Museus morint i museus naixent

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que s’havia volgut traslladar el ‘Jardí de les delícies’ del Bosch al nou Museo de las Colecciones Reales que s’obriria al 2016. Finalment el Bosch es quedarà al Museo del Prado, però quin patir!

Tríptic 'El jardí de les delícies' Hieronymus Bosch, c. 1500. Foto extreta del web del Museo del Prado

Un dels factors que més controvèrsia genera dins del món patrimonial és la col·locació de les obres quan són d’art modern i arriba el moment de decidir si cal que continuïn al museu d’art modern o en un altre. Una cosa tan senzilla de vegades es converteix en un veritable mal de cap.  M’estic referint, per exemple, a l’eterna discussió de la ubicació del Guernika; o quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirí uns Miró. On haurien d’estar aquestes obres? Al museu d’art modern, o a un d’art més clàssic –per dir un nom genèric-? No sempre és així, la Tate britànica, en canvi, lliga peces completament actuals amb d’altres de segles anteriors com podria ser Turner, que perfectament ens l’imaginaríem a la National Gallery. Però un dels exemples més emblemàtics d’aquest fet és el cas de l’acord que se signà al 1948 entre el Metropolitan Museum i el MoMA de Nova York, amb el que es permetia traslladar les obres d’un a l’altre quan haguessin passat cinquanta anys, creant un sistema de museus complementaris.  

En el cas que ens ocupa no respon a un volgut canvi d’ubicació per antiguitat sinó per tal d’annexionar-lo a la temàtica del nou museu que es pretén obrir: el Museo de las Colecciones Reales, essent un punt clau per mostrar l’afany de col·leccionisme de la monarquia hispànica a mode de pinacoteca de tresors adquirits. S’ideà cap al 1998, però anà endarrerint-se la data inaugural; tant és així que el darrer espai, que havia de concloure amb la sala d’Alfons XII, ho seria ara amb Joan Carles I i el retrat de la família reial que Antonio López acabà fa uns dies.


D’aquesta manera es vol recrear l’ambient de mecenatge que caracteritzava les pinacoteques de segles anteriors, on els grans col·leccionistes eren les monarquies europees, que nodrien d’obra enormes palaus. Amb aquesta pretensió volen mostrar, a través de cadascun dels reis de la corona espanyola, una evolució de l’art lligat amb la pròpia història del país. És per això que volgueren, a més a més de totes les peces que pertanyen a Patrimonio Nacional –quadres, escultures, carruatges, utensilis i objectes preciosos- adquirir algunes de les peces del Museo del Prado que, certament, pertanyen a la corona però que foren donades al museu i són precisament de les més emblemàtiques del centre, com són ‘El jardí de les delícies’ del Bosch, ‘El descendiment de la creu’ i ‘La taula dels set pecats capitals’ de Rogier Van der Weyden i ‘El rentadori de peus’ de Tintoretto. Això ha provocat certa controvèrsia perquè són peces clau del Museo del Prado, marca indissoluble del mateix, i treure-les-hi seria mutilar-lo de mica en mica.

Maqueta del museu. Extret del web www.cuartopoder.es

Es pot parlar, a més a més, de l’edifici en el qual s’ubicarà! Una construcció de nova planta al costat del Palacio Real i la catedral de l’Almudena que, a part de no casar gens l’arquitectura moderna amb aquests dos edificis històrics –que és el de menys, per a gustos colors- s’hagué d’eliminar la protecció urbanística de la zona per construir-lo, modificant el Pla General d’Ordenació Urbana i per tant rebaixant les proteccions vers el mateix patrimoni d’aquest espai; a més a més que s’ha arribat a superar per triplicat el pressupost inicial.

Imatge aèria del museu

Nosaltres, després d’això, ens fem la reflexió de si realment cal obrir ara mateix un museu. Sempre és una bona notícia el naixement d’elements culturals, és obvi, però amb la crisi actual i amb milers de museus que passen penúries, que no reben suficient subvenció, que fins i tot estan en números vermells, potser no és gaire engrescadora aquesta idea. Hi ha dades ben clares sobre els principals museus de l’estat, com el Museu Thyssen que es troben en moments baixos; museus que directament són de l’estat, com el Prado i Reina Sofía, que se’ls ha baixat el pressupost i estan notant pèrdues com mai. I això si no parlem dels petits i mitjans museus, que han hagut d’acomiadar personal, baixar la qualitat de les exposicions, de la conservació de les peces o que han hagut, fins i tot, de tancar. Museus, centres d’art, biblioteques, festivals... La gran majoria dels actes culturals perillen en un món cada vegada més acultural, on la importància, sembla ser, recau en altres coses. Nosaltres, novament, ens preguntem, cal realment obrir un altre museu? Construir tot un edifici? Habilitar tot un seguit de mesures de seguretat? Uns museus neixen i, mentrestant, d’altres moren.

