#MuseosPro: els professionals dels museus

Recordeu la #MuseumWeek? Aquella setmana de març que Twitter dedicava als museus europeus i de la que nosaltres en vam parlar aquí al bloc? Es tractava de cinc dies dedicats a diferents àmbits de les institucions museístiques i que, a través de hashtags tals com #MuseumMemories o #DayInTheLife, els comptes Twitter dels museus i dels usuaris podien interactuar i, d’aquesta manera conèixer una mica més les profunditats dels museus, què, qui i com hi treballen, així com difondre la col·lecció i l’edifici o resoldre dubtes dels ciutadans.

Arran d’aquella iniciativa, feixuga per altra banda pel fet d’haver-se fet cinc dies seguits sense descans, Laura Cano i Almudena López van decidir començar un petit viatge amb un esperit similar, però que potenciés aquelles persones invisibles que fan que els museus funcionin: els professionals dels museus.

A més a més han volgut donar-li cabuda a un dels fenòmens en auge del sector cultural, els blocs, de manera que s’ha volgut crear una xarxa blogger per tal de donar les visions d’una manera més llarga i, potser, entenedora que en 140 caràcters. Nosaltres, Cultius Culturals, hi participem com a bloc col·laborador, perquè ens interessa la cultura i els museus, alguns hi vivim o volem viure d’ells, i perquè és un tema molt interessant que afecta a cadascú de nosaltres, especialment en aquest temps de crisi en el que s'està retallant únicament coses concretes. 

Eliott Erwitt, Prado Museum

D’aquesta manera i durant els quatre dijous de juny es realitzarà un debat a Twitter en el que es parlaran dels diferents espais de la cultura i de les persones que hi treballen, que hi volen treballar o que hi han treballat. Cada bloc col·laborador penjarà, a més a més, un post reflexiu respecte cadascun dels hashtags, que seràn els següents:

5 de juny #Perfiles, a partir del qual es definiran les persones que configuren els museus; com són o com han de ser. 

12 de juny: #Formación, en el que es parlarà del tipus d'estudis que s'han de seguir per a la tasca en un museu, com aquestes han canviat amb el temps i què es preveu per a un futur. 

19 de juny: #Contractación, la més buscada, aquests temps! Com contracta la cultura? A qui i per a quines tasques? Parlem d'una contractació oberta o tancada?  

26 de juny: #dentroYFuera, on es parlarà dels professionals interns i externs dels museus, de com es relacionen entre ells i amb la institució.

Podreu seguir-ho tot per Twitter amb el hashtag #MuseosPro, i al web http://museospro.com/

Aquest març es va treballar el què, ara toca veure el qui ;)

Comencem dilluns, ens hi acompanyes!?

Barcelona i museus. Turisme massiu

Aprofitant la sèrie d’articles sobre Londres i museus, que els trobareu aquí i aquí, hem volgut fer-ne un altre sobre Barcelona, que també és coneguda per la gran quantitat de museus i equipaments culturals de tota mena que poseeix. Més concretament hem volgut parlar sobre aquesta nova Barcelona que està sorgint, suada i melangiosa, per la que circulen els milers de milions de turistes que anualment la visiten.

A la caza del turista kitsch, Martin Parr

Inspirats, també, en el documental que va aparèixer a Internet farà un mes i escaig, Bye Bye Barcelona, i que us deixem a continuació per a que el visualitzeu si teniu 54 minuts lliures, que val molt la pena. En ell s'hi explica, des de la òptica dels ciutadans barcelonins, com ha funcionat tot aquest corrent de turisme orgiàstic que omple els carrers de la ciutat, fent-la gairebé inhabitable.

Segons dades de l'Observatori d'Empresa i Educació de la Generalitat de Catalunya, aquest 2013 la ciutat ha rebut 15,6 milions de turistes estrangers i 3,1 de la resta de l'Estat. Són unes xifres grans, però que no ho serien tant si parlessim d'una ciutat de grans dimensions com per exemple París o Nova York; Barcelona és petita, dins de l'àmbit de les grans capitals mundials, i això fa que la massa turística conflueixi tota en espais reduïts. Només cal pensar en el cas del Park Güell, el qual va haver de començar a cobrar l'entrada per tal de disminuir el turisme massiu que estava deteriorant el patrimoni artístic del parc.
Llavors ens preguntem: és bo tant de turisme? Són molts diners i molts llocs de treball, però això dona lloc a una bombolla especulativa i turística que pot explotar en qualsevol moment. S'està desenvolupant una ciutat fantasma, on una gran part dels ciutadans no se la senten seva i de la que, fins i tot, se'n veuen presos i atrapats en els períodes de més turisme, tendint a la fugida i deixant-la com un mer escenari de consum, un aparador, un Port Aventura, ple d'espectacles i teatralitat però en el que ningú hi habita.

