La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky

Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya - La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de 'L'home nou', a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte

Proun 6. 1919. Cedida

Proun 30. 1919. Cedida.

Però qui és El Lissitzky i què feia? L'exposició se subitula: l'experiència de la totalitat, i és a partir d'aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d'Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l'administració, i que a sobre, enlloc d'un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L'antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre's una obra d'aquestes característiques. I és que l'ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l'espectador partícip de l'obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l'èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l'ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.

Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l'art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l'exposició, perquè per a ell, l'autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya - La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàgina de Facebook de la nova campanya d'Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d'Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d'Atenes, l'Institut d'Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d'un turó hi podreu visitar l'Acròpolis, l'antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l'Acròpolis d'Atenes hi ha la monumental porta d'entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l'Erectèon i el Temple d'Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l'Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d'aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d'escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d'avió i anar al Museu Britànic de Londres.

Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d'Elgin. Com a ambaixador britànic a l'Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l'Imperi per tal d'estudiar i documentar les escultures de l'Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l'ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l'acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l'Erecteion, a banda d'altres fragments arquitectònics de la resta d'edificis del turó. L'arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d'altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l'espoliació en sí, i no va ser fins més d'una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.

Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l'Acròpolis. Ara bé, si l'objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d'un museu a l'altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure'l en un museu a Atenes que veure'l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d'augmentar els ingressos en turisme (i això s'aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l'Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l'Acròpolis

Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l'adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l'època. No podríem parlar per tant d'espoliació, tot i que l'existència d'aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d'edificis de l'Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l'especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d'art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d'origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l'influencia i deferències de l'art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Itineraris Brossians - A d’Autocar: poesia, política, compromís i societat

Des de la Fundació Joan Brossa s’organitzen cada any una sèrie d’activitats, que van des de les activitats educatives, fins les conferències, tot passant pels itineraris. D’aquests, però, l’oferta és ben extensa. Hi ha itineraris urbans, interurbans, amb bicicleta, a peu o amb autocar; una gran varietat d’itineraris per a una gran diversitat de públic.

Part del Poema Visual Transitable
en Tres Temps contemplat pel grup

Però... Tothom sap qui fou Joan Brossa? Tot sovint em passa que quan faig aquesta pregunta la gent sol respondre “Em sona”, o bé “Un artista potser?”. Doncs bé, podríem descriure a Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) tot dient que fou un poeta en el més ampli sentit del mot ja que va crear lliurement poesia de tota mena (poesia literària, escènica, visual, objectual i urbana). Per a Joan Brossa no existien ni els gèneres ni les fronteres entre les arts. A través del joc i de la transformació, el poeta ens obre un món on les coses no són el que semblen. Per a ell, saber mirar i activar les nostres antenes és el millor sistema per comprendre el món en què vivim.

Aprofitant l’avinentesa de que comencem un nou any, amb nous itineraris (el proper és el 21 de març d’enguany), m’agradaria explicar-vos com va ser el darrer d’aquest passat 2013. En aquest cas l’itinerari s’anomena “A d’Autocar”. I perquè “A d’Autocar”? us deveu estar preguntant. Doncs bé, perquè, per a Joan Brossa la A és molt important; la A és la primera lletra de l’abecedari, i aquesta inigualable porta que ens dona accés al coneixement.

Era un fred matí d’un dissabte del mes de novembre, per sort feia un sol espaterrant. Havíem quedat amb tot el grup a la parada del metro de Mundet de Barcelona, ben a prop del Velòdrom d’Horta. Poc a poc la gent va anar arribant, i quan vam ser-hi tots, el periodista Sergi Andreu, l’encarregat de guiar-nos per aquest meravellós món brossià, començà la seva explicació tot matisant el context històric de les avantguardes i qui fou Joan Brossa.

D’allà anem caminant al Velòdrom d’Horta, on hi trobem una peça excepcional d’aquesta Ruta Literària; el “Poema Visual Transitable en Tres Temps” (1984); una gran metàfora sobre el camí de la vida. Contemplem la placa que hi ha al terra que ens indica data i autor, així com les diferents parts (tres?) que té el poema.

Baixem la muntanya per agafar, ara si, aquest autocar que ens durà més enllà de les fronteres de Barcelona. La primera parada la fem al Pavelló de la República; a la façana de la qual Joan Brossa hi va col·laborar amb el cartell “La ciutat renovada” (1992).

És ben evident perquè el poeta va
titular aquest poema objecte Perfil, oi?

Seguim a l’autocar per anar al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), a Sant Adrià del Besòs. Allà hi trobem el poema objecte “Record d’un malson” (1989), un poema “condemnatori”, amb paraules del propi Joan Brossa, a qui fou l’alcalde de Barcelona durant l’època franquista: Josep Maria de Porcioles.

Tornem a pujar a l’autocar, i aquest cop ens aturem a Santa Coloma de Gramenet , a la Biblioteca Can Peixauet. Aquí veiem, només entrar al vestíbul, el poema objecte “Perfil” (1989); ben lligat al indret on ens trobem. Baixem les escales, i a la sala d’actes, esgrafiat a la paret, observem el poema “Saltamartí”. En Sergi ens explica el rerefons d’aquest poema, i el perquè d’estar en una ciutat on la majoria de la població és de classe treballadora.

Seguim el nostre viatge per arribar al Polígon de Montigalà, a Badalona. Sobre els nostre caps s’eleva una escultura – antena que ens dibuixa les vuit lletres del topònim Badalona. Originalment aquesta obra va esser concebuda per Joan Brossa com a maqueta al 1988. L’autor la va anomenar “On es bada l’ona” i aquesta es troba a l’escola d’Art Pau Gargallo. No seria fins vuit anys més tard que el projecte tiraria endavant.

Tornem a agafar l’autocar, moment en el qual la gent aprofita per explicar anècdotes sobre Joan Brossa. Els més grans el van conèixer, ja fos a la Filmoteca de Catalunya (veient aquelles pel·lícules que tant li agradaven), en una firma de llibres de Sant Jordi, o en algun acte públic inaugurant alguna instal·lació. Els més joves escoltem, atents i encantats, aquestes petites històries que ens apropen més al poeta.

Foto del grup al poema urbà A de Barca,
al Parc de Catalunya de Sabadell

Arribem així a Sabadell, al peu del Parc de Catalunya. Caminem una mica per arribar, finalment, al bell mig d’aquest parc enjardinat, a la “A de Barca” (1996), una gran intervenció urbanística formada per una canoa que té, a forma de vela llatina, una gran A a sobre. Allà ens hi fem aquesta fantàstica foto de grup (doncs és, ja, una bona tradició).

Façana de l’Ajuntament
de Mollet del Vallès

L’última parada d’aquest itinerari la fem a l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Observem la façana, on hi ha el mural de 375m² amb aquesta A ajaguda, un moll i les ones (els quals apareixen a l’escut de la ciutat). Fou, aquest projecte, un dels darrers que dugué a terme el poeta abans de la seva mort el desembre del 1998. Fou inaugurat, però, al 2002.

Tot tornant, de nou a l’autocar, embriagats de Brossa, llegim poemes del poeta. Arribem allà d’on em sortit, ben a prop del “Poema Visual Transitable en Tres Temps”.

Fins la propera! 

 Ariadna Sanz i Lacaba 

@Ari_Sanz_Lac

Londres ciutat desconeguda

Londres és una gran ciutat que atreu a més de 14 milions de turistes l'any, però és tan gran que amb un sol viatge amb prou feines se'n pot arribar a copsar una petita part del tot. El British Museum, la National Gallery i la Tate (la Modern, no “l'altra”) són l'indiscutible Top-3 per als visitants de tot el globus, però avui nosaltres us proposem un Top-10 més enllà de les aglomeracions de turistes als llocs més populars. Aquí teniu la nostra llista de les 10 joies amagades que podeu anar a veure en la vostra propera visita a la City.

10- SAINT JAMES CHURCH

Una petita església al mig del centre, a un tir de pedra de Piccadilly Circus. El seu exterior sobri serveix d'escenari per a un mercat diari (de menjar, artesanies o souvenirs segons el dia) mentre que l'interior acull concerts als vespres. Entrada gratuïta.

9- HAMPSTEAD

Aquest barri de gamma alta al nord-est de la ciutat ha estat sempre residència de l'èlit intel·lectual. Actualment els comerços i restaurants en formen l'atractiu principal, tot i que també és agradable per tan sols passejar. I per als amants de la natura només cal pujar amunt a Hampstead Heath per gaudir de les vistes o fins i tot d'un bany refrescant en un dels tres llacs habilitats.

8- SIR JOHN SOANE'S MUSEUM

Què pot ser més interessant que visitar un museu? Visitar un museu tal com era al 1830. A la seva mort l'arquitecte Sir John Soane va disposar que la seva casa-museu quedés intacta. El concepte museu d'aquella època, però, dista molt del British Museum. El número 13 de Lincoln's Inn Fields és una casa plena de les troballes de l'arquitecte arreu del món i de les maquetes fetes per ell recreant els antics temples romans. Entrada gratuïta.

7- GREENWICH'S ROYAL OBSERVATORY

Per accedir al pati on et pots fer una foto amb un peu a cada banda del meridià 0 cal pagar entrada, però la visita al Centre Astronòmic és gratuïta, a més hi ha un parc enorme per gaudir i, de nou, bones vistes. La millor manera d'arribar-hi és amb el DLR, un tren sense conductor que surt de l'estació de Bank, i es pot aprofitar el viatge per veure el Museu Marítim.

