Toca'm!

Fotografia de la instal·lació de Neuenschwander

Durant aquests mesos el CaixaForum de Barcelona acull el cicle Què pensar? Què desitjar? Què fer? de la col·lecció d’art contemporani de la fundació La Caixa, repartit en tres períodes. Fins al 28 d’abril podem veure les obres de la segona part del cicle, l’anomenada Què desitjar? on trobarem una de les instal·lacions més emblemàtiques de la mostra, que dóna títol a aquest període. Es tracta de Jo desitjo el teu desig, de la brasilera Rivane Neuenschwander. L’obra consisteix en un gran panell de polietilè que avarca tota la paret i del qual pengen milers de cintes de colors amb desitjos que l’artista va fer escriure a amics seus. Hi podem trobar des de “Desitjo que els desitjos dels demés es compleixin”, com “Voldria tenir amics a l’escola”, “Desitjo un món més just” o “M’agradaria poder viatjar en el temps i en l’espai”. L’espectador es troba de sobte davant de tot aquest ventall de cintes i un petit cartell que anuncia les normes del joc: “Agafa un desig i queda-te’l. Dóna-li dues voltes al canell i fes-hi tres nusos” a la manera de les polseres de quan érem petits; d’aquesta manera es crea un lligam entre la infantesa del visitant i la pròpia obra, passant-hi minuts i minuts buscant el desig que millor t’escaigui i, sovint, mirant el vigilant de sala per veure si realment és permès d’agafar una cinta. Deixant de banda l’obra de Neuenschwander, molt tendra i original, venia a parlar de la dificultat que tenim de jugar amb l’art, de tocar les obres. La història de l’art i la cultura en la que vivim ens ensenyen, des de ben petits, que l’art és quelcom auràtic (si se’m permet, de nou, referir-me a Walter Benjamin), llunyà i elevat, resultant un sacrilegi el fet de tocar-lo; però no pensem que gran part de l’art contemporani està fet per a jugar-hi, per a interrelacionar-s’hi i que, fins que no hi intervé l’espectador, no és complet. La interacció amb les obres encara ens costa, ens pensem que és quelcom prohibit. Demanem permís a guies i vigilants, i, fins i tot quan ens han dit que podem tocar, o hem llegit unes instruccions, ens sentim presos d’una angoixa prohibitiva. Un exemple que recordo és quan vaig anar al Museu Vostell Malpartida de Càceres, on hi havia diverses obres en les que havies d’interaccionar, com unes cadires en les que havies d’asseure’t o una habitació plena de brutícia i amb una aspiradora anar-la escampant o netejant, segons la teva personalitat. O la 54 Biennal de Venècia, al 2011, on al pavelló espanyol, només entrar, dues assistents t’interpel·laven amb preguntes personals que et deixaven una mica desorientat, fent-te caminar, a més, per sobre d’un enrajolat que formava part de la instal·lació. 

Ens costa, i molt, quan hem, quan podem tocar una obra, ens sembla encara una blasfèmia contra l’art, però alhora sentim el gaudi d’arribar a allò prohibit; és per això que, des de Cultius Culturals, us animem fervorosament a que hi participeu, toqueu i jugueu amb les obres perquè del que es tracta, a la fi, és d’un joc bidireccional entre autor-obra-receptor.

Retrats

Juli II (1512), Rafael Sanzio

 Els podem trobar a molts museus: retrats de Papes, de Reis, nobles i cortesans. Per nosaltres avui són obres d'art, objectes per ser admirats, però tota obra d'art és també un document històric, una empremta d'una època i una ideologia concreta. En l'art no es tracta únicament de bellesa. El que fa que una obra sigui art és precisament el seu lligam amb el context, i en el cas dels retrats renaixentistes i barrocs aquest context és el QUI va ser la persona retratada, per què va ser-ho. D'aquesta manera, a través de l'art, les figures més importants d'una època queden immortalitzades i cada retrat ens és un record del seu llegat.

