Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d'òptica. Volem parlar de l'edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d'un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia

Cinefòrum Sàhara. Històries d'aprop

Durant aquest mes de novembre, des d'Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l'àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l'alimentació en els camps de refugiats.

Lo importante es la base. Vida als barris

El Teler de llum - Centre d'Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d'altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s'ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s'ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d'oci quotidians.

Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball

Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! :)
Consulteu les propostes anteriors d'altres bloggers aquí.

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàgina de Facebook de la nova campanya d'Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d'Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d'Atenes, l'Institut d'Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d'un turó hi podreu visitar l'Acròpolis, l'antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l'Acròpolis d'Atenes hi ha la monumental porta d'entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l'Erectèon i el Temple d'Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l'Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d'aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d'escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d'avió i anar al Museu Britànic de Londres.

Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d'Elgin. Com a ambaixador britànic a l'Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l'Imperi per tal d'estudiar i documentar les escultures de l'Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l'ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l'acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l'Erecteion, a banda d'altres fragments arquitectònics de la resta d'edificis del turó. L'arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d'altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l'espoliació en sí, i no va ser fins més d'una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.

Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l'Acròpolis. Ara bé, si l'objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d'un museu a l'altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure'l en un museu a Atenes que veure'l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d'augmentar els ingressos en turisme (i això s'aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l'Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l'Acròpolis

Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l'adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l'època. No podríem parlar per tant d'espoliació, tot i que l'existència d'aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d'edificis de l'Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l'especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d'art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d'origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l'influencia i deferències de l'art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Tuitdebate: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre #encirc14

Os traemos la tercera taera del curso online, abierto y gratuito 'Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común'. Esta vez, de nuevo, de la mano de Guiomar Sánchez.

Se trata de un curso completamente abierto y que se puede seguir vía Twitter con el hashtag #encirc14 


Tema 3: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre

"Quien recibe una idea de mí, recibe instrucción sin disminuir la mía; igual que quien enciende su vela con la mía, recibe luz sin que yo quede a oscuras" Thomas Jefferson

Esta frase define perfectamente la concepción abierta y plural de la cultura y las políticas de cultura libre. En este tercer tema se nos habla de cómo se puede sostener la cultura libre si no queremos hacer uso de los derechos de autor; para eso se nos muestran proyectos y herramientas que podemos usar para una cultura así, como son el crowdfounding, las ayudas estatales o las redes internas entre profesionales, entre otras.

Tuitdebate

La tercera tarea que se nos pedía era, de esta manera, participar en un tuitdebate que tuvo lugar el pasado martes 9 de septiembre, tratando de opinar y dar ejemplos sobre el tema. Por mi parte no he podido participar y es por eso que os resumiré mi opinión. Aquí podéis visualizar los tweets de ayer.

Se hablaba principalmente de qué métodos y estrategias se pueden usar para la participación libre a la cultura o a la creación de ésta. Por ello los participantes creían que es necesario un mayor fomento de espacios de cultura, libre y gratuitos, publicaciones abiertas, así como promover las licencias libres; éstas, no sólo para artistas y arte, sino también en el campo del profesorado, ciencia e investigación, como son por ejemplo las licencias Copyleft o el Software libre.
Por otro lado, de cara a la administración pública, se pedía un abandono de la obsesión por la solvencia económica de los proyectos, así como facilitar el acercamiento de la cultura en general, sobretodo creando, ya sea gratuitamente o con bajos precios, la entrada del gran público a teatros, cines, etc. 

En mi opinión creo que la sustentación de la cultura libre y gratuita para el público es algo muy costoso, tanto económica como intelectualmente, pero que precisamente es ése el factor esencial -el de llevarlo a todo el mundo- el que nos obliga a crear proyectos en los que perdemos dinero o que no ganamos nada, porque ante todo la importancia reside en la difusión, divulgación o libre intercambio de conocimientos, que hace que queramos prosperar dentro del campo de la cultura libre, creando y fortaleciendo redes de pensamiento, y así crear interconexiones entre universidades, asociaciones, artistas y toda la sociedad.

Guiomar Sánchez Pallarès

Més enllà de Picasso

L'art contemporani pot ser per a molts un escampall de formes i colors sense cap mena de sentit, però resulta curiós com l'inexpert en art destria quines obres considera art i quines titlla d'aberracions.