Turistes a la Sagrada Família, via ARA

Barcelona s'està convertint en reclam d'un target turístic molt concret, que es deixa els diners però no fabrica una economia sostenible ni llocs de treballs de qualitat. L'essència primigènia de Barcelona s'està perdent, quedant-se únicament apartada en petits espais de la ciutat que encara conserven aquell encant decadent de la ciutat comtal. 
I vosaltres, què en penseu? Els que viviu a Barcelona us sentiu així o realment creieu que és una exageració? I als altres, us agradaria que passés això a la vostra ciutat? 

East Side Story o la contraofensiva a l’homofòbia

Una petita sala del Muzej Suveremene Umjetnosti Zagreb (Museu d’Art Contemporani), ens mostra una petita, o no tant petita, realitat. La de l’homofòbia als Balcans. Es tracta de l’obra d’Igor Grubic, East Side Story.

Instal·lació East Side Story d'Igor Grubic al Museu d'Art Contemporani de Zagreb

A la dreta, unes coreografies posen encara més tensió a la realitat que es pot seguir per la pantalla esquerra. Allà, s’intercalen imatges de dues manifestacions, una a Belgrad (Sèrbia) i una altra de la mateixa Zagreb (Croàcia). Les manifestacions reivindicaven la visibilitat de l’homosexualitat, però en ambdós casos es van trobar amb la violència, física i verbal, de grups d’extrema dreta organitzats, on s’afegiren diversos transeünts, potser no de forma espontània, en tant que portaven sobre si mateixos, uns prejudicis instal·lats en els seus cervells. L’ultra nacionalisme va portar a crear un imaginari molt concret de quina era l’essència de les ètnies que van permetre la massacre entre elles i la destrucció de Iugoslàvia; i entre molts altres elements, hi havia el tipus de família, basat en religions, teòricament, diferents, però que portaven sobre si mateixes, les mateixes conclusions.

Notícia poblicada al bloc LGTB+ "dosmanzanas"

Estem parlant de no encara quatre anys. De fet, fins el setembre passat, no es va recuperar una manifestació similar a Belgrad, tot i la prohibició de la mateixa, sota l’excusa governativa, que no es podia garantir la seguretat. I que per tant, cedia tota la sobirania als grups ultra conservadors, que exigien, precisament, que no es celebrés, tot i la poca presència, real, o teòrica, dels mateixos, tant a nivell social, civil o polític.

Exterior del Museu d'Art Contemporani de Zagreb

La grandesa de l’obra, recau, a banda de que estigui exposada en una de les ciutats protagonistes dels actes homòfobs, en la interpretació dels quatre ballarins i ballarines, que en el mateix escenari on es produïren els fets, van presentar  la seva pròpia visió, i com a través de la dansa es pot representar, fins i tot, la manipulació o l’autoengany. Però al mateix temps, ens exposa, en els mateixos escenaris, escenes de pau i reconciliació, mitjançant una dansa allunyada de la violència.

L’homofòbia és una patologia que està present en moltes cultures, països i tradicions. Però que cal posar-hi remei. I obres com aquestes, de ben segur, que no deixen indiferent a cap usuària o usuari del Museu, ja que aquesta és la intenció d’Igor Grubic. Una cosa és el que ens han ensenyat fins el moment, de com ens han educat, de quina manera els mitjans de comunicació ens maquillen uns fets, de com les ideologies poden arribar a utilitzar una condició sexual per unificar, els seus, enfront d’un enemic inventat. I una altra, la realitat de les persones, i de com els seus actes sexuals, de amb qui comparteixen o deixen de compartir els seus orgasmes, sempre que siguin consentits, òbviament, no representen cap amenaça per ningú.

Podeu visualitzar el vídeo complet aquí

Pàgina Web del Museu d'Art Modern de Zagreb

Informació de l'Obra East Side Story

Londres i museus. Part II: voluntariat

La setmana passada parlàvem dels museus gratuïts a Londres i com això és possible en part gràcies al voluntariat, però tot té una cara B. El voluntariat, en qualsevol àmbit, està molt ben vist al Regne Unit i és un factor important a destacar en el teu currículum, tant és així que aquest es converteix en la forma bàsica d'aconseguir experiència. Les possibilitats d'aconseguir treballar en un museu londinenc augmenten considerablement si tens experiència com a voluntari. Dóna igual que la teva experiència hagi estat únicament com a guàrdia de sala seient dos dies a la setmana en una petita galeria, sembla que el sol fet d'estar entre aquelles quatre parets ja t'aporta qualitats significatives per ser tu i no un altre qui passi a cobrar un sou.

Reprenent les preguntes de conclusió de l'article anterior, creieu que funcionaria aquest sistema a casa nostra? Els nostres universitaris i jubilats s'aventurarien a col·laborar amb un museu o galeria sense rebre res a canvi, només pel sol fet d'ajudar? Per començar els nous plans d'estudis universitaris no solen permetre uns horaris lectius compatibles amb fer un voluntariat o una feina que permeti als estudiants començar a tenir experiència laboral. Tot i així, encara que es disposés de temps, renunciar al temps particular per dedicar-lo a la comunitat requereix d'una certa maduresa que potser no es mostra massa durant l'etapa universitària.

