La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky

Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya - La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de 'L'home nou', a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte

Proun 6. 1919. Cedida

Proun 30. 1919. Cedida.

Però qui és El Lissitzky i què feia? L'exposició se subitula: l'experiència de la totalitat, i és a partir d'aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d'Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l'administració, i que a sobre, enlloc d'un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L'antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre's una obra d'aquestes característiques. I és que l'ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l'espectador partícip de l'obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l'èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l'ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.

Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l'art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l'exposició, perquè per a ell, l'autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya - La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.

Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d'òptica. Volem parlar de l'edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d'un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia

Cinefòrum Sàhara. Històries d'aprop

Durant aquest mes de novembre, des d'Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l'àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l'alimentació en els camps de refugiats.

Lo importante es la base. Vida als barris

El Teler de llum - Centre d'Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d'altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s'ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s'ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d'oci quotidians.

Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball

Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! :)
Consulteu les propostes anteriors d'altres bloggers aquí.

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàgina de Facebook de la nova campanya d'Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d'Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d'Atenes, l'Institut d'Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d'un turó hi podreu visitar l'Acròpolis, l'antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l'Acròpolis d'Atenes hi ha la monumental porta d'entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l'Erectèon i el Temple d'Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l'Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d'aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d'escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d'avió i anar al Museu Britànic de Londres.

Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d'Elgin. Com a ambaixador britànic a l'Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l'Imperi per tal d'estudiar i documentar les escultures de l'Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l'ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l'acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l'Erecteion, a banda d'altres fragments arquitectònics de la resta d'edificis del turó. L'arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d'altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l'espoliació en sí, i no va ser fins més d'una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.

Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l'Acròpolis. Ara bé, si l'objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d'un museu a l'altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure'l en un museu a Atenes que veure'l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d'augmentar els ingressos en turisme (i això s'aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l'Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l'Acròpolis

Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l'adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l'època. No podríem parlar per tant d'espoliació, tot i que l'existència d'aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d'edificis de l'Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l'especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d'art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d'origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l'influencia i deferències de l'art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

El mite del General Prim

Reus homenatja un dels seus grans fills il·lustres de la ciutat, amb una exposició temporal que es troba en aquest moments al Museu Salvador Vilaseca, a la Raval Santa Anna, que tindrà lloc fins el dia 25 de gener de l’any vinent. En aquesta mostra expositiva hi podem contemplar diversos objectes personals de Joan Prim, així com altres objectes i documents contemporanis al General, gran part cedida pel llegat documental de la Família Rubio Aragonés.

Si volem conèixer a fons la figura de Prim i el seu protagonisme en el temps que li tocà viure, l’exposició ens permet entendre molt clarament cadascuna de les facetes del personatge, i copsar així els seus interessos personals i col·lectius, d’acord amb els seus dos principals rols: el de militar i polític. És per aquest motiu que l’espai expositiu es divideix en cinc àmbits que recorren la trajectòria vital des del seu naixement a la Ciutat de Reus (1814) fins l’assassinat al carrer del Turco de Madrid (1870). Durant aquest discurs ens sobten les anècdotes contradictòries que configuren la imatge de Prim, tot un pioner en els canvis polítics del seu temps, per tal de transformar l’Espanya de l’Antic Règim als inicis de la Monarquia Parlamentària. Un gran protagonista enigmàtic per la història que aportarà millores, mantindrà plans secrets, conspirarà contra el poder i alhora es guanyarà tot un seguit d’enemics que voldran acabar amb la seva figura.