Dona plorant, 1937 Pablo Picasso

En general tothom aprecia l'art del Renaixement, el Barroc i el Romanticisme; moviments en els quals no només s'entén fàcilment el que hi ha representat a l'obra sinó que a més s'hi pot apreciar un esforç en la tècnica. Amb les primeres avantguardes del segle XX la dificultat tècnica esdevé cada cop menys apreciable, no obstant se sol acceptar que Picasso fou un geni de la pintura i se li permeten les formes cubistes doncs l'espectador encara es veu capaç d'intuir-hi què hi ha dibuixat. Més enllà del Cubisme el més habitual és trobar-hi barbaritats, com si el petit pas que va del Cubisme a l'Abstracció, el Futurisme, el Constructivisme rus o el Suprematisme fos ben bé una immensitat impossible d'assolir.

No es discuteix per què Picasso pintava estrany, però sembla alhora impossible d'acceptar que d'altres volguessin pintar estrany de manera diferent. Un dels moviments descendents del cubisme que té les seves premisses més clares és el Suprematisme: la supremacia en l'art del sentiment pur envers al món objectiu, el qual esdevé insignificant. Després d'un moviment artístic en el que hem deixat de donar importància a les formes del món objectiu quedant-nos només amb les formes geomètriques (Cubisme), no sembla tan estrany que el pas següent sigui acceptar les formes geomètriques com a representació en si del sentiment pur sense haver-se de relacionar amb el món objectiu.

Quadrat Negre, 1915 Kazimir Malevich

Tampoc podem oblidar que tot l'art, i especialment el contemporani, està estretament lligat amb el seu context creatiu, sinó el concepte “Història de l'Art” no tindria cap significat. Kazimir Malevich va donar sortida al Suprematisme amb l'obra “Quadrat Negre” l'any 1915 quan la Rússia governada per la Tsarina Alexandra amb l'ajuda de Rasputin es trobava immersa en la Primera Guerra Mundial. En un moment tan caòtic social i políticament no resulta tan extravagant la creació d'un art totalment deslligat del món i els seus objectes, en altres paraules la creació mitjançant la pintura d'una realitat alternativa on no hi tenien cabuda els problemes que assetjaven Europa.

Roda de bicicleta, 1913 Marcel Duchamp

Si durant la mateixa època Marcel Duchamp agafava objectes quotidians per convertir-los en art amb els seus ready-made, Kazimir Malevich anava més enllà fent que l'objecte artístic fos una representació d'un no-res doncs l'art hauria de ser únicament sentiment i no la materialització d'un objecte.

I els nostres lectors què en pensen? Consideraríeu l'obra de Malevich com a art? El govern de Stalin no només ho considerava representació artística sinó que ho veia prou perillós com per sotmetre el Suprematisme a la censura russa i fins i tot destruït algunes de les obres. Quin perill deuria veure Stalin en les formes geomètriques que no representen res material?

Supremus Nº 58, 1916 Kazimir Malevich

Seguint les passes de la Batalla de l'Ebre

De juliol a novembre de 1938, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre van ser l’escenari de la batalla més sagnant de la Guerra Civil: la Batalla de l’Ebre. Les restes d’aquesta lluita cruel s’han mantingut a l’ombra durant dècades només amb l’homenatge dels vencedors. Però a la Terra Alta encara hi queden ossos per desenterrar i històries per retornar a la memòria. Precisament per això, per fer memòria, us proposem una ruta pels Espais de la Batalla de l’Ebre que podeu realitzar en un dia.

El context històric. L’estiu del 1938 el territori republicà es trobava partit en dos, i els nacionals planejaven l’ofensiva a València, on es trobava el govern de la República. Per aquests motius, el cap de l’Estat Major Republicà, el General Vicente Rojo, va planificar una ofensiva que creués el riu Ebre i servís com a maniobra de distracció per no perdre València, i alhora per recuperar el pas entre les zones republicanes.

Els fronts principals de la batalla. En vermell, l’ofensiva republicana. I en blau, la

contraofensiva franquista.

Així, la matinada del 25 de juliol diversos fronts van creuar l’Ebre, des de Mequinensa fins a Amposta, agafant per sorpresa els nacionals. Els primers dies es va produir el màxim avançament republicà, però el front es va aturar a Gandesa. La Legió Còndor, així com l’aviació franquista i italiana van bombardejar durament els republicans, i incomprensiblement, l’aviació republicana no va fer acte de presència fins molts dies després. Això va retornar l’avantatge als nacionals, que amb la coneguda “guerra de desgast” que tant desitjava Franco van anar recuperant lentament cada pam de terreny. A finals de setembre, el Pacte de Munic va extingir l’esperança de Negrín d’una gran guerra europea que ajudés la República posicionant-la amb els Aliats. Tot i així, el front republicà va resistir fins al novembre, retirant-se a poc a poc fins fer volar el pont de Flix darrere seu, moment que va posar punt i final a la batalla.