D'altra banda està el punt de vista de les institucions acollidores d'aquest voluntariat. Per què els museus de casa nostra no s'han emmirallat en aquesta iniciativa i no han provat de llençar-se al voluntariat? Potser no veuen possibilitats de reclutar prou personal voluntari, potser no els hi surt a compte invertir en formació de voluntaris que no pots lligar amb un contracte laboral o potser fins i tot és perquè no se'n refien de deixar el nostre patrimoni en mans de persones que treballen per amor a l'art. Però és cert això? Tan poc valor donem al nostre patrimoni que sembla que els museus no poden comptar amb el nostre suport voluntari?

De tota manera, no hi veieu en aquest voluntariat un equivalent amb el que ens passa a casa amb les pràctiques no remunerades? D'acord, el voluntariat es fa en benefici del patrimoni cultural, sí; però tots els càrrecs superiors (educadors, comissaris, directors...) poden cobrar els seus bons sous gràcies a aquesta “mà d'obra barata”. No es tracta ni tan sols d'unes pràctiques organitzades per la universitat i que cobreixen crèdits de formació, és un contracte entre el museu o galeria i els individuals que hi participen, tant si s'hi arriba a través de la pàgina web de la institució com a través d'agències de voluntariat. Aquest voluntariat que ens permet gaudir d'entrada gratuïta és, sense embuts, treball sense cobrar i una dificultat afegida per entrar al món laboral.

Ja per acabar, anem a canviar una mica els termes d'aquest exemple. Què passaria si parléssim d'un economista que fa pràctiques no remunerades per a “La Caixa” o un estudiant de dret que les fa en un bufet d'advocats? Estic segur que molts dels nostres lectors s'oposarien ferventment a aquesta situació del mercat laboral que s'aprofita dels més dèbils i obstrueix el futur dels joves; però en el cas que ens ocupa el treball gratuït d'aquests estudiants ens permet entrar de franc a veure la Pedra Rosetta al British Museum o “Els Girasols” de Van Gogh a la National Gallery. Estaríem tots disposats a pagar entrada als museus que ara són gratuïts a canvi de dotar amb un sou a tots aquells que hi dediquen part del seu temps lliure?

Londres i museus. Part I: gratuïtat

Molta gent que visita Londres es queda amb la agradable idea que tots els museus són gratuïts. Aquest concepte de cultura a l'abast de tothom ens sembla idíl·lic, allunyat del que es pot esperar d'una Espanya endarrerida, però, encara que el Regne Unit valora molt el patrimoni cultural com a un bé per al gaudi col·lectiu, la veritat és que això de la cultura gratuïta no és del tot cert.

Per començar no tots els museus són d'entrada gratuïta. Ho són els grans més coneguts, com el British Museum, la National Gallery o les Tate; i també molts museus d'art, història o ciències que, tot i ser menys populars, reben prou ajudes econòmiques de l'Estat com per mantenir-se obert. És el cas del Science Museum, la William Morris Gallery o l'Imperial War Museum, per posar-ne alguns exemples. Però, d'altra banda, són molts els museus i galeries que necessiten cobrar entrada per sobreviure, des de grans museus com el de cera de Madame Tussauds fins d'altres més petits com les cases museïtzades de Charles Dickens i de Sherlock Holmes, o propietats de la corona com la Tower of London o el Buckingham Palace.

Tot i així, allà on per falta de taquilles nosaltres hi llegim “entrada gratuïta” sempre hi trobarem desenes de cartells i urnes que ens conviden a fer donatius, sovint fins i tot recomanant-nos un import precís. D'aquesta manera és el poble mateix qui decideix el valor del seu patrimoni i paga per a la conservació d'aquest. El sistema aparentment funciona doncs les urnes van sempre carregades i molts turistes fan també la seva contribució, de manera que la supervivència del patrimoni londinenc no corre només a càrrec dels anglesos.

Urna de donacions a l'entrada del British Museum

Finalment, hi ha un altre factor menys conegut que ajuda als museus i galeries a mantenir-se amb aquest mètode de finançament: el voluntariat. Els guàrdies de sala, guies interns, encarregats del guarda-roba, les taquilles o la botiga solen ser tots voluntaris. Un museu ben petit com el Cartoon Museum pot comptar fàcilment amb 40 voluntaris que, setmanal o quinzenalment, hi treballen gratuïtament, amb el conseqüent important estalvi en sous i personal que això suposa. Molts d'ells són estudiants d'art o universitaris, gent gran ja jubilada o senzillament persones apassionades per tema tractat en el museu en qüestió i que poden dedicar-hi un grapat d'hores del seu temps lliure.

Però tot això funcionaria a casa nostra? Us imagineu no pagar 12€ per entrar al MNAC? El museu ens estaria obrint les portes per entrar quan volguéssim, donar un cop d'ull i, si ens agrada, donar suport econòmic com bonament puguem. Segur que molts hi aniríem més sovint, i això no només repercutiria en un augment de ventes a la botiga sinó que aproparia més gent a les exposicions temporals. Però siguem sincers, creieu que els museus recollirien prou donatius desinteressats com per mantenir-se oberts? O ens venceria la fama de garrepes dels catalans?