Museus morint i museus naixent

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que s’havia volgut traslladar el ‘Jardí de les delícies’ del Bosch al nou Museo de las Colecciones Reales que s’obriria al 2016. Finalment el Bosch es quedarà al Museo del Prado, però quin patir!

Tríptic 'El jardí de les delícies' Hieronymus Bosch, c. 1500. Foto extreta del web del Museo del Prado

Un dels factors que més controvèrsia genera dins del món patrimonial és la col·locació de les obres quan són d’art modern i arriba el moment de decidir si cal que continuïn al museu d’art modern o en un altre. Una cosa tan senzilla de vegades es converteix en un veritable mal de cap.  M’estic referint, per exemple, a l’eterna discussió de la ubicació del Guernika; o quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirí uns Miró. On haurien d’estar aquestes obres? Al museu d’art modern, o a un d’art més clàssic –per dir un nom genèric-? No sempre és així, la Tate britànica, en canvi, lliga peces completament actuals amb d’altres de segles anteriors com podria ser Turner, que perfectament ens l’imaginaríem a la National Gallery. Però un dels exemples més emblemàtics d’aquest fet és el cas de l’acord que se signà al 1948 entre el Metropolitan Museum i el MoMA de Nova York, amb el que es permetia traslladar les obres d’un a l’altre quan haguessin passat cinquanta anys, creant un sistema de museus complementaris.  

En el cas que ens ocupa no respon a un volgut canvi d’ubicació per antiguitat sinó per tal d’annexionar-lo a la temàtica del nou museu que es pretén obrir: el Museo de las Colecciones Reales, essent un punt clau per mostrar l’afany de col·leccionisme de la monarquia hispànica a mode de pinacoteca de tresors adquirits. S’ideà cap al 1998, però anà endarrerint-se la data inaugural; tant és així que el darrer espai, que havia de concloure amb la sala d’Alfons XII, ho seria ara amb Joan Carles I i el retrat de la família reial que Antonio López acabà fa uns dies.


D’aquesta manera es vol recrear l’ambient de mecenatge que caracteritzava les pinacoteques de segles anteriors, on els grans col·leccionistes eren les monarquies europees, que nodrien d’obra enormes palaus. Amb aquesta pretensió volen mostrar, a través de cadascun dels reis de la corona espanyola, una evolució de l’art lligat amb la pròpia història del país. És per això que volgueren, a més a més de totes les peces que pertanyen a Patrimonio Nacional –quadres, escultures, carruatges, utensilis i objectes preciosos- adquirir algunes de les peces del Museo del Prado que, certament, pertanyen a la corona però que foren donades al museu i són precisament de les més emblemàtiques del centre, com són ‘El jardí de les delícies’ del Bosch, ‘El descendiment de la creu’ i ‘La taula dels set pecats capitals’ de Rogier Van der Weyden i ‘El rentadori de peus’ de Tintoretto. Això ha provocat certa controvèrsia perquè són peces clau del Museo del Prado, marca indissoluble del mateix, i treure-les-hi seria mutilar-lo de mica en mica.

Maqueta del museu. Extret del web www.cuartopoder.es

Es pot parlar, a més a més, de l’edifici en el qual s’ubicarà! Una construcció de nova planta al costat del Palacio Real i la catedral de l’Almudena que, a part de no casar gens l’arquitectura moderna amb aquests dos edificis històrics –que és el de menys, per a gustos colors- s’hagué d’eliminar la protecció urbanística de la zona per construir-lo, modificant el Pla General d’Ordenació Urbana i per tant rebaixant les proteccions vers el mateix patrimoni d’aquest espai; a més a més que s’ha arribat a superar per triplicat el pressupost inicial.

