O “Don't
Cry For Me, Argentina” tal com ho cantava Madonna l'any 1996 a
l'adaptació cinematogràfica del musical Evita (1976), fruit
de la col·laboració de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber. Si jo fos
argentí sí que ploraria, però pel musical. No em refereixo a
aspectes tècnics, teatrals ni molt menys a la música; parlo dels
fets històrics que Evita representa, o més aviat critico COM
els representa.

Bé és cert que, encara que per a mi Eva Perón (1919-1952) fos una lluitadora amb idees molt modernes, ja en el seu temps va ser objecte de gran polèmica i els seus seguidors eren tants com els seus detractors: els primers tan apassionats que allò quasi semblava una religió; els segons, colèrics, arribant al punt d'escriure "Viva el Cancer" per les parets per celebrar la seva mort i segrestar el seu cadàver durant 17 anys. Però precisament això dóna encara més motiu per anar amb compte a l'hora de fer un musical de la seva biografia. En canvi el duet britànic va basar-se en “La dona del fuet” (The woman with the whip), primera biografia anti-peronista escrita per Mary Main el mateix 1952 en què el càncer es va endur a l'actriu i política argentina. El resultat doncs és un llibret en el qual queda en dubte la moralitat de la protagonista: una dona que marxa de casa com a amant d'un guitarrista ("Eva and Magaldi"), que utilitza als homes per avançar en la seva carrera artística ("Goodnight I Thank You"), que es casa amb Juan Perón pels avantatges socials ("I'd Be Surprisingly Good For You") i que fa actes de caritat només per al seu benefici ("And the Money Kept Rolling In (And Out)"). El musical inclou fins i tot un personatge anomenat Che (Guevara) que fa de narrador i crític en el seu paper de "veu del poble". Els dos carismàtics polítics s'enfronten en el "Waltz for Eva and Che", tot i que no hi ha proves que realment es trobessin. No és d'estranyar que amb tanta cançó-crítica poc després de l'estrena del musical Nicholas Fraser i Marysa Navarro publiquessin una biografia més neutral: The Real Lives of Eva Perón.
Evita
és, per tant, un exemple més de la importància dels historiadors i
historiadores (Hollywood ens dóna més exemples amb pràcticament
cada producció d'època que realitzen). No n'hi ha prou amb que la
història tingui “ganxo”, cal que sigui fidel als fets històrics.
I això al mateix temps implica que una font d'informació no és
suficient per arribar a la veritat. Mai sabrem quins defectes pot
tenir una font i és per això que cal contrastar-la (especialment si
pretens que la teva obra sigui un èxit internacional). Per molt que
al 1976 Rice i Webber només comptessin amb l'obra de Mary Main com a
única font escrita segur
que podien aconseguir diaris i testimonis, o com a mínim fer un
perfil de l'autora del llibre i les seves fonts per saber fins a quin
punt no estaven prenent partit en la polèmica peronista. Clar que el
camí que van triar era molt més fàcil. I al final jo em pregunto:
com haurien reaccionat els britànics si dos argentins haguessin fet
un musical frivolitzant Margaret Thatcher? Em sembla quelcom
impensable als anys 70, quan l'hemisferi nord tenia una absurda
superioritat moral respecte l'hemisferi sud; però què passaria en
l'actualitat, les coses han canviat prou?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada