Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.

Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.

Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.

"Castellers" (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

"L'Enxaneta" (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès).

Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.

"Pilar de 6" (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.

"Pom de dalt" (Unitat de Traumatologia i
Rehabilitació de l'Hospital Universitari
Vall d'Hebron, Barcelona, Barcelonès)
Fotografia: www.google.cat 

L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

"Muixeranga d'Algemesí" (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià).
Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/

"Monument als Castellers"

(Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès).

Fotografia pròpia.

Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.

L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 

"Castellers de Sants"
(Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès).
Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.

"Homenatge als Castellers"

(Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès).

Fotografia: www.flickr.com/Bartomeu

Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.

Instantània del dibuixant dels castells a carbonet
(XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia: Gemma Andreu Magaroles

En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.

 “El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp).
Fotografia: Santi Gomà

En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 

En segon lloc trobem el “Monument als Castellers” que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas

A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls”
(Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp).
Fotografia: HakanSvensson

 “Monument als Castellers”
(Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf).
Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/

Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

 “Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàgina de Facebook de la nova campanya d'Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d'Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d'Atenes, l'Institut d'Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d'un turó hi podreu visitar l'Acròpolis, l'antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l'Acròpolis d'Atenes hi ha la monumental porta d'entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l'Erectèon i el Temple d'Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l'Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d'aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d'escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d'avió i anar al Museu Britànic de Londres.

Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d'Elgin. Com a ambaixador britànic a l'Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l'Imperi per tal d'estudiar i documentar les escultures de l'Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l'ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l'acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l'Erecteion, a banda d'altres fragments arquitectònics de la resta d'edificis del turó. L'arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d'altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l'espoliació en sí, i no va ser fins més d'una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.

Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l'Acròpolis. Ara bé, si l'objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d'un museu a l'altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure'l en un museu a Atenes que veure'l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d'augmentar els ingressos en turisme (i això s'aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l'Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l'Acròpolis

Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l'adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l'època. No podríem parlar per tant d'espoliació, tot i que l'existència d'aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d'edificis de l'Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l'especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d'art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d'origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l'influencia i deferències de l'art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Realisme i abstracció sota el mateix sostre. Vaquero i Vilacasas

L'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, ubicat al carrer Ausiàs March, ofereix en aquest 2014 dues exposicions que s'inauguraren conjuntament el passat dijous i que es podran visitar fins al 15 d’abril. Es tracta dels artistes Joan Vilacasas (Sabadell 1920 – Barcelona 2007) i Julio Vaquero (Barcelona 1958).

Presentació de les exposcions. Glòria Bosch, comissaria de l'expo de Vaquero; Christine Vila, filla de Vilacasas; Josep Casamartina i Parassols, comissari de l'expo de Vilacasas i Julio Vaquero. Font: Fund. Vila Casas

Un d'hiperrealista que ha anat donant pas a ambients fantasmagòrics; i un d’abstracte, de quan l’abstracció tot just començava a aparèixer pel panorama català. Dos artistes molt diferents, a primera vista, però crítics amb el seu entorn.

L‘obra de Julio Vaquero reclama la presència humana a través d’objectes quotidians –televisors, diaris, cadires, llibres...- que apila a mode de bodegó per després pintar-los sobre el llenç. Molt relacionat amb l’hiperrealisme nord-americà primer per, després, passar a crear escenes post-apocalíptiques i amb una atmosfera inquietant i vibrant que representen la decadència del món.

Julio Vaquero, Transferencia y amenaza

A part de les seves pintures, la mostra també inclou obra escultòrica: escultures fetes amb pintura tractada químicament per tal de crear una pasta que s’endurís i fes efecte de volum. D’aquesta manera es poden veure els elements quotidians dels seus llenços a mode d’instal·lació. Un escriptori o una cadira conviuen en l’espai, pintats amb daurats i petroli, malmesos, bruts i vells, com la mateixa humanitat, mostrant la por de l’home pel pas del temps.