La Ruta.

Punt 1. Trinxera republicana de La Figuera. Comenceu la ruta ben d’hora arribant a la Figuera. Des d’aquest municipi del Priorat el General Vicente Rojo va planificar i observar l’ofensiva. Prop de l’Ermita de Sant Pau trobem una trinxera de formigó perfectament conservada, per la que podeu caminar, i des de la qual tenim un bon observatori del riu Ebre i de la resta d’escenaris de la batalla.

Punt 2. Poble Vell de Corbera d’Ebre. Val la pena arribar fins al capdamunt del turó de la Montera per contemplar les restes del poble vell, bombardejat durament durant la batalla. Com que el casc antic va quedar destruït, els habitants es van desplaçar a la part baixa del poble per construir-ne un de nou. Al costat de les runes trobem l’Església de Sant Pere, restaurada després de la guerra.

Punt 3. Centre d’Interpretació 115 dies. Abans de dinar encara tindreu temps de visitar aquest centre d’interpretació al mateix municipi de Corbera d’Ebre. Hi trobareu una explicació interactiva de la batalla i del seu context històric, així com audiovisuals amb la visió dels testimonis.

Punt 4. Mirador del Coll del Moro. Després de dinar, dirigiu-vos cap a Gandesa i agafeu la N-420. Als voltants del poblat ibèric es troba el mirador del Coll del Moro, on el General Franco va dirigir la contraofensiva. És un bon lloc per contemplar les serres de Pàndols i de Cavalls, també escenaris de la guerra. Actualment al Coll del Moro s’alça un monument amb simbologia falangista.

Punt 5. Quatre Camins i la Punta Targa. Altre cop des de Gandesa, camí de Vilalba dels Arcs per la TV-7231, arribem a l’encreuament de Quatre Camins. Observem dos turons, el de Quatre Camins –on se situaven els requetès carlins del Tercio de Montserrat–, i la Punta Targa, a uns escassos 300 m, ocupat pels republicans. Els carlins van iniciar l’atac per conquerir la Punta Targa, però van ser abandonats per altres batallons nacionals i van ser ametrallats durant hores pels republicans. Els carlins, vencedors l’endemà, van construir un memorial en forma de creu a la Punta Targa.

La Punta Targa vista des del turó de Quatre Camins. En aquesta esplanada es va viure un dels episodis més sagnants de la batalla.

Punt 6. Les Devees: Trinxeres de la Fatarella. Des de Vilalba dels Arcs, continuem per la TV-7333 en direcció a la Fatarella. Abans d’arribar-hi hi trobarem una trinxera de terra, en ziga-zaga, que va servir com a defensa del municipi i per facilitar la retirada de l’exèrcit republicà quan l’avenç nacional era inevitable. També hi trobem refugis utilitzats pels soldats per dormir-hi. 

Refugi republicà a la Fatarella

Punt 7. Memorial de les Camposines. L’última visita del dia és molt a prop de la Fatarella, per la C-12B direcció Ascó. Amb la construcció del parc eòlic del voltant, varen ser moltes les restes humanes que van aparèixer i continuen apareixent... i les Camposines és a la vegada un ossari i un memorial a les víctimes de la batalla.

El nostre recorregut acaba aquí. Però per descomptat encara queden molts escenaris per conèixer a Ascó, Flix, Riba-Roja d’Ebre, Benissanet, etc; així com altres centres d’interpretació a Batea o a la Fatarella. Trobareu més informació a www.batallaebre.com

Anna Seguí Grivé

@annagrive

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme

“El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.” [1]

Les definicions d'enciclopèdia es caracteritzen per intentar ser el més objectives possible, malgrat que en molts casos parlin de conceptes intrínsecament lligats a la societat en la que funcionen. No n'és una excepció el que coneixem com a sistema econòmic capitalista. Per als que hem nascut i crescut en aquest determinat model ens és difícil a vegades percebre l'efecte que aquest té en la nostra vida quotidiana i imaginar com seria tot plegat en un altre sistema econòmic.