Així, per exemple, un dels noms més destacats de l'Alt Renaixement seria el Papa Juli II, el Papa Guerrer, i a la vegada mecenes de Michelangello, a qui encarregà de pintar la famosa Capella Sextina, i Rafael; però quin artista actual podrà deixar-nos un retrat del nou Papa Francesc I? En l'esforç per conservar el nostre passat, no estem deixant de banda la nostra pròpia empremta? No, el que passa és que amb els segles la nostra empremta ha canviat, la pregunta correcta aquí seria: Què hi trobarem en els museus del futur que expliqui què vam fer a principis del segle XXI?

Marilyn Monroe (1960's), Andy Warhol

Les figures que veiem immortalitzades en l'art contemporani ja no són els dirigents polítics i religiosos, aquests grups ja no són els més importants per al conjunt de la nostra societat. Penseu en retrats famosos del segle XX. Probablement, deixant de banda els autoretrats dels artistes, un dels més famosos sigui la Marilyn Monroe d'Andy Warhol. El món de l'espectacle! Les figures més importants de la nostra època, aquelles que més immortalitzem avui dia són cantants, actrius i famosos del món de l'espectacle. Retrats de Lady Gaga, això és el que veurem als museus del futur quan parlin de la nostra època?

El comerç de l’art en temps de crisi

Un dels principals maldecaps d’aquest període històric en el que estem vivint és la finalitat de les inversions de capital i els fruits que aquestes generen. És per aquest motiu que la comercialitat de l’Art també s’hi veu inclosa, en aquest univers, tot i que en un sentit més ampli. El que es vol dir amb la darrera afirmació és que l’Art no només cotitza per la seva materialitat, si no que des de finals de segle passat i sobretot en aquestes dues primeres dècades del segle XXI, moltes de les produccions artístiques porten lligades intrínsecament, un valor filosòfic i intel·lectual que les alliberen més de la seva materialitat, tot esdevenint partícips d’un Art completament Conceptual. No obstant això, els inversors en art aposten per la remuneració d’aquest pensament que al cap i a la fi ens fa ser completament moderns i contemporanis al món en que vivim.

Pot ser que aquestes paraules puguin resultar ofenoses per algun expert, però seria una incorrecció no acceptar que el món de l’Art ha anat unit i relacionat a les pràctiques comercials gairebé des dels seus orígens. Per aquest motiu, considerant aquesta apreciació com un valor més, lligat a l’Història de l’Art, analitzarem com aquestes produccions són valorades, i com es troba el mercat de l’art en aquests temps tant difícils que ens toca viure.

Segons els experts universitaris avui dia hi trobem una gran diferència taxativa entre els valors econòmics de la pintura antiga, és a dir tota aquella que data d’abans del segle XX, i les produccions contemporànies. Aquesta es basa amb el disparament de preus sobre l’Art Contemporani, el qual com hem dit al principi del text, es tracta d’un Art remunerat en gran mesura pel seu valor intel·lectual i conceptual. Mentre l’Art que hem considerat antic queda estable en preus i transaccions comercials, l’Art Contemporani arriba a moure a l’any al mercat artístic uns 60 milions de dòlars. Cal dir però, que dins aquestes xifres s’hi inclouen també els mercats d’antiguitats i les arts decoratives. Sigui com sigui, la realitat és que el món artístic mou realment grans xifres, o almenys això reflectien les dades fins als nostres dies. Malauradament la situació crítica també ha afectat al món de la compravenda d’Art. Si bé fins aleshores es reconeixia que la mala situació econòmica havia interferit en el manteniment i gestió del patrimoni artístic adquirit, actualment, des del punt de vista dels comercials i particulars, la situació s’ha vist afectada per un decreixement substancial tant de la producció artística com del seu mercantilisme a la resta del món, ja que Londres i Nova York es mantenen com a nuclis forts de comerç artístic.