Julio Vaquero, Azul rasgado (quadre) i Mesa de oro. Espai Volart

De l’altra banda trobarem Joan Vilacasas, sabadellenc que decidí, als anys 50, marxar a París per descobrir-hi la intel·lectualitat francesa, els nous aires artístics i l’Escola de París, de la que formarà part. En aquella època neix l’informalisme europeu, hereu de l’expressionisme nord-americà, amb un tint més profund i místic al darrera, moviment amb el que Vilacasas ràpidament se sent còmode i que mai abandonarà, donant pas a la part més característica de la seva producció: les planimetries. 

Joan Vilacasas, Planimetria

Es tracta de pintures sobre les que pinta línies i xarxes entrecreuades, laberíntiques, i que semblen la vista d’una ciutat des de les altures. Així, la seva obra es va fent freda i geomètrica, creant aquests mapes artificials amb diferents colors i textures, on hi projecta la dimensió mística de l’home i la recerca de respostes a l’existència.

Planimetries, Joan Viacasas

Espai Volart 2 - Joan Vilacasas

Els dos artistes busquen. L’obra d’ambdós pren rellevància en la recerca de la humanitat que encara perviu dins d’una societat alienada, frenètica i -potser- buida; i ho fan a través de maneres molt diferents. Experimenten amb la tècnica i els materials, sempre amb una necessitat d’anar més enllà, traspassar fronteres autoimposades –cal dir que Vilacasas també va experimentar amb l’escultura.

Estem, doncs, davant de dos horitzons artístics, dos estils i dos moments completament diferents però que connecten en l'arrel mateixa de la recerca artística. El recorregut vital d'ambdós no ens deixarà pas indiferents. 

Caballets de fusta

S'apropa el cap d'any xinés amb les seves celebracions arreu del món per donar la benvinguda a l'any del cavall. És per això que l'escultor James Doran-Webb ha creat aquest grup escultòric per a les cerimònies a Singapur. Cadascuna d'aquestes muntures pesa uns 500kg, suportant el pes de fins a quatre persones, i es va trigar un total de sis mesos per fer aquests trencaclosques de més de 400 peces de fusta de deriva, tot i comptar amb un esquelet d'acer inoxidable.

Escultor de fusta a la deriva és com es defineix ell mateix, però la seva relació amb aquest material va començar molt abans que la seva carrera artística, doncs els seus pares tenien un taller de restauració d'antiguitats i en els seus anys d'adolescència ja comptava amb una paradeta de cap de setmana al mercat de Portobello Road, a Londres.

El 1989 viatjà a les Filipines, on l'art i cultura populars de l'arxipèlag el portà a interessar-se pel treball amb fusta de deriva. Aquesta fusta d'arbres de diverses espècies arriba a les ribes de rius i platges arrossegada i transformada per les ones i la salabror, fent que cada peça petita o gran sigui particular i individual a la resta.

L'any següent, el 1990, Doran-Webb va començar a importar a Occident per mitjà d'una companyia de disseny: caixes i marcs amb incrustacions de petxines o marbres, grans animals de cartró-pedra i alguns mobles fets de fusta reciclada de les cases filipines. Tan mateix no va ser fins a principis de la dècada dels 2000 que es plantejà dissenyar mobles directament amb la fusta de deriva.

Precisament mentre jugava amb les peces de deriva per fer aquests mobles va ser com va acabar fent el seu primer animal escultòric, mentre que la gran quantitat de fusta de deriva que té a l'abast li permeté des del primer moment fer obres de diferents mides, tot combinant les formes i característiques de cadascuna de les peces de dotar als seus animals del màxim moviment i vitalitat.

