Detonador

L'incident dibuixat per un diari de l'època

Fa un segle des d'aquell 28 de Juny que va posar fi al món tal i com era conegut fins aleshores, tot i que la Gran Guerra no començaria fins un mes més tard. L'Arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, presumpte hereu al tron d'Àustria-Hongria, era de viatge per contemplar les maniobres militar programades a Bòsnia, tal com va ordenar un any abans l'Emperador Francesc Josep I (el marit de Sissi Emperadriu per als amants de la literatura romàntica). Desprès d'una breu inspecció de les barraques militars, la desfilada de sis automòbils va guiar Francesc Ferran i la seva esposa la Duquessa Sofia cap a l'obertura del museu estatal de Sarajevo a la seva nova ubicació.

Danilo Ilic, líder local de la Mà Negra Sèrbia, havia distribuït sis dels seus homes al llarg del recorregut de la desfilada per assegurar-se que no perdien l'oportunitat. Els dos primers varen fallar el tret. El tercer d'ells, Nedeljco Cabrinovik, va llençar una bomba a les 10:10am, però el lapsus de temps del detonador va fer que el dispositiu explotés sota el quart cotxe de la desfilada, un per darrere del que ocupava l'Arxiduc. Alertats per l'explosió la processó va accelerar buscant refugi a la Casa de la Vila. Els altres tres assassins van fallar doncs els cotxes passaven ara a massa velocitat. La història seria molt diferent si Francesc Ferran s'hagués quedat a dins en lloc de visitar l'Hospital de Sarajevo per veure els afectats per l'explosió. En aquesta segona desfilada d'automòbils se suposava que havien d'evitar problemes seguint una ruta diferent, però ningú va informar al conductor i així van acabar apropant-se massa a la posició que havia ocupat Gavrilo Princip, un dels assassins que en haver fallat s'havia traslladat a un lloc òptim. Princip va arribar a apropar-se fins a 1'5 metres de la parella i va disparar dos tres amb una pistola semi-automàtica de 9x17mm feta a Sèrbia. La primera bala va ferir l'Arxiduc a la vena jugular, la segona va causar una ferida abdominal a la Duquessa. Tots dos varen morir el mateix dia. L'Imperi Austrohongarès va demanar explicacions a Sèrbia, però aquesta respongué que el problema no concernia el Govern Serbi. Per tant l'Imperi va enviar l'Ultimàtum de Juliol, el qual no va ser satisfet, i posteriorment va declarar la guerra. Alemanya estava aliada amb l'Imperi mentre que el Regne de Sèrbia contava amb el suport de l'Imperi Rús, membre de la Triple Entesa juntament amb França i el Regne Unit. D'aquesta manera el petit conflicte entre Sèrbia i Àustria-Hongria va ser el detonador del primer conflicte a nivell mundial.

Mapa de les aliances a Europa l'any 1914

Però per què Sèrbia va atacar al seu veí? Això es remunta al Tractat de Berlín de 1878 signat pel Regne Unit, França, Alemanya, l'Imperi Austrohongarès, Itàlia i Rússia. Amb aquest tractat Sèrbia, Romania i Montenegro van ser reconegut com a regnes independents, mentre que Bòsnia va ser annexionada com a territori Austrohongarès. Ens els primers anys del segle XX oficials militars serbis liderats per Dragutin Dimitrijevic, qui també va tenir el seu paper en l'assassinat de 1914 doncs era el líder de la Mà Negra, van irrompre al palau reial de Sèrbia, van matar el rei i al seu lloc hi van posar a Pere I Karadordevic. Havia nascut una nova dinastia més nacionalista i el seu propòsit fou reunificar tots els territoris que havien format part de l'antic Imperi Serbi (el qual es va esfondrar l'any 1371, supera-ho Sèrbia!) incloent Bòsnia.

Per tant tot i que Àustria-Hongria (i Alemanya) frisessin per una excusa per atacar, va ser originalment Sèrbia qui, des de l'ombra, va trencar els Tractat de Berlín. Un cop iniciat el conflicte les Aliances van sortir a la defensa els uns dels altres i tot i que la Triple Entesa estava defensant el regne “culpable” ja no importava realment doncs tots els països implicats tenien petits problemes no resolts entre ells. La tensió havia estat a l'aire per molt temps i la mort de Francesc Ferran va ser només la gota que fa vessar el vas.

