Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l'arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d'ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l'hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d'Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s'acabarà l'any i que ha arribat l'hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l'Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.

Nikolaus von Myra (Icona russa d'Aleksa Petrov, 1294)

 Wikimedia Commons

La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l'església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l'any 1931, l'empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d'Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d'Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata...) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast's: "Merry Old Santa Claus", edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons

Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d'una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l'Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se'n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l'any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l'altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d'informació va provocar l'aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.

“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d'una fortuna abundant, s'havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d'avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s'han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s'encarrega d'escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l'article d'avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l'alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d'Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d'Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s'han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d'altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l'esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l'ús del foc, tot i que no sempre s'utilitza. L'origen de la tradició es situa a l'antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

“En un poblet d'Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l'emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s'emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s'havia disfressat per tal d'escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n'estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se'l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l'infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s'havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”

Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Rosa Mª Torrademé

rtorrato7@gmail.com

Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM

 
Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 
http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm

Altres articles de Rosa Mª

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme 

Musej Nikole Tesle (Nikola Tesla) de Belgrad

Castells. Tradició i cultura.

Després de Santa Tecla els tarragonins es queden amb un regust estrany: ja no es senten gralles ni s’olora pólvora pel carrer. Per sort, cada dos anys aquest sentiment s’allarga una mica més, sobretot pels castellers. 

El passat cap de setmana va arribar a Tarragona el conegut espectacle casteller més gran del món. El XXV Concurs de Castells, una actuació on es reuneixen les millors colles castelleres i és la única diada de la temporada on els castells reben una puntuació segons la seva dificultat. En la següent pàgina web podreu trobar tota la informació sobre aquest certamen: http://www.concursdecastells.cat/

Aquest any hem pogut gaudir d’un Concurs màgic; un Concurs on vam poder veure 25 castells de 9 o superiors, un fet històric, realitzat per onze de les dotze colles participants; amb l’honor que la majoria de colles van realitzar la seva millor diada. 
Podem concluïr que la feina feta assaig rere assaig ha donat el seu fruit. Totes les colles volien donar el màxim de si mateixos, autosuperar-se, i així ho van fer. Però... que hi ha darrere d’un castell a més del treball, els assajos, l’esforç i la il·lusió?

Roger Peiró

Parlem amb Roger Peiró, Cap de Colla dels Xiquets de Tarragona des de fa cinc temporades. Va començar amb aquest càrrec amb només 26 anys després de diversos anys formant part de la Tècnica (com a segon cap de colla i col·laborant amb els equips de canalla). Peiró ens divideix en dos les funcions que realitza com a Cap de Colla, "el què i el com; en una part trobem la planificació de la temporada, la preparació d’assajos i actuacions i la definició dels passos que s’han d’anar donant. Per altra banda, hi ha el com es vol fer aquesta feina, decidir quin és l’estil, el ritme de la colla i decidir en quins moments hi ha els punts d’inflexió". Assegura que és divertit i no s’oblida d’engrescar a la seva gent mitjançant la sinceritat i la comunicació fluïda, augmentant d’aquesta forma, la capacitat de millorar.

Oriol Peiró

També parlem amb Oriol Peiró, Cap de Canalla des de fa un parell d’anys després d’estar diverses temporades amb l’Equip de Canalla. Per a ell tenir aquest càrrec significa responsabilitat i privilegi, té l’objectiu de preparar els nens, adequar els objectius, tenir una estreta relació amb els pares, etc: “tenir les peces més tendres dels castells a les teves mans et fa comprendre moltes coses i a tenir una visió bastant diferent del que fem; a la vegada sents que de les teves decisions depèn en certa part l’èxit de la colla i la integritat dels propis petits, aquesta potser és la pitjor part...”. La canalla és del tot imprevisible. Tot i així, Oriol Peiró els hi explica les coses tal i com són, els hi proporciona responsabilitats i confiança mútua i assagen més que ningú, ja que com ell mateix diu, la canalla no pot ser un satèl·lit que faci dubtar la possibilitat d’assolir un castell o no, només han de sumar. Hi té total confiança en ells, i assegura que a plaça està molt tranquil, tot i què ell també puja als castells i ha d’estar pendent dels petits.

Oriol Salomó

Per altra banda trobem a Oriol Salomó, en la seva primera temporada com a Cap de Pinya. Després de quinze anys dins la colla i cinc formant part de la Tècnica,estrena aquest càrrec amb orgull, amb ganes d’aconseguir noves fites, i volent ser un exemple per als castellers inculcant comportament, actitud i sacrifici. Salomó té la responsabilitat de coordinar i distribuir les tasques de l’equip tècnic, supervisar aquestes tasques, observar possibles problemes i millorar la confecció i la realització de pinyes, folres i manilles alhora que tothom es trobi a gust i es senti reconegut i valorat. És necessària una pinya robusta, si pot ser gran millor, ben tancada, arrodonida i compacta perquè d’aquesta forma transmet tranquil·litat al castellers: “tothom ha de tenir clar que, on, quan i com s’ha de fer la feina o la funció assignada.

A mesura que avança la temporada s’intenta repetir en mesura del possible la metodologia i la distribució dels castellers en les diferents posicions, per tal de memoritzar posicions, mecanitzar moviments i aconseguir una bona “química” entre els castellers”.

Aquesta temporada els Xiquets de Tarragona han estat la única colla en descarregar en el primer intent el 2d9fm (dos de nou amb folre i manilles), convertint-se d’aquesta manera en una colla de Gama Extra. El seu Cap de Colla ens explica que alguns castells es fan per necessitat, altres per obligació i d’altres, en canvi, per il·lusió. En aquest cas, aquest castell es va realitzar amb molta planificació, molts assajos, i sobretot, moltes emocions. El Cap de Pinya, per altre banda, ens fa èmfasi en què, el factor físic és molt important, però que el factor psicològic també, a més de la complicitat entre l’equip.

Identitat, Compromís, Esforç, Il·lusió i Col·lectivitat, aquestes són les cinc paraules amb què el Cap de Colla ens defineix què hi ha darrere d’un castell; Feina, Feina, Feina, Feina, Feina (i Feina) són les que empra el Cap de Canalla; el Cap de Pinya ho defineix amb: Assaig, Mètode, Tècnica, Confiança i Valor. “Sóc de la opinió que sempre que ens posem la faixa ho fem per fer els millors castells i de la millor manera possible”- Roger Peiró.

Paula Arbeloa Suárez

http://www.flickr.com/photos/paula_arbeloa_photography/