Vendre crisi, vendre’s la cultura

La crisi econòmica ens situa en una cruïlla en la qual la societat sembla, volgudament, paralitzada. Tot passa, però res s’ha de fer, perquè qualsevol recepta, ideològicament planificada des del poder econòmic, ens la venen com la única manera de poder garantir un futur, encara que sigui a costa de tot.

La cultura, en tot això, pot jugar un paper essencial, ja sigui per imposar des del poder un desànim i consens de que res pot ser diferent; o bé, aquell art que crea consciència crítica, que creu que la truita es pot capgirar, que creu que pot ocupar l’espai cultural que el poder està abandonant i castigant. L’art de persones inconformistes, que creuen que amb la seva creació poden canviar el seu entorn, però no per elles soles, sinó gràcies a aquelles que llegiran el seu art. Perquè el canvi no serà individual, sinó col·lectiu.

Ens volen fer creure, que l’art, i per extensió tota la cultura, és un element superflu, un luxe que no ens podem permetre. Fins i tot una Fundació com La Pedrera, que pertany a una banca rescatada amb diners públics, ens va vendre la idea fa uns dies de que no tenien més remei que tancar l’Hemeroteca de Tarragona. Quan veus els números, els imparcials números que els neoliberals ressenyen com si de semidéus es tractessin, t’adones que només representa l’1% del pressupost d’aquesta Fundació, i és quan pots assegurar que el tancament és per alguna cosa que va més enllà dels diners. Més sorprenent és, si entre el Patronat d’aquesta hi ha Marina Llansana, ex-diputada d’ERC, però encara més, que estigui el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. El qual, a més, sembla que no té especial interès en conservar altres peces artístiques que resten, de moment, a mans de la Fundació de Catalunya Caixa, tot i que la mateixa Diputació compta amb un Museu d’Art Modern a la ciutat de Tarragona.

Ocupació de l'antiga seu central de Catalunya Caixa a Tarragona, Genoveva Seydoux©

Segurament el poder sap que la cultura va ser la que durant el segle XX va fer les crides a la joventut que creia en el canvi, que no es volia conformar amb la crisi que els volien vendre, ja fos la d’abans de la primera Guerra Mundial, o la de l’època d’entre guerres. L’art va ser la que va fer posar el crit al cel a una Europa que mirava de reüll la liquidació de la segona República, la que va fer crides a principis del segle XX per defensar el treball col·lectiu i allunyar-se de l’individualisme, la que va defensar continuar endavant en un món hostil. L’art, doncs, pot ser, ha de ser, també, una via per cridar, per canviar, per encoratjar, per reivindicar, per empoderar-nos. I per això se la volen carregar.

'Arran de terra' Genoveva Seydoux ©

D’exemples de cultura que crida canvi n’hi ha molts, com la recent exposició del local de Joves d'Esquerra Verda de Tarragona ”Arran de Terra” de la fotògrafa Genoveva Seydoux, i que es revela contra un sistema que s’està carregant el nostre espai, el nostre escenari, la nostra casa, la nostra vida, el nostre planeta. O la de “Desaparecidos” de Gervasio Sánchez, actual a Sevilla, en la que a partir de la comparació presenta processos de memòria històrica en la que sí que es tenen en consideració les víctimes de la guerra. Així que no ens venguin la crisi per vendre’s la nostra cultura! Creem cultura, per crear consciència crítica!

'Desaparecidos' Gervasio Sánchez

Gabino Martinez Muñoz

@gabinotgn

Post-Art o el cas d'Angus McDonaugh

Amb dissenys molt coloristes i grans taques de colors plans que recorden les obres serigràfiques d'Andy Warhol ens arriben les obres d'Angus McDonagh, en una branca del pop-art que podríem anomenar post-art o art postal. L'obra de McDonaugh, en efecte, consisteix en una cinquantena de segells postals d'aparença simple, molts d'ells amb la seva pròpia cara, gràcies als quals aquest britànic de Somerset ha estat enviat cartes durant anys sense gastar ni una lliura en segells.

El seu treball va començar com a una protesta, reivindicant la desaparició dels segells postals i del correu ordinari per culpa d'Internet i les xarxes socials. “Tenia la sensació que el cap de la Reina estava per desaparèixer dels segells i ser reemplaçat per tot d'altres coses, i vaig sentir que havia d'actuar d'alguna manera”, recollia el diari londinenc “Metro” fa un parell de setmanes en una entrevista.

L'autor va crear els segells deliberadament amb aparença senzilla i simplista, però tot i així de les més de cent cartes, que ha enviat a destins tan llunyans com Austràlia, Canadà o Hong Kong, només una ha estat retornada per contenir un segell fals. Així doncs, estem parlant d'un artista o d'un estafador? Què en penseu vosaltres? Sabem què en pensa Royal Mail. L'empresa nacional de correus britànica insisteix en que és un delicte tant la creació com l'ús de segells falsificats i volen prendre mesures al respecte, clar que d'altra banda són ells mateixos qui haurien d'haver detectat els segells falsos durant aquests tres anys.