Per a més info:

- "El futuro museo de la monarquía queda al margen de la crisis": http://www.cuartopoder.es/laespumadeldia/2010/11/23/el-futuro-museo-de-la-monarquia-queda-al-margen-de-la-crisis/

- Canvis urbanístics en la zona | El País: http://elpais.com/diario/2010/12/12/madrid/1292156655_850215.html 

- "Crisis en los tres grandes": http://www.exit-express.com/home.php?seccion=hemeroteca&id=9708
- "El Prado multiplica por cinco sus pérdidas" | El Confidencial: http://www.elconfidencial.com/cultura/2014-08-13/el-prado-multiplica-por-cinco-sus-perdidas_175919/

- El Reina sofía toca fondo: http://www.iart.es/distancia/noticia.php?id=4388
- "Números rojos en el Thyssen" | El País: http://cultura.elpais.com/cultura/2014/09/15/actualidad/1410778233_434695.html

Museu del Terror

Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.

No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.

Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.

A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.

Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror

No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l'educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?

Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.

Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix

Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

#MuseosPro: els professionals dels museus

Recordeu la #MuseumWeek? Aquella setmana de març que Twitter dedicava als museus europeus i de la que nosaltres en vam parlar aquí al bloc? Es tractava de cinc dies dedicats a diferents àmbits de les institucions museístiques i que, a través de hashtags tals com #MuseumMemories o #DayInTheLife, els comptes Twitter dels museus i dels usuaris podien interactuar i, d’aquesta manera conèixer una mica més les profunditats dels museus, què, qui i com hi treballen, així com difondre la col·lecció i l’edifici o resoldre dubtes dels ciutadans.

Arran d’aquella iniciativa, feixuga per altra banda pel fet d’haver-se fet cinc dies seguits sense descans, Laura Cano i Almudena López van decidir començar un petit viatge amb un esperit similar, però que potenciés aquelles persones invisibles que fan que els museus funcionin: els professionals dels museus.

A més a més han volgut donar-li cabuda a un dels fenòmens en auge del sector cultural, els blocs, de manera que s’ha volgut crear una xarxa blogger per tal de donar les visions d’una manera més llarga i, potser, entenedora que en 140 caràcters. Nosaltres, Cultius Culturals, hi participem com a bloc col·laborador, perquè ens interessa la cultura i els museus, alguns hi vivim o volem viure d’ells, i perquè és un tema molt interessant que afecta a cadascú de nosaltres, especialment en aquest temps de crisi en el que s'està retallant únicament coses concretes. 

Eliott Erwitt, Prado Museum

D’aquesta manera i durant els quatre dijous de juny es realitzarà un debat a Twitter en el que es parlaran dels diferents espais de la cultura i de les persones que hi treballen, que hi volen treballar o que hi han treballat. Cada bloc col·laborador penjarà, a més a més, un post reflexiu respecte cadascun dels hashtags, que seràn els següents:

5 de juny #Perfiles, a partir del qual es definiran les persones que configuren els museus; com són o com han de ser. 

12 de juny: #Formación, en el que es parlarà del tipus d'estudis que s'han de seguir per a la tasca en un museu, com aquestes han canviat amb el temps i què es preveu per a un futur. 

19 de juny: #Contractación, la més buscada, aquests temps! Com contracta la cultura? A qui i per a quines tasques? Parlem d'una contractació oberta o tancada?  

26 de juny: #dentroYFuera, on es parlarà dels professionals interns i externs dels museus, de com es relacionen entre ells i amb la institució.

Podreu seguir-ho tot per Twitter amb el hashtag #MuseosPro, i al web http://museospro.com/

Aquest març es va treballar el què, ara toca veure el qui ;)

Comencem dilluns, ens hi acompanyes!?

Barcelona i museus. Turisme massiu

Aprofitant la sèrie d’articles sobre Londres i museus, que els trobareu aquí i aquí, hem volgut fer-ne un altre sobre Barcelona, que també és coneguda per la gran quantitat de museus i equipaments culturals de tota mena que poseeix. Més concretament hem volgut parlar sobre aquesta nova Barcelona que està sorgint, suada i melangiosa, per la que circulen els milers de milions de turistes que anualment la visiten.