Algú que hagi viscut fora d'aquest sistema pot no obstant veure els detalls als nostres ulls invisibles i mostrar-nos-els, algú per exemple que hagi crescut en un ambient comunista.

El fotògraf berlinès Julian Röder (Erfurt, 1981)

Aquest és el cas del fotògraf Julian Röder, nascut l'any 1981 a Erfurt (República Democràtica Alemanya) va créixer a Berlín on encara continua vivint avui en dia.

L'obra de Röder pretén mostrar les estructures econòmiques i de poder i les conseqüències de les seves decisions sobre la major part de la població des de punts de vista poc freqüents com són les fires d'armament, les protestes anti-globalització o els controls militars fronterers entre d'altres.

Temes quasi mai tractats o presentats com a amenaces a la seguretat de la ciutadania en els mitjans de comunicació habituals o Mass media, són conseqüències directes del model econòmic capitalista.

El cos principal del seu treball és un projecte de llarga durada batejat com “The Summits” o “Les cimeres” el qual mostra protestes contra les cimeres mundials (en especial les del G8) arreu del món.

Protestes contra la cimera del G8 a Gènova, Itàlia, 2001. (The Summits) Julian Röder

“World of Warfare” (El món de les fires d'armament) engloba tota l'obra dedicada a la temàtica militar. Röder viatjà fins Abu Dhabi per visitar la fira més gran d'armament de l'Orient Mitjà.

“Mission and Task” (Missió i feina) se centra en la militarització de les fronteres entre estats i del control dels moviments de població. Exemples en són el mur de Melilla o soldats a la frontera entre Grècia i Turquía.

Una altra temàtica central de la seva obra és el consumisme, englobat principalment en el projecte “Available for Sale” (En venta) on es mostren imatges de coneguts centres comercials en jornada de rebaixes. Un aspecte quasi normalitzat en la nostra societat i que sotmès a una reflexió purament racional esdevé una imatge surrealista.

Negocis en la fira d'armament d'Abu Dhabi. (World of Warfare)  Julian Röder.

Nen a la Fira d'armament d'Abu Dhabi. (World of Warfare) Julian Röder.

“Human resources” (Recursos humans) se centra en les grans fires de béns materials, llocs que segons paraules del mateix fotògraf poden ser considerades el nucli del capitalisme.

“L'espectacle és el moment en que la comoditat ha assolit la total ocupació de la vida social, la relació entre el capitalisme i la comoditat no és solament visible en aquests llocs sinó que un ja no veu res més: el món que un veu és el món de la comoditat.

Treballant al servei de la comoditat, la gent ha passat a ser part de la societat de consum. He intentat sostraure els logos i les descripcions dels productes per donar èmfasi en l'artificialitat i crear un escenari on destaquin les persones com a engranatges en el simulat mecanisme del mercat opressiu”

Rebaixes en una coneguda botiga de mitjans audiovisuals. (Available for Sale) Julian Röder.

Al Zorro Club, Leipzig, 2002. (Love and Destruction) Julian Röder.

Altres projectes de Röder són “Lagos Transformation” (La transformació de la ciutat de Lagos) on es mostra la convivència entre caos i ordre en la ciutat més gran de Nigèria i “Love and Destruction” (Amor i destrucció) on immortalitza escenes de la joventut inconformista alemanya.

Malgrat ser encara un artista poc reconegut i amb relativament pocs projectes en el seu currículum, Julian Röder és ja un dels pioners en la personalització fotogràfica del capitalisme. En un futur que es presenta ple d'incerteses i d'alts i baixos, seran necessaris periodistes gràfics del seu talant que ens mostrin l'altra cara no tan amable de la història.

Rosa Mª Torrademé

rtorrato7@gmail.com

[1] http://ca.wikipedia.org/wiki/Capitalisme

http://www.julianroeder.com/

http://www.spiegel.de/kultur/gesellschaft/julian-roeder-ostkreutz-fotograf-ueber-macht-und-oekonomie-a-979203.html (Entrevista al diari alemany Der Spiegel)


Altres articles de Rosa Mª:
Musej Nikole Tesle (Nikola Tesla) de Belgrad

Profesionales de los museos: ¡Contratación! ¿Contrataqué?