Què hauria passat si l'Arxiduc hagués fet cas de les pors de la seva esposa enlloc d'aprofitar l'ocasió de passar un dia a fora amb ella (com a Comtessa txeca Sofia era tractada com a plebeu dins de la cort austríaca, per tant les mostres d'afecte en públic eren inacceptables, ni tan sols podia asseure's al costat del seu marit)? Molt probablement, i tristament, la història no hauria canviat massa. Alemanya i Rússia, les més ansioses per un conflicte bèl·lic, haurien trobat una altra excusa entre els seus aliats per tal d'encarar-se l'una amb l'altra i provar d'expandir els seus territoris. Qui sap si en aquest hipotètic cas Alemanya també hauria d'haver pagat, injustament, la major part dels costos de la guerra i d'aquesta manera liderar Europa, i el món sencer, cap al segon gran conflicte del segle passat. Perquè, després de tot, la Segona Guerra Mundial no fou sinó la continuació dels problemes sense resoldre que durant tant de temps havien anat fent ferida a Europa.

L'Arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa la Duquessa Sofia el 28 de Juny de 1914 a Sarajevo

Historijski Muzej i la dignificació de la història

El Museu Nacional de Bòsnia i Hercegovina va tancar les portes el passat mes d'abril. 

Façana del Museu Nacional,
actualment tancat

Malauradament, aquest, és només, un dels molts exemples que podem trobar en relació a les institucions culturals que a dia d'avui estan amb greus dificultats econòmiques. Per posar algun exemple de la zona, el Museu d'Art Contemporani de Belgrad té previst estar tancat dos anys a l'espera d'unes obres que no semblen tenir una data clara d'inici, tanmateix com el Museu Nacional Serbi; o com ens passa a casa nostra, amb un seguit de propostes culturals que estan desapareixent diàriament, com el Memorial Democràtic.

Però entremig de tot això hi ha exemples que denoten la necessitat i mostren, millor que qualsevol museografia caríssima, que la gent té ganes d'expressar-se, i que una d'aquestes formes són els museus. Parlo de l'antic Museu d'Història de Bòsnia i Hercegovina, el qual durant el setge de més de tres anys a principis de la dècada dels noranta del passat segle (és a dir, parlem de poc menys de vint anys) va patir, també, atacs que el van deixar greument danyat. A dia d'avui, la seva façana es solidaritza amb el museu que té davant, el Nacional, i es manté gairebé com va quedar. L'edifici, sense ser una reproducció, ja t'explica moltes coses.

Sala expositiva de l'Antic Museu d'Història, actualment en curs 

Sobre la primera planta, ciutadanes i ciutadans de Sarajevo, han portat elements que permeten fer una lectura dels aspectes més humans i antihumans del setge. Té cert record a museus com el que a casa nostra es va fer sobre la Batalla de l'Ebre a Gandesa, i que durant molts anys, era una de les poques institucions catalanes on es podia visitar, de forma regular, un relat sobre la guerra civil espanyola, en un país que, encara avui en dia, segueix a l'espera de fer justícia. Precisament, al mig del museu de Sarajevo, es pot seguir, any per any, el procés judicial contra totes i tots aquells, fossin del bàndol que fossin, que van imposar el terror sobre gent innocent.

Ortodoxos serbis, catòlics croats, musulmans bosnians, i simplement ciutadanes i ciutadans de Sarajevo van defensar la seva ciutat de forma humana, independentment de les creences i/o adhesió històrica a la que pertanyessin, i independentment de l'exèrcit contra el qual s'havien de defensar. L'antic Museu d'Història de Bòsnia i Hercegovina, doncs, avui, és un testimoni, en si mateix, del patiment que va tenir la ciutat, la seva gent, però al mateix temps, un exemple de memòria històrica perfecte, perquè són els mateixos protagonistes els que han creat un relat històric, que et parla de com es van intentar mantenir les escoles obertes, els museus i els teatres, però també de com van haver d'organitzar-se, tant per tenir pa, com per poder fumar. La vida havia de seguir, encara que fos a l'infern.

Sostre interior del Museu

I la vida, també, segueix avui en dia, el record en forma d'un museu, que encara està creixent i que el fet de no tenir gaire finançament el situa en un edifici sense, gairebé, reconstrucció alguna, creant una mena d'instal·lació contemporània sobre la situació cultural del país i d'Europa, un testimoni doble de la seva contemporaneïtat. De fet, sota el mateix, hi ha un dels bars de moda entre la joventut de Sarajevo, el bar Tito, el qual ocupa part de la planta baixa del mateix museu, podent ser, aquest, al mateix temps, una sala annexa, que explicaria un altre apartat de la història bosniana, la que es va acabar una tarda d'octubre, a les tres i cinc.

Gabino Martinez Muñoz

@gabinotgn