Les dos faccions de l’Art que hem comentat responen i són regides per lleis o principis diferents, segons el moment econòmic en el que es trobin. Si fins ara la gran bombolla econòmica havia apostat per l’Art Contemporani com a bé especulatiu, sobretot en el perfil de col·leccionista inversor, els nous temps redireccionen les expectatives en el camp del mercat de l’Art. Actualment, i d’acord amb els temps de recessió que ens toca viure, el canvi econòmic projecta la seva inversió de capital vers el mercat sòlid de l’Art Antic.

Un dels exemples més clars, proper i rellevant que mostra aquesta situació econòmica és la fira de galeries i artistes a Madrid, en la seva 32ª edició d’ARCO, realitzada el més passat. Aquesta edició es va veure afectada també per la mala situació econòmica actual fet que condicionà tant el muntatge de l’exposició com les obres presentades per les galeries i artistes. Per tant, tots els preparatius per donar forma a aquest esdeveniment van realitzar-se de forma més continguda, tot adaptant la mostra d’Art a les condicions reals i actuals. Si bé ja és prou motiu per condicionar la fira d’Art la Crisi actual, un altre fet s’hi suma com a frontera pel desenvolupament comercial de l’Art Contemporani. Aquest es tracta de l’aplicació del 21% d’IVA cultural, el qual es presentat pels galeristes com el punt més negatiu pel seu desenvolupament comercial. Aquest fet els porta a afirmar que les galeries espanyoles  no són competitives per la resta d’estats i països, a la vegada que afirmen la debilitat dels artistes de l’Estat Espanyol. A tot aquest fet s’hi lliga la gran dificultat per presentar i trobar l’obra més polèmica i transgressora, ja que les produccions s’adapten a les condicions del mercat i client generalista, tot prescindint del geni més creatiu. No obstant això, altres opinions no condemnen totalment la situació i opten per un caràcter més optimista d’adequació a la realitat.

Per acabar, donarem punt i final a aquesta petita reflexió sobre l’estat actual del mercat de l’Art, amb paraules d’Urroz, president de la fira ARCO, qui reflexiona en el mercat de l’Art que el negoci n’és l’important quan s’ha vist afectat per la pèrdua del poder adquisitiu de les institucions públiques, i que per tant, s’ha de visionar aquest mercat vers els grans col·leccionistes i els particulars. Per dir-ho senzillament, en temps difícils s’ha d’optar per la solució més rendible, per tal de no arribar a la fi del comerç de l’Art Contemporani, encara que per molta gent no sigui vist com una solució molt correcta.

Cultura ardent

Vista aèria de l'incendi

Aquests dies ens despertavem amb una amarga notícia als mitjans. Avui Nàpols cremava. La matinada del dilluns s'incendià -o més ben dit, varen incendiar, ja que se sospita que fou la Camorra napolitana- el museu de la ciència de Nàpols. L'anomenada Città della Scienza s'anà consumint mentre els bombers intentaven apagar el foc durant tot el dia. Els danys són incalculables i només s'ha pogut salvar un dels edificis. Obviament representa un greuge social important per la quantitat de treballadors que s'han quedat sense feina, així com per la destrucció gairebé total dels edificis del museu i del seu patrimoni però, sobretot, cal pensar en el fet que la 'Ciutat de la Ciència' havia estat una de les fortes inversions de la ciutat napolitana en els últims anys. Amb un elevat capital s'havia museitzat i construit un museu modern i ple d'interactius, com ho acostumen a ser els que toquen l'ària de les ciències; amb pantalles tàctils, audiovisuals i tota mena d'elements d'última generació, cars i novedosos. Deixant de banda la utilitat, sostenibilitat o rentabilitat del projecte, el cas és que s'havia decidit invertir en això, tornant-se en orris en poc menys d'un dia. I així, jo em pregunto, quin és el valor que se li dóna avui dia als museus, a la cultura i al patrimoni? Quin pes social pot comportar quelcom que cremen sense miraments? Ja des de temps immemorials, amb els conflictes bèl·lics, el patrimoni sempre havia sortit perdent, cal esmentar, però, certes intervencions diguem-ne, “encertades”, com el fet de l'expoli, que almenys salvava part de material, o sobretot la retirada d'art durant les guerres del segle XX, moment en que ja es començava a tenir constància de la importància del patrimoni nacional. Però no cal, ni tan sols, anar al segle passat; en tenim prou en mirar els conflictes armats d'orient mitjà, on es troba destrossat gairebé tot el patrimoni arqueològic, o durant la primavera àrab a Egipte, que entraren al museu i extraieren un gran nombre de mòmies. Alerta, però! Que no es malinterpretin les meves paraules i caiguin en un banal “salvem la cultura sense importar les persones!”, com aquell desventurat tuit de David Bisbal en el que es lamentava per la pèrdua de turisme d'Egipte. El problema rau en el baix pes, la poca importància que la nostra societat li dóna a l'art, la cultura i el patrimoni propis, abandonant-lo o maltractant-lo, o fins i tot deixant-lo morir. De la mateixa manera com dol veure com el patrimoni es perd per culpa d'una guerra, també ho és veure com es malmet i s'oblida, deixant-lo a l'abast d'actes criminals, violents o vandàlics.