El primer que cal destacar de l'obra de James Doran-Webb és el doble joc que dóna, doncs de lluny sembla que vegis un animal o si més no un bloc uniforme, però és quan t'apropes que pots apreciar com el tot està format per centenars de petites parts i fins i tots els diferents colors de la fusta són aprofitats en bé de la qualitat artística. També és molt interessant aquest pas de fer mobles a fer escultures d'animals, doncs així la natura deixa de ser una eina al servei de l'home per a la seva comoditat i esdevé una expressió de sí mateixa. Amb la natura es crea una altra representació de la natura, de tal manera que gairebé podríem incloure-hi fins i tot teories atomistes: aquestes petites parts esdevenen una cosa o una altra segons com són combinades entre elles. Per últim, el fet de crear només animals transfereix vitalitat a la seva obra. El material principal que utilitza l'artista és fusta -fusta que era part d'un ésser viu però ja ha passat per tot un procés de mort i transformació- però d'aquest materials només en surten representacions d'éssers vius, de manera que aquesta fusta morta obté una segona vida al·legòrica: una vida, en aquest cas, dedicada a la bellesa i l'art.

Jaume Plensa, la paraula feta art

La setmana passada es feia ressò als mitjans de comunicació de l’entrega del Premi Velázquez a l’artista barceloní Jaume Plensa. Tot i que la seva trajectòria artística ha estat més difosa i coneguda fora del nostre país, durant la darrera dècada el seu nom ha anat agafant un important ressò fins a reconèixer-lo a les nostres terres com “el poeta escultor”.

Si bé en aquest moment es mostra com un artista d’extrema actualitat, el mèrit pel reconeixement de la seva obra ja el trobem a finals del segle passat, quan la Generalitat de Catalunya decidí atorgar-li el Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques, a Barcelona l’any 1997. La seva formació artística la dugué a terme a la seva ciutat natal. Així doncs, decidí emprendre els estudis de Belles Arts a l’Escola de la Llotja de Barcelona en primer lloc, i posteriorment dirigí la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. No obstant això, les seves expectatives com a artista creuaren l’oceà i el seu futur artístic es veié reconegut als Estats Units. L’any 2005 va realitzar-se la seva Investidura com a Doctor Honoris Causa per l’Escola d’Art de l’ Institut de Chicago. 

L’estil artístic de Plensa fins arribar als nostres dies ha sofert notables canvis, ja que es tracta d’un artista molt polifacètic, el qual ha experimentat en el camp de l’escultura, del dibuix, del gravat així com en el muntatge d’escenaris d’òperes i grans videoporojeccions. Però sens dubte, l’essència que el defineix i que l’ha fet més popular són les seves grans escultures metàl·liques i de nylon, ubicades en espais públics i naturals. És per aquest motiu que volem dirigir la importància de l’entrega d’aquest premi vers la seva gran obra escultòrica que és poètica, magnificent i sensacionalista a la vegada. 

Plensa ens proposa en cadascun dels indrets escollits per ubicar-hi les seves grans escultures, un diàleg a tres bandes. De forma interessant i captivadora, l’artista ens convida a ser partícips de la conversa entre la natura o l’espai urbà, amb la seva pròpia escultura. Aquesta integració entre ambdós extrems fa que reaccioni en nosaltres la vessant més sensible i ens creï la voluntat d’entrar en aquest diàleg, és a dir a la seva obra. Sorprenentment, en moltes de les seves escultures aquesta entrada hi és de forma sensible i física. Les grans dimensions de les seves creacions, marcades per la magnificència, fan que hi puguem entrar en el seu interior i ens deixem emportar per la seva vessant més sensacionalista. Aquest cas el trobem en les seves característiques escultures treballades en fosa i soldadura tot formant figures antropomòrfiques per mitjà de lletres, signes musicals o números. Així doncs, immersos en la seva escultura hi trobem desenvolupat el tercer factor, el més important: la poètica. El seu gran interès vers la poesia fa que l’entrada sensible i física en la seva escultura influeixi en nosaltres com a darrers actors sobre l’obra. D’aquesta manera, l’experiència viscuda per mitjà del contacte amb la seva creació, fa que es generi dins nostre l’al·legoria poètica que dota el sentit complert de la seva projecció escultòrica.

No voldríem acabar l’article sense donar-li la nostra enhorabona a l’artista tant per la seva obra com pel darrer premi obtingut.