A la caza del turista kitsch, Martin Parr

Inspirats, també, en el documental que va aparèixer a Internet farà un mes i escaig, Bye Bye Barcelona, i que us deixem a continuació per a que el visualitzeu si teniu 54 minuts lliures, que val molt la pena. En ell s'hi explica, des de la òptica dels ciutadans barcelonins, com ha funcionat tot aquest corrent de turisme orgiàstic que omple els carrers de la ciutat, fent-la gairebé inhabitable.

Segons dades de l'Observatori d'Empresa i Educació de la Generalitat de Catalunya, aquest 2013 la ciutat ha rebut 15,6 milions de turistes estrangers i 3,1 de la resta de l'Estat. Són unes xifres grans, però que no ho serien tant si parlessim d'una ciutat de grans dimensions com per exemple París o Nova York; Barcelona és petita, dins de l'àmbit de les grans capitals mundials, i això fa que la massa turística conflueixi tota en espais reduïts. Només cal pensar en el cas del Park Güell, el qual va haver de començar a cobrar l'entrada per tal de disminuir el turisme massiu que estava deteriorant el patrimoni artístic del parc.
Llavors ens preguntem: és bo tant de turisme? Són molts diners i molts llocs de treball, però això dona lloc a una bombolla especulativa i turística que pot explotar en qualsevol moment. S'està desenvolupant una ciutat fantasma, on una gran part dels ciutadans no se la senten seva i de la que, fins i tot, se'n veuen presos i atrapats en els períodes de més turisme, tendint a la fugida i deixant-la com un mer escenari de consum, un aparador, un Port Aventura, ple d'espectacles i teatralitat però en el que ningú hi habita.

Turistes a la Sagrada Família, via ARA

Barcelona s'està convertint en reclam d'un target turístic molt concret, que es deixa els diners però no fabrica una economia sostenible ni llocs de treballs de qualitat. L'essència primigènia de Barcelona s'està perdent, quedant-se únicament apartada en petits espais de la ciutat que encara conserven aquell encant decadent de la ciutat comtal. 
I vosaltres, què en penseu? Els que viviu a Barcelona us sentiu així o realment creieu que és una exageració? I als altres, us agradaria que passés això a la vostra ciutat? 

East Side Story o la contraofensiva a l’homofòbia

Una petita sala del Muzej Suveremene Umjetnosti Zagreb (Museu d’Art Contemporani), ens mostra una petita, o no tant petita, realitat. La de l’homofòbia als Balcans. Es tracta de l’obra d’Igor Grubic, East Side Story.

Instal·lació East Side Story d'Igor Grubic al Museu d'Art Contemporani de Zagreb

A la dreta, unes coreografies posen encara més tensió a la realitat que es pot seguir per la pantalla esquerra. Allà, s’intercalen imatges de dues manifestacions, una a Belgrad (Sèrbia) i una altra de la mateixa Zagreb (Croàcia). Les manifestacions reivindicaven la visibilitat de l’homosexualitat, però en ambdós casos es van trobar amb la violència, física i verbal, de grups d’extrema dreta organitzats, on s’afegiren diversos transeünts, potser no de forma espontània, en tant que portaven sobre si mateixos, uns prejudicis instal·lats en els seus cervells. L’ultra nacionalisme va portar a crear un imaginari molt concret de quina era l’essència de les ètnies que van permetre la massacre entre elles i la destrucció de Iugoslàvia; i entre molts altres elements, hi havia el tipus de família, basat en religions, teòricament, diferents, però que portaven sobre si mateixes, les mateixes conclusions.

Notícia poblicada al bloc LGTB+ "dosmanzanas"

Estem parlant de no encara quatre anys. De fet, fins el setembre passat, no es va recuperar una manifestació similar a Belgrad, tot i la prohibició de la mateixa, sota l’excusa governativa, que no es podia garantir la seguretat. I que per tant, cedia tota la sobirania als grups ultra conservadors, que exigien, precisament, que no es celebrés, tot i la poca presència, real, o teòrica, dels mateixos, tant a nivell social, civil o polític.

Exterior del Museu d'Art Contemporani de Zagreb

La grandesa de l’obra, recau, a banda de que estigui exposada en una de les ciutats protagonistes dels actes homòfobs, en la interpretació dels quatre ballarins i ballarines, que en el mateix escenari on es produïren els fets, van presentar  la seva pròpia visió, i com a través de la dansa es pot representar, fins i tot, la manipulació o l’autoengany. Però al mateix temps, ens exposa, en els mateixos escenaris, escenes de pau i reconciliació, mitjançant una dansa allunyada de la violència.