Comerç d'esclaus

L'StreetArt és segurament un dels tipus d'art contemporani més controvertits. L'artista deixa la seva empremta al carrer, normalment en un mur que no li pertany, de manera que tot i ser l'autor de l'obra no n'és el posseïdor. Tampoc la posseeix completament el propietari de l'edifici, doncs forma part del carrer i no del immoble, així que en la majoria de casos al final és l'administració local qui se'n fa càrrec. Que l'art no sigui una propietat, que no es pugui comercialitzar, és una idea present ja des de principis del segle XX amb artistes com Marcel Duchamp i els seus ready-made, els quals no deixaven de ser crítiques al sistema comercial muntat al voltant de l'art. L'Street Art, sent un art que pertany al carrer, començà amb unes bones premisses per no caure en l'elit del comerç de l'art... o m'equivoco?

Slave Labour (2012), el grafitti desaparegut, traduït com Treball Esclau 

representa un nen cosint banderes del Regne Unit i és interpretat 

com una crítica al treball mal pagat amb el qual Londres s'ha proveït de 

souvenirs per a la celebració dels Jocs Olímpics.

Gràcies a les persistents crítiques i protestes, la casa de subhastes Fine Arts Auction Miami ha enretirat de subhasta una obra de Banksy que fins dues setmanes abans havia estat en un mur qualsevol d'un barri perifèric de Londres. Frederic Thut, propietari de FAAM, afirma que sempre comproven la legitimitat de tots els seus venedors per tal d'evitar el comerç d'obres robades; clar que la mateixa Scotland Yard, la policia metropolitana de Londres, declara que no hi ha hagut cap denúncia de robatori referent a la obra sinó que algú va decidir moure-la per vendre-la, “no hi ha indicis que s'hagi comès cap delicte”. No pensen així els habitants del barri de Haringey, que s'han mobilitzat per aturar la subhasta i fer que l'obra, considerada per ells com un regal de Banksy per a la comunitat, torni al seu lloc de pertinença. Per sort sembla ser que aquest cop és el poble unit el que triomfa.

L'afany dels humans per posseir més, convertint-se sense voler en esclaus de les seves pròpies possessions, ens ha dut a que ja ni l'Street Art està a resguard de la comercialització, qualsevol és lliure d'arrencar un tros de paret i vendre'l al millor postor. L'artista en aquest cas queda fora de tota equació i no només no en treu cap benefici sinó que veu impotent com la seva crítica al sistema entra inevitablement a formar part del mateix. O potser m'equivoco de nou i em caldria tenir en compte que ja que l'artista malmet una propietat aliena sense permís no ens cal tampoc el permís de l'artista per fer amb l'obra el que en vulguem?