Vinga, que ja estem pel penúltim article col·laboratiu per a #MuseosPro, les jornades de professionals dels museus en el que participem activament! Si no sabeu encara de què va llegiu això, i recordeu que dijous tenim una tercera cita a twitter per debatre sobre... #contractació!! Som-hi!

En este fatídico mes de junio en el que nos hemos enfrascado en la dura tarea de reflexionar semanalmente acerca de los profesionales de los museos, hemos tratado ya el tema del perfil y la formación de los trabajadores; dos puntos que van paralelos y que tienen mucho que ver, que además han cambiado a lo largo del tiempo, adaptándose al nuevo modelo museal y a las nuevas necesidades de los centros culturales. ¡Y hoy nos toca hablar de contratación! ¡Qué risas! Y es que el tema está que arde. La contratación en el campo cultural nunca ha sido algo excepcionalmente elevado, pero de un tiempo a esta parte, y en especial por culpa de la crisis, los trabajos en cultura (los buenos trabajos se entiende, que siempre habrá el vende-tikets y el informador turístico, sin desmerecer estos puestos, pues muchos de los jóvenes y no tan jóvenes son prácticamente a lo que podemos aspirar); son casi tan buscados como el trébol de cuatro hojas.

Pero ¿cuál es el tipo de contratación? Por un lado las oposiciones de toda la vida, especialmente en los puestos públicos, o la contratación directa cuando se habla especialmente de centros privados; pero últimamente la subcontratación ha dado pasos de gigante, con la consecuente disminución de calidad del empleado.

Éste es el gran conflicto que ocupa nuestra realidad. Si bien hasta hace pocos años el bienestar económico de nuestro país permitía generar plazas de funcionariado para las instituciones museísticas, y así depender directamente del estado, esta situación se ha visto gravemente distorsionada. En estos momentos, todo agente cultural que dependa de las arcas del Estado resulta, o más bien se considera, un factor no productivo para el desenvolvimiento económico. Por este motivo, se han visto cerrados distintos museos con el fin también de deshacerse de su personal. Sin embargo, en otros casos se ha llegado a la pésima situación de contratos basura o subcontrataciones. La primera iría incluida o reconocida en el mundo del voluntariado. Es decir, en vez de establecer una nómina para el empleado, se le rellena un formulario de voluntariado con el fin de aprovechar una buena mano de obra pero resultando ésta más económica de mantener, desmereciendo así su prestigio profesional. Por otra parte, la falta de dinero público para alimentar estas instituciones, ha generado una cierta privatización de los servicios museísticos. Por tanto, mediante la subcontratación se solventan los puestos de trabajo que para el estado generan cierto desgaste económico y para los museos disminuyen sus gastos. Por contra, este hecho vuelve hacer recaer la dignidad del trabajador profesional, desmereciendo su valor en su formación, por consecuencia de su pésimo contrato laboral.

Y luego llegan los becarios, las prácticas, el emocionante mundo del trabajo gratuito al que muchísimos jóvenes se ven abocados año tras año y con el que, temen, sea su única o última oportunidad de formar parte de un equipo museal, porque… ¿habría que crear más plazas de trabajo? ¿tendríamos que desbancar a ciertos dinosaurios para dejar paso a equipos de jóvenes con gafas de pasta? ¡Tampoco hay que caer en la gerontofobia!

Nosotros, como jóvenes que empezados, estamos inseguros de nuestro futuro profesional...


Aquí podeu llegir-ho també, al web de #MuseosPro
http://museospro.com/profesionales-de-los-museos-contratacion-contrataque/

#MuseosPro: els professionals dels museus

Recordeu la #MuseumWeek? Aquella setmana de març que Twitter dedicava als museus europeus i de la que nosaltres en vam parlar aquí al bloc? Es tractava de cinc dies dedicats a diferents àmbits de les institucions museístiques i que, a través de hashtags tals com #MuseumMemories o #DayInTheLife, els comptes Twitter dels museus i dels usuaris podien interactuar i, d’aquesta manera conèixer una mica més les profunditats dels museus, què, qui i com hi treballen, així com difondre la col·lecció i l’edifici o resoldre dubtes dels ciutadans.

Arran d’aquella iniciativa, feixuga per altra banda pel fet d’haver-se fet cinc dies seguits sense descans, Laura Cano i Almudena López van decidir començar un petit viatge amb un esperit similar, però que potenciés aquelles persones invisibles que fan que els museus funcionin: els professionals dels museus.