Imatge aèria del museu

Nosaltres, després d’això, ens fem la reflexió de si realment cal obrir ara mateix un museu. Sempre és una bona notícia el naixement d’elements culturals, és obvi, però amb la crisi actual i amb milers de museus que passen penúries, que no reben suficient subvenció, que fins i tot estan en números vermells, potser no és gaire engrescadora aquesta idea. Hi ha dades ben clares sobre els principals museus de l’estat, com el Museu Thyssen que es troben en moments baixos; museus que directament són de l’estat, com el Prado i Reina Sofía, que se’ls ha baixat el pressupost i estan notant pèrdues com mai. I això si no parlem dels petits i mitjans museus, que han hagut d’acomiadar personal, baixar la qualitat de les exposicions, de la conservació de les peces o que han hagut, fins i tot, de tancar. Museus, centres d’art, biblioteques, festivals... La gran majoria dels actes culturals perillen en un món cada vegada més acultural, on la importància, sembla ser, recau en altres coses. Nosaltres, novament, ens preguntem, cal realment obrir un altre museu? Construir tot un edifici? Habilitar tot un seguit de mesures de seguretat? Uns museus neixen i, mentrestant, d’altres moren.

Per a més info:

- "El futuro museo de la monarquía queda al margen de la crisis": http://www.cuartopoder.es/laespumadeldia/2010/11/23/el-futuro-museo-de-la-monarquia-queda-al-margen-de-la-crisis/

- Canvis urbanístics en la zona | El País: http://elpais.com/diario/2010/12/12/madrid/1292156655_850215.html 

- "Crisis en los tres grandes": http://www.exit-express.com/home.php?seccion=hemeroteca&id=9708
- "El Prado multiplica por cinco sus pérdidas" | El Confidencial: http://www.elconfidencial.com/cultura/2014-08-13/el-prado-multiplica-por-cinco-sus-perdidas_175919/

- El Reina sofía toca fondo: http://www.iart.es/distancia/noticia.php?id=4388
- "Números rojos en el Thyssen" | El País: http://cultura.elpais.com/cultura/2014/09/15/actualidad/1410778233_434695.html

Museu del Terror

Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.

No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.

Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.

A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.

Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror

No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l'educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?

Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.

Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix

Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

Forma a través del color

Ràpids i veloços, si agafeu ara mateix un vol cap a Londres o us trobeu allà, no podeu deixar de visitar una exposició molt interessant que acabarà... avui!

Entrada. Fotografia pròpia

Es tracta d’una mostra d’art tèxtil dels artistes Josef i Anni Albers, amb la col·laboració de Gary Hume, titulada Form through colour i que es trobava a l’imponent palauet Tudor de la Somerset House de Londres, una de les perles amagades de la ciutat, de la que ja en vam parlar al blog.

Heu sentit bé, sí, estem parlant de Josef Albers, artista minimal i teòric del color, professor de l’escola Bauhaus. Annelise Fleischmann, per la seva banda, fou una berlinesa jueva que estudià sota els dictàmens de l’impressionista alemany Martin Brandenburg, unint-se més endavant a la Bauhaus, on el va tenir de professor per, més endavant, reinstal·lar-se i casar-se amb ell als  Estats Units i exercint ambdós de professors a l’experimental Black Mountain College de Carolina del Nord, on van poder investigar amb les seves teories del color.

Anni, dissenyadora tèxtil i gravadora, fou una de les dissenyadores més influents del segle XX; instà a reconsiderar les teles com a art, més enllà de la funcionalitat que establia la Bauhaus. Les seves peces beuen clarament tant de l’obra pictòrica del seu marit com dels postulats intel·lectuals i filosòfics de l’escola Bauhaus: elements geomètrics, colors, moviments rectilinis abstractes, etc. Sempre unint les relacions i els efectes dels colors, com bé es pot veure en un interactiu molt interessant que es troba a la mostra sobre la percepció dels colors i les formes, i com aquests enganyen l’ull i la ment.

Coixins d'Anni Albers. Fotografia pròpia

L’exposició en sí, juntament amb fotografies i documents del matrimoni Albers, condensa un seguit de material tèxtil com ara tapissos i teles exposades o recreant espais quotidians, como ara coixins o sofàs, amb la col·laboració especial de Gary Hume, que formà part del grup de joves artistes de la Londres dels 90, amb el seu figurativisme primitiu i les famoses portes d’hospital que, agrupades de quatre en quatre, constitueixen la seva simbologia particular, fetes aquesta vegada amb material de catifa enlloc de pintades.

Portes de Gary Hume. Fotografia pròpia

D’aquesta manera es crea un diàleg entre les obres tèxtils dels tres artistes, cadascun a la seva manera però amb l’estret lligam de l’experimentació formal.

