Londres i museus. Part I: gratuïtat

Molta gent que visita Londres es queda amb la agradable idea que tots els museus són gratuïts. Aquest concepte de cultura a l'abast de tothom ens sembla idíl·lic, allunyat del que es pot esperar d'una Espanya endarrerida, però, encara que el Regne Unit valora molt el patrimoni cultural com a un bé per al gaudi col·lectiu, la veritat és que això de la cultura gratuïta no és del tot cert.

Per començar no tots els museus són d'entrada gratuïta. Ho són els grans més coneguts, com el British Museum, la National Gallery o les Tate; i també molts museus d'art, història o ciències que, tot i ser menys populars, reben prou ajudes econòmiques de l'Estat com per mantenir-se obert. És el cas del Science Museum, la William Morris Gallery o l'Imperial War Museum, per posar-ne alguns exemples. Però, d'altra banda, són molts els museus i galeries que necessiten cobrar entrada per sobreviure, des de grans museus com el de cera de Madame Tussauds fins d'altres més petits com les cases museïtzades de Charles Dickens i de Sherlock Holmes, o propietats de la corona com la Tower of London o el Buckingham Palace.

Tot i així, allà on per falta de taquilles nosaltres hi llegim “entrada gratuïta” sempre hi trobarem desenes de cartells i urnes que ens conviden a fer donatius, sovint fins i tot recomanant-nos un import precís. D'aquesta manera és el poble mateix qui decideix el valor del seu patrimoni i paga per a la conservació d'aquest. El sistema aparentment funciona doncs les urnes van sempre carregades i molts turistes fan també la seva contribució, de manera que la supervivència del patrimoni londinenc no corre només a càrrec dels anglesos.

Urna de donacions a l'entrada del British Museum

Finalment, hi ha un altre factor menys conegut que ajuda als museus i galeries a mantenir-se amb aquest mètode de finançament: el voluntariat. Els guàrdies de sala, guies interns, encarregats del guarda-roba, les taquilles o la botiga solen ser tots voluntaris. Un museu ben petit com el Cartoon Museum pot comptar fàcilment amb 40 voluntaris que, setmanal o quinzenalment, hi treballen gratuïtament, amb el conseqüent important estalvi en sous i personal que això suposa. Molts d'ells són estudiants d'art o universitaris, gent gran ja jubilada o senzillament persones apassionades per tema tractat en el museu en qüestió i que poden dedicar-hi un grapat d'hores del seu temps lliure.

Però tot això funcionaria a casa nostra? Us imagineu no pagar 12€ per entrar al MNAC? El museu ens estaria obrint les portes per entrar quan volguéssim, donar un cop d'ull i, si ens agrada, donar suport econòmic com bonament puguem. Segur que molts hi aniríem més sovint, i això no només repercutiria en un augment de ventes a la botiga sinó que aproparia més gent a les exposicions temporals. Però siguem sincers, creieu que els museus recollirien prou donatius desinteressats com per mantenir-se oberts? O ens venceria la fama de garrepes dels catalans?