s'inclou tot això en el món feliç dels musicals? En aquest sentit Urinetown: The Musical és una mica diferent dels seus germans de Broadway i, fins i tot, se'n riu del gènere musical cantant a l'espectador que això és una obra i hi ha coses que no es descobreixen fins al segon acte. Creat l'any 2001 per Greg Kotis i Mark Hollman, Urinetown ens mostra un futur on, després de 20 anys de sequera, les teories malthusianes s'han portat a l'extrem i quelcom tan bàsic com orinar ha estat privatitzat i la població només pot fer les seves necessitats pagant per usar un dels lavatoris de Urine Good Company. Si algun pobre ciutadà no pot pagar les elevades tarifes i embruta els carrers és enviat a Urinetown, un lloc del que mai ningú retorna. Aquest concepte, juntament amb l'elevat control que UGC té sobre la societat recorda inevitable el 1984 de George Orwell, una novel·la que també veu de les fonts del Malthusianisme.

Bobby Strong planta cara a Ms Pennywise. Comença la revolució a Urinetown: The Musical (Font: urinetown.co.uk)

Urinetown, però, és també un reflex de qualsevol revolució o lluita política dels nostres temps. Hi ha una gran companyia que només mira per l'augment dels seus ingressos mentre que la classe política és representada per un Senador totalment comprat pels maletins d'efectiu que li ofereix la companyia. El funcionaris recolzen amb goig la companyia fins que no veuen que el bàndol vencedor serà el dels revolucionaris; la força policial, en canvi, és fidel fins al final però gaudeixen d'una manera quasi macabra les sagnants persecucions dels que gosen pixar al carrer. El revolucionaris, però, no estan tampoc lliures de culpa. Tot i que comencen sent els bons de l'obra, carregats de bones intencions per aconseguit la llibertat, durant el segon acte la corrupció arriba també a les seves ments i l'idea d'embrutar-se les mans amb sang els resulta molt atractiva.

Bobby Strong sota la brutalitat policial que impregna el musical.  (Font: urinetown.co.uk)

Com passa a l'obra de George Orwell, Urinetown: The Musical permet reflexionar molt sobre el món actual i el final amarg només fa que accentuar aquesta reflexió i ens permet plantejar-nos seriosament si aquestes distòpies són més possibles del que ens pensem. Un futur on cal pagar per orinar és realment una extravagant fantasia?

Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.

Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.

Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.

"Castellers" (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

"L'Enxaneta" (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès).

Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.

"Pilar de 6" (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.

"Pom de dalt" (Unitat de Traumatologia i
Rehabilitació de l'Hospital Universitari
Vall d'Hebron, Barcelona, Barcelonès)
Fotografia: www.google.cat 

L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

"Muixeranga d'Algemesí" (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià).
Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/

"Monument als Castellers"

(Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès).

Fotografia pròpia.

Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.

L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 

"Castellers de Sants"
(Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès).
Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.

"Homenatge als Castellers"

(Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès).

Fotografia: www.flickr.com/Bartomeu

Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.

Instantània del dibuixant dels castells a carbonet
(XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia: Gemma Andreu Magaroles

En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.

 “El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp).
Fotografia: Santi Gomà

En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 

En segon lloc trobem el “Monument als Castellers” que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas

A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls”
(Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp).
Fotografia: HakanSvensson

 “Monument als Castellers”
(Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf).
Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/

Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

 “Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d'òptica. Volem parlar de l'edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d'un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia

Cinefòrum Sàhara. Històries d'aprop

Durant aquest mes de novembre, des d'Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l'àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l'alimentació en els camps de refugiats.

Lo importante es la base. Vida als barris

El Teler de llum - Centre d'Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d'altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s'ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s'ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d'oci quotidians.

Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball

Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! :)
Consulteu les propostes anteriors d'altres bloggers aquí.

Fenomen Big Draw

Un paper, un color i un bri d’imaginació són suficients per deixar-se captivar per la màgia del Big Draw, un esdeveniment que trenca fronteres i ens uneix a tots mitjançant la plàstica del dibuix. Es tracta d’un festival que omple de colors aquelles ciutats que s’han afegit a aquesta efemèride. Alguns dels exemples propers en són Tarragona, Barcelona i Reus.

Abans de continuar informant sobre aquest esdeveniment que per a molts indrets és novedós, cal saber què és realment el fenomen Big Draw i la seva trajectòria vital, ja que no és cosa de fa dos dies. Aquesta convocatòria té els seus orígens a Anglaterra l’any 2000 per homenatjar a John Ruskin, escriptor, filòsof i artista victorià, i l’organitzà The Campaign for Drawing, una organització independent que entén el dibuix com a una eina de pensament, creativitat, i de compromís social i cultural, que ens ajuda a entendre el món i a respectar-lo més.

Actualment el festival es realitza en diferents països durant el mes d’octubre i Catalunya n’és un exemple amb la participació pionera del Museu Picasso de Barcelona tot liderant aquesta participació des de l’any 2010, afegint-se posteriorment l’any 2013 la ciutat de Tarragona i aquest any la ciutat de Reus. En aquest apartat volem destacar la primera edició d’aquest festival del dibuix que acollí Reus el passat més d’octubre.

Des de diversos indrets de la Ciutat, com la Biblioteca Xavier Amorós, El Centre Botànic, l’Escola d’Art i Disseny i Cal Massó, s’ha pogut viure un cap de setmana (17 i 18 d’octubre) molt intens i divertit, que ha constat de diverses activitats relacionades amb el dibuix. Des de fora podia semblar un esdeveniment merament plàstic, per dir-ho d’alguna manera “de fer dibuixets simplement”. Però en realitat, cada taller buscava mitjançant l’essència del dibuix, crear un resultat plàstic interessant i novedós, així com buscar també l’experiència humana i social que aquest fet comporta, ja que el dibuix unia les persones plàsticament i sensiblement.

Es traca doncs d’una vivència excepcional que agrupa persones de diverses edats per tal de comunicar-se, relacionar-se i expressar-se gràcies a la cooperació de l’expressió plàstica. És resultat de dotar de nous significats i sentits al dibuix, per tal de que gràcies a un recurs tan ancestral com aquest, es pugui actualitza el discurs gràcies als nous coneixements i conceptes, així com les noves expressions plàstiques.

Algunes de les imatges que presentem ens mostren aquesta participació i les diverses vessants pictogràfiques, que pretenien a tothom qui vingués que participés lliurement a través de l’expressió artística, tot realitzant dibuixos i il·lustracions de manera lliure i creativa. No podem deixar d’esmentar la participació dels artistes dibuixants i il·lustradors que de forma desinteressada es ficaren entre el públic i tot cooperant entre ells feien partícips als ciutadans de la seva creació.

Només ens cal dir que s’animeu a participar en la propera edició!!!