Podeu trobar més informació a:

Web de la Somerset House http://www.somersethouse.org.uk/visual-arts/form-through-colour

Biografies Josef i Anni Albers. Fundació Josef & Anni Albers http://albersfoundation.org/artists/biographies/

Entrevista Anni Albers http://albersfoundation.org/artists/biographies/

Biografia Gary Hume http://www.tate.org.uk/art/artists/gary-hume-2403

Fotografies sí, si us plau

Estiu, vacances, viatges, museus... i fotografies!

Si prenem com a punt de partida el fet que cada dia és més usual els smartphones i tabletes, compartint experiències a les xarxes socials, resulta un petit handicap el moment en el que entres a un museu i no són permeses les fotografies; arribant a provar de fer-les fins i tot d'amagatotis. Sovint aquest fet és degut als drets d'autor, tot i que també resulta convenient per instar al visitant a consumir postals i altre tipus de merxandatge a la botiga, o per comoditat dels propis treballadors, que els és més fàcil controlar que ningú faci fotos que no prohibir només el flash, el qual pot fer malbé les pintures.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Des del mes de juliol els visitants de la National Gallery de Londres poden realitzar fotografies (sense flash, és clar). Aquest canvi en la permissivitat és degut principalment per a facilitar la feina dels guàrdies de sala, i evitar la problemàtica al confondre l'usuari del Wifi amb els que realment volen fer fotografies. Molts dels usuaris del Wifi ho usen per buscar informació sobre les obres i expandir la seva experiència al museu amb uns coneixements extra que no es troben a la sala, mentre que d'altres continuen enganxats a les xarxes socials compartint la seva ubicació. Així, de retruc, permetre les fotografies dins del museu repercuteix en la publicitat del mateix i en la seva presencia visual a la xarxa i social media. Al mateix temps amb aquesta iniciativa la galeria també pretén igualar-se a d'altres institucions com la Tate, el Metropolitan de Nova York o el Museu del Louvre, que ja des de fa temps ofereixen aquesta possibilitat als visitants.

La polèmica no s'ha fet esperar. Els detractors critiquen la pèrdua d'un dels pocs espais culturals on encara es podia gaudir de l'art amb una certa desconnexió tecnològica i sense desenes de turistes amuntegant-se davant de les grans obres per deixar constància del “jo vaig estar aquí”, del “jo he vist això”. Tot plegat pot esdevenir una prova més del poc encertat comportament que en resulta de la massificació dels museus. Per exemple: fotografiar tot indiscriminadament, ocupar en excés l'espai visual destorbant altres visitants i, en essència, una actitud molt de segle XXI com és el fet de visitar ítems culturals com a elements d'una llista en la que cal marcar-hi els vist.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Per altra banda, cal pensar que en un món modern com el que vivim cada vegada és més necessària i evident la relació entre el món real i les noves tecnologies. Amb aquest nou plantejament la National Gallery no només permet als seus visitants gaudir de l'experiència museística com més ho desitgin sinó que alhora obre tot un nou camp de possibilitats per elaborar dispositius o aplicacions de mòbil per tal de vincular molt més l'espectador amb les obres d'una manera educativa i, potser a la vegada, entretinguda.

El que s'hauria, doncs, de treballar és com s'ensenya al visitant a percebre l'art. És molt fàcil culpar al turista de senzillament omplir el seu catàleg de fotos però cal també que els museus s'impliquin més en el coneixement interactiu utilitzant les eines que són quotidianes per al visitant. Alguns museus com el Museo Thyssen-Bornemisza o el Metropolitan Museum ja compten amb apps que mostren més informació d'una obra quan aquesta s'enquadra en l'objectiu del mòbil. Cal encara ensenyar a l'espectador a veure els museus d'una altra manera, però això s'ha de fer amb els seus propis mitjans. Felicitem a la National Gallery per aquest gran pas envers la modernitat, però alhora l'animem a continuar la feina doncs encara li queden els deures per fer.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Guiomar Sánchez Pallarès

@guiomar_sp

Ricard Gispert Parra

@ricardgispert

Malesh, no passa res

Panoràmica de la mesquita del Sultan Hassan des de la Mesquita de Mohamed Ali

Malesh (en àrab omeia معلش) és una de les paraules que més utilitzen els i les cairotes en el seu dia a dia, una de les seves traduccions vindria a ser una mena de no passa res. I aquesta la poden utilitzar en qualsevol moment i en qualsevol situació.