És doncs, una excusa perfecta per tenir accés a aquelles pertinences del general, ja siguin objectes personals o documents escrits, com són les seves vestimentes de gala, armament, entre els quals hi destaquem el sable de la Guerra d’Àfrica (1859-1860), objectes quotidians o condecoracions; així com també la seva curiosa correspondència que mantindrà amb la seva mare, Teresa Prats Vilanova, qui li oferirà el suport moral durant tota la seva vida, i amb l’industrial Macià Vila, qui recolzà econòmicament les empreses militars del General. El fet de que les col·leccions que s’exposin siguin en un noranta per cent privades, dota a la mostra d’un gran interès excepcional, ja que la seva condició de propietat provoca que en sigui dificultós el seu accés i consulta fora d’exposicions tan significatives com aquesta, que commemora el bicentenari del seu naixement. 

Si voleu conèixer més a fons els seus entrebancs i conspiracions polítiques, així com les seves grans gestes com a militar, no us perdeu aquesta exposició que despulla el gran mite de Prim i ens revela totes les seves llums i ombres del seu personatge.

Antoni Obiols

Eid mubarak per la festa del sacrifici

Corder amb cap de gallina informa sobre la grip aviar

 Aquesta setmana es celebra l’eid al-adha (عيد الاضحى), altrament coneguda com la festa del corder o del sacrifici. La nombrosa comunitat musulmana del nostre país, doncs, està de celebració, i no estaria de més que els hi desitgem una feliç jornada (عيد مبارك). Pot semblar estrany, per aquelles i aquells que tenim una autèntica concepció mediterrània, que no tinguem un diàleg festiu fluid amb la riba sud de la nostra mar. En el fons les seves festes ni són alienes a les tradicions culturals cristianes (hegemòniques en aquestes latituds) ni tenen un ritual gaire diferent (una excusa per trobar-se i menjar els millors exemples de les respectives cuines).

El motiu de la celebració deriva del passatge bíblic en el que Abraham anava a sacrificar el seu fill, però en el moment que ho anava a fer per demostrar la seva fe i fidelitat a Déu (الله), aquest, tot misericordiós, li va alertar que potser ja quedava clara la seva fidelitat i que per tant sacrifiqués un corder, enlloc del seu fill  (!الحمد لله). Així el fill tingué sort, però no tanta el pobre xai que estava per allà a prop i s’havia quedat atrapat entre les branques d’un matoll per les banyes. El fet de que la comunitat musulmana celebri aquest capítol és perquè Mahoma ho va commemorar per deixar clar que els musulmans consideren a Abraham profeta i que el seu fill primogènit és Ismael, mentre que els cristians reconeixen com a fill primogènit Isaac.
 

Postal en la que es pot llegir feliç festa del sacrifici amb la Meca de fons

Però com bé sabem aquestes coses, al final, acaben sent una molt bona excusa per entaular-se. Òbviament al voltant d’aquesta festa hi ha molts elements, i a banda d’alguns que a dia d’avui s’han convertit en més superflus com poden ser el fet d’estrenar roba o el de regalar joguines a la canalla, també són moments en els que s’apel·la  als valors, com la solidaritat, de fet la família que sacrifica un corder només pot menjar-se una tercera part, ja que les altres dues han de ser compartides amb aquelles famílies que no han pogut comprar-ne un.

Paradetes de dolços i fruits secs a la plaça de jama al-fna, Marràqueix. Fotografia: Nereida Santos

En qualsevol cas, però, segurament l’element més important, deixant de banda la religió, és la gastronomia. Òbviament el ingredient protagonista i indiscutible d’aquests dies és el mateix be, el qual es cuina de mil maneres diferents, sent el cap, l’element més característic i que destaca a la taula (sol fer-se a la brasa o al vapor). Però aquest comparteix el protagonisme, a banda de amb els innumerables ingredients i espècies calculades i posades amb cura en tot el procés, pels dolços. Els quals varien segons els països, i és que no hem d’oblidar que els països àrabs ocupen una gran extensió, i encara més quan parlem de la comunitat musulmana.

Així que per totes i tots:

Eid mubarak! 
!كل عام وانتم بخير! عير مبارك

Museu del Terror

Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.

No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.

Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.

A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.

Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror

No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l'educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?

Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.

Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix

Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.