L’homofòbia és una patologia que està present en moltes cultures, països i tradicions. Però que cal posar-hi remei. I obres com aquestes, de ben segur, que no deixen indiferent a cap usuària o usuari del Museu, ja que aquesta és la intenció d’Igor Grubic. Una cosa és el que ens han ensenyat fins el moment, de com ens han educat, de quina manera els mitjans de comunicació ens maquillen uns fets, de com les ideologies poden arribar a utilitzar una condició sexual per unificar, els seus, enfront d’un enemic inventat. I una altra, la realitat de les persones, i de com els seus actes sexuals, de amb qui comparteixen o deixen de compartir els seus orgasmes, sempre que siguin consentits, òbviament, no representen cap amenaça per ningú.

Podeu visualitzar el vídeo complet aquí

Pàgina Web del Museu d'Art Modern de Zagreb

Informació de l'Obra East Side Story

Realisme i abstracció sota el mateix sostre. Vaquero i Vilacasas

L'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, ubicat al carrer Ausiàs March, ofereix en aquest 2014 dues exposicions que s'inauguraren conjuntament el passat dijous i que es podran visitar fins al 15 d’abril. Es tracta dels artistes Joan Vilacasas (Sabadell 1920 – Barcelona 2007) i Julio Vaquero (Barcelona 1958).

Presentació de les exposcions. Glòria Bosch, comissaria de l'expo de Vaquero; Christine Vila, filla de Vilacasas; Josep Casamartina i Parassols, comissari de l'expo de Vilacasas i Julio Vaquero. Font: Fund. Vila Casas

Un d'hiperrealista que ha anat donant pas a ambients fantasmagòrics; i un d’abstracte, de quan l’abstracció tot just començava a aparèixer pel panorama català. Dos artistes molt diferents, a primera vista, però crítics amb el seu entorn.

L‘obra de Julio Vaquero reclama la presència humana a través d’objectes quotidians –televisors, diaris, cadires, llibres...- que apila a mode de bodegó per després pintar-los sobre el llenç. Molt relacionat amb l’hiperrealisme nord-americà primer per, després, passar a crear escenes post-apocalíptiques i amb una atmosfera inquietant i vibrant que representen la decadència del món.

Julio Vaquero, Transferencia y amenaza

A part de les seves pintures, la mostra també inclou obra escultòrica: escultures fetes amb pintura tractada químicament per tal de crear una pasta que s’endurís i fes efecte de volum. D’aquesta manera es poden veure els elements quotidians dels seus llenços a mode d’instal·lació. Un escriptori o una cadira conviuen en l’espai, pintats amb daurats i petroli, malmesos, bruts i vells, com la mateixa humanitat, mostrant la por de l’home pel pas del temps.

Julio Vaquero, Azul rasgado (quadre) i Mesa de oro. Espai Volart

De l’altra banda trobarem Joan Vilacasas, sabadellenc que decidí, als anys 50, marxar a París per descobrir-hi la intel·lectualitat francesa, els nous aires artístics i l’Escola de París, de la que formarà part. En aquella època neix l’informalisme europeu, hereu de l’expressionisme nord-americà, amb un tint més profund i místic al darrera, moviment amb el que Vilacasas ràpidament se sent còmode i que mai abandonarà, donant pas a la part més característica de la seva producció: les planimetries. 

Joan Vilacasas, Planimetria

Es tracta de pintures sobre les que pinta línies i xarxes entrecreuades, laberíntiques, i que semblen la vista d’una ciutat des de les altures. Així, la seva obra es va fent freda i geomètrica, creant aquests mapes artificials amb diferents colors i textures, on hi projecta la dimensió mística de l’home i la recerca de respostes a l’existència.

Planimetries, Joan Viacasas

Espai Volart 2 - Joan Vilacasas

Els dos artistes busquen. L’obra d’ambdós pren rellevància en la recerca de la humanitat que encara perviu dins d’una societat alienada, frenètica i -potser- buida; i ho fan a través de maneres molt diferents. Experimenten amb la tècnica i els materials, sempre amb una necessitat d’anar més enllà, traspassar fronteres autoimposades –cal dir que Vilacasas també va experimentar amb l’escultura.

Estem, doncs, davant de dos horitzons artístics, dos estils i dos moments completament diferents però que connecten en l'arrel mateixa de la recerca artística. El recorregut vital d'ambdós no ens deixarà pas indiferents.