Panoràmica dels terrats de Jan al-Jalili

I tot i que si fem una traducció literal, no s'escau exactament a la situació egípcia actual, tal i com ells la interpreten descriu perfectament el país d'avui en dia. Després de l'últim alçament popular a la plaça Tahrir, fa una mica més d'un any, i que va servir per enderrocar el president, un pel autoritari i estrambòtic, però escollit democràticament, Mursi, dels Germans Musulmans; ara mateix governa l'estat el Sissi, un ex-cap militar que s'enfrontà a les urnes el passat mes de maig i que no va patir gens l’ombra del seu rival esquerrà Hamadin Sabahi.

Posem que estem a la plaça d’Ibrahim Pacha, darrera d'on estava l'antiga òpera on tot sovint feia concerts la Umm Kulthum, i una furgo xoca amb un taxi, a l'esquivar un toctoc, i a més li dóna un cop amb el retrovisor a un parell de vianants. La paraula que totes i tots els implicats dirien, seria: malesh. I tots seguirien el seu camí.

 

Un dels carrers de Qarafa, la ciutat dels morts, després d'un mercat de bestiari

Quan parlem del Caire parlem d'una ciutat d'uns setze milions de persones, segurament més, en la que sempre hi ha molta gent, molt moviment, passen moltes coses, es pot comprar al mig del carrer, difícilment podràs caminar per la vorera, podràs degustar la Tamiyaa que tant descrivia en els seus llibres Naguib Mahfuz, i fins i tot en la ciutat dels morts costarà trobar el descans etern. Per tant de contrastos i de situacions dispars n'hi ha moltes, però no sembla que res sigui tan pertorbador com per esquinçar la vida en el seu dia a dia. Perquè com ens passa aquí, hi ha moltes injustícies a corregir, moltes tradicions a canviar, i que ho estiguin intentant ja pot ser més del que estem fent aquí.

 

Edifici cremat l'any 2011 des d'una de les finestres del Museu Egipci

La seguretat davant del turisme la porten fins a un extrem del tot contraproduent. Si un turista en qüestió arriba i el porten de l'hotel al Museu del Caire, per exemple, de ben segur que es pensarà que aquella ciutat està en plena guerra, ja que es trobarà que per entrar hi ha un parell de files amb més d'una desena de tancs i militars amb l'arma a les mans. O si estàs visitant la piràmide roja, de cop un militar apareixerà per escoltar-te. Quan no cal, perquè si vertaderament fossis un objectiu ho hauries notat quan camines entre els i les cairotes en el seu dia a dia, i si vertaderament ets un objectiu, l'escolta facilitaria la cosa. Per tant aquesta mostra excessiva del poder militar, i sobretot, de com cuiden i mimen als turistes, és sobrant.

Últim divendres de Ramadà a la Mesquita Arm Ibn al-As, la més antiga d'Àfrica

 

La sort de poder visitar una ciutat de la mà de gent que la viu i la trepitja cada dia, és un autèntic plaer, i et permet treure't els complexos i pors que puguis portar a sobre per la imatge que t'has creat a través d'uns mitjans de comunicació que d'uns fets concrets i reals, t'han fet creure tenir una imatge generalitzada per tota la ciutat, i fins i tot aplicable a tot el país, i de forma prolongada en el temps, ja que és de l'únic que t'han informat.

 

La plaça Tahrir des d'una de les seves terrasses

I aquest article no té gaire més contingut que el d'expressar que descobrir el Caire hauria de ser una obligació, perdre's pels seus carrers, barris dispars, i parlar amb la seva gent compartint una canya de sucre de tots els reptes que encara li queden per realitzar des de les protestes massives que van començar al 2011. En definitiva, aquest article no és res més que una demanda que em van fer uns cambrers d'un bar de la plaça Tahrir: aneu al vostre país i expliqueu que aquí no passa res, i que us vau prendre molts sucs de llimona en aquesta terrassa (fins i tot durant el eid al-Fitr quan la tenien tallada els militars, per si un cas).