Val a dir també que Angus McDonaugh en cap moment volia escaquejar-se dels costos postals i ha provat de fer arribar xecs, però aquests han estat tots retornats. Si és així, en lloc d'un criminal no hi podríem veure una protesta artística, un Banksy del correu postal? O una pregunta millor encara: Royal Mail reaccionaria de la mateixa manera si fos Banksy qui hagués fet aquesta jugada?

Precisament una de les activitats de la nova etapa de Banksy a Nova York va ser vendre obres seves en una parada de carrer de les que solen vendre imitacions. Quina diferència hi ha entre tots dos perquè puguem dir que Banksy és un artista i McDonaugh no? Tots dos creen material original ideat per suplantar a mode de protesta; cap dels dos busca el benefici econòmic (els guanys de la venta d'originals a Nova York, a 60$ la peça, van ser íntegres per al botiguer de la parada). Però alerta! Banksy no ha fet perdre guanys a una companyia nacional, només a quatre desconeguts que estaven redecorant casa seva. Vol dir això que McDonaugh és un exemple que en l'Art, com en tot, cal anar amb compte contra qui es protesta?

Sorgeix de nou la gran pregunta “què és Art?” i una de les respostes més plausible alhora que indefinida és “Art és allò que els d'alguna manera (cultural, econòmica, política...) més poderosos decideixen que és Art”. No està a les mans de tots, ni a les meves, decidir si McDonaugh és un artista, sinó a les mans d'aquells que, sense que ens en vulguem donar compte, decideixen tantes coses per nosaltres. Vist així l'art contemporani no és tan diferent del Renaixement o el Romanticisme, on els grans artistes eren els que complaien millor als seus mecenes o enaltien amb més gràcia la classe burgesa; la clau deu estar en complaure a qui toca i no criticar el que no toca.

Inesperada troballa a Alemanya: el Tresor de Múnic

Fa relativament pocs dies que es feia manifesta la notícia de la gran troballa de tota una col·lecció d’obres d’art a Alemanya. Com pot haver estat un tresor tan important ocultat durant tants anys? Aquesta és segurament la primera pregunta que ens ve a tots al cap. Malauradament, no podem arribar més enllà amb una resposta clara, ja que en aquests moments les autoritats alemanyes estan investigant a fons aquest cas.

Segons les dades proporcionades a la premsa alemanya, dins l’apartament de Munic on s’hi mantenia oculta la col·lecció d’obres, varen ser comptabilitzats a gran escala centenars de treballs que havien estat confiscats en època de govern nazi. Tot i haver estat desaparegudes durant dècades, segurament per interessos polítics i econòmics, els estudiosos sí que en tenien notícia de les obres d’art, ja que gran part d’elles havien estat confiscades a museus, i no només a particulars.

El primer esclat públic sobre la notícia el donà la revista Focus, del mateix país, el darrer diumenge, tot informant sobre la redescoberta d’unes 1500 peces d’art, on hi destacava entre elles grans mestres com Pablo Picasso, Henri Matisse i Emil Nolde. Segons altres fonts, també ens trobaríem davant del cas d’obres de Marc Chagall i Max Liebermann.

 

Encara que sembli estrany, no és d’extrema actualitat aquest fet, ja que va ser al 2011 quan es notificà sobre l’existència d’aquesta col·lecció, durant una ordre de registre de l’apartament de Gurlitt, fill del gran marxant d’art Hildebrand Gurlitt, per evasió fiscal. No obstant això, el portaveu de la canceller Merkel afirmà que el govern n’estava al corrent des de fa relativament pocs mesos, ja que el cas s’estava estudiant per una assessoria d’experts sobre l’anomenat “art degenerat” i “l’àrea de saqueig del nazisme”. Aquests equips de treball estudien les produccions artístiques que eren rebutjades per la filosofia nazi i que per defecte, s’atribuïen a propietaris jueus. Segons aquest saber, es tractava d’un art degenerat que malmetia el gran poble alemany i calia ser apartat de la percepció pública per tal de no denigrar-ne el seu pensament. 

Finalment cal dir que les obres han d’estar sotmeses a uns estudis acurats, tant de conservació, taxació i verificació, ja que pot ser que en alguns casos no es tracti d’originals sinó de sèries de gravats, que cal encara confirmar per tal de no atrevir-se a sobrevalorar la col·lecció. Ens quedem doncs, a l’espera de futures declaracions que ens revelin realment el prestigi de la troballa, tot i que les darreres informacions neguen en un principi la futura difusió del catàleg d’aquesta enigmàtica col·lecció.