A més a més han volgut donar-li cabuda a un dels fenòmens en auge del sector cultural, els blocs, de manera que s’ha volgut crear una xarxa blogger per tal de donar les visions d’una manera més llarga i, potser, entenedora que en 140 caràcters. Nosaltres, Cultius Culturals, hi participem com a bloc col·laborador, perquè ens interessa la cultura i els museus, alguns hi vivim o volem viure d’ells, i perquè és un tema molt interessant que afecta a cadascú de nosaltres, especialment en aquest temps de crisi en el que s'està retallant únicament coses concretes. 

Eliott Erwitt, Prado Museum

D’aquesta manera i durant els quatre dijous de juny es realitzarà un debat a Twitter en el que es parlaran dels diferents espais de la cultura i de les persones que hi treballen, que hi volen treballar o que hi han treballat. Cada bloc col·laborador penjarà, a més a més, un post reflexiu respecte cadascun dels hashtags, que seràn els següents:

5 de juny #Perfiles, a partir del qual es definiran les persones que configuren els museus; com són o com han de ser. 

12 de juny: #Formación, en el que es parlarà del tipus d'estudis que s'han de seguir per a la tasca en un museu, com aquestes han canviat amb el temps i què es preveu per a un futur. 

19 de juny: #Contractación, la més buscada, aquests temps! Com contracta la cultura? A qui i per a quines tasques? Parlem d'una contractació oberta o tancada?  

26 de juny: #dentroYFuera, on es parlarà dels professionals interns i externs dels museus, de com es relacionen entre ells i amb la institució.

Podreu seguir-ho tot per Twitter amb el hashtag #MuseosPro, i al web http://museospro.com/

Aquest març es va treballar el què, ara toca veure el qui ;)

Comencem dilluns, ens hi acompanyes!?

Barcelona i museus. Turisme massiu

Aprofitant la sèrie d’articles sobre Londres i museus, que els trobareu aquí i aquí, hem volgut fer-ne un altre sobre Barcelona, que també és coneguda per la gran quantitat de museus i equipaments culturals de tota mena que poseeix. Més concretament hem volgut parlar sobre aquesta nova Barcelona que està sorgint, suada i melangiosa, per la que circulen els milers de milions de turistes que anualment la visiten.

A la caza del turista kitsch, Martin Parr

Inspirats, també, en el documental que va aparèixer a Internet farà un mes i escaig, Bye Bye Barcelona, i que us deixem a continuació per a que el visualitzeu si teniu 54 minuts lliures, que val molt la pena. En ell s'hi explica, des de la òptica dels ciutadans barcelonins, com ha funcionat tot aquest corrent de turisme orgiàstic que omple els carrers de la ciutat, fent-la gairebé inhabitable.

Segons dades de l'Observatori d'Empresa i Educació de la Generalitat de Catalunya, aquest 2013 la ciutat ha rebut 15,6 milions de turistes estrangers i 3,1 de la resta de l'Estat. Són unes xifres grans, però que no ho serien tant si parlessim d'una ciutat de grans dimensions com per exemple París o Nova York; Barcelona és petita, dins de l'àmbit de les grans capitals mundials, i això fa que la massa turística conflueixi tota en espais reduïts. Només cal pensar en el cas del Park Güell, el qual va haver de començar a cobrar l'entrada per tal de disminuir el turisme massiu que estava deteriorant el patrimoni artístic del parc.
Llavors ens preguntem: és bo tant de turisme? Són molts diners i molts llocs de treball, però això dona lloc a una bombolla especulativa i turística que pot explotar en qualsevol moment. S'està desenvolupant una ciutat fantasma, on una gran part dels ciutadans no se la senten seva i de la que, fins i tot, se'n veuen presos i atrapats en els períodes de més turisme, tendint a la fugida i deixant-la com un mer escenari de consum, un aparador, un Port Aventura, ple d'espectacles i teatralitat però en el que ningú hi habita.

Turistes a la Sagrada Família, via ARA

Barcelona s'està convertint en reclam d'un target turístic molt concret, que es deixa els diners però no fabrica una economia sostenible ni llocs de treballs de qualitat. L'essència primigènia de Barcelona s'està perdent, quedant-se únicament apartada en petits espais de la ciutat que encara conserven aquell encant decadent de la ciutat comtal. 
I vosaltres, què en penseu? Els que viviu a Barcelona us sentiu així o realment creieu que és una exageració? I als altres, us agradaria que passés això a la vostra ciutat?