6- WESTMINSTER CATHEDRAL

La Catedral de Westminster, no confrondre-la amb l'Abadia de Westminster (o Westminster Abbey), és un edifici d'estil neo-bizantí situat a prop de l'estació de Victoria. Sobta molt trobar-se-la, sembla que no acaba d'encaixar en el seu entorn. Dins, les grans columnes de marbres de colors contrasten amb les voltes de maons ennegrits, mentre que les capelles estan decorades amb mosaics enriquits amb pa d'or. Entrada gratuïta.

5- CHARLES DICKENS MUSEUM

Tant si us agrada la literatura com si no, us convidem a endinsar-vos en aquesta casa victoriana on va viure Dickens. Les diverses habitacions semblen intactes mentre es descobreixen no només fets de la vida del cèlebre novel·lista, estretament lligada a les seves obres, sinó com es vivia en general en qualsevol casa londinenca de l'època. Entrada 8 lliures.

4- IMPERIAL WAR MUSEUM

El que més impacta d'aquest museu bèl·lic és la secció sobre l'Holocaust, de fet la més extensa de les exhibicions que allotja, que inclou fins i tot una reflexió final sobre què podrien haver fet els britànics per evitar aquella situació. Actualment, però, s'està sotmetent a una remodelació que veurà la llum aquest proper estiu celebrant el centenari de la Primera Guerra Mundial.
També formen part del col·lectiu IWM el vaixell de guerra de la Segona Guerra Mundial HMS Belfast i les Churchill War Rooms on el Primer Ministre britànic es refugià durant el mateix conflicte; però mentre que el museu en sí és d'entrada gratuïta aquestes dues seus externes sí que són de pagament.

3- BOROUGH MARKET

No és un mercat com el de Camden o Portobello Road, es tracta d'un dels mercats de menjar més antics de Londres. Sota la seva estructura típica de l'era del ferro hi trobareu vins, embotits, carn i peix, fruites i verdures, productes diferents com l'oli de trufa o formatge amb nous i productes més extravagants com suc de gespa i hamburgueses de zebra o de cocodril. És un bon lloc on dinar, donada la seva proximitat a la Tate Modern i al Shard, l'edifici més alt de la ciutat. Podeu provar les tradicionals pies angleses o delícies sud-asiàtiques i culminar-ho amb unes pastes dolces per postres, bombons o fudge, un dolç típic anglès.

2- SOMERSET HOUSE

En aquest palau d'època Tudor s'hi troben sempre exhibicions temporals molt interessant, mantenint un balanç entre les de pagament i les gratuïtes. La col·lecció permanent, que inclou obres de Da Vinci, Manet, Van Gogh i Picasso entre molts d'altres, es troba a la Courtauld Gallery. L'entrada són 6 lliures, però els Dilluns és a meitat de preu.

1- MUSEUM OF LONDON

El museu d'història de la ciutat, el millor lloc on conèixer a fons l'evolució de Londres des dels poblats neolítics i la formació romana fins a l'actualitat. L'aposta museogràfica és un tant desigual, doncs amb motiu dels JJOO van reforçar especialment el diàleg en el segment d'història romana de la ciutat. Tanmateix destaquen també els audiovisuals de les dues grans crisis medievals de la ciutat (la pesta negra i el gran incendi de 1666) així com les recreacions d'espais: una presó, un mercat victorià o un cinema de principis del segle passat, entre d'altres. Entrada gratuïta.

Aquest museu a més es troba al costat del Barbican Centre, un centre cultural amb un calendari d'exposicions temporals, xerrades i espectacles de dansa i teatre d'allò més interessant.

Jaume Plensa, la paraula feta art

La setmana passada es feia ressò als mitjans de comunicació de l’entrega del Premi Velázquez a l’artista barceloní Jaume Plensa. Tot i que la seva trajectòria artística ha estat més difosa i coneguda fora del nostre país, durant la darrera dècada el seu nom ha anat agafant un important ressò fins a reconèixer-lo a les nostres terres com “el poeta escultor”.

Si bé en aquest moment es mostra com un artista d’extrema actualitat, el mèrit pel reconeixement de la seva obra ja el trobem a finals del segle passat, quan la Generalitat de Catalunya decidí atorgar-li el Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques, a Barcelona l’any 1997. La seva formació artística la dugué a terme a la seva ciutat natal. Així doncs, decidí emprendre els estudis de Belles Arts a l’Escola de la Llotja de Barcelona en primer lloc, i posteriorment dirigí la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. No obstant això, les seves expectatives com a artista creuaren l’oceà i el seu futur artístic es veié reconegut als Estats Units. L’any 2005 va realitzar-se la seva Investidura com a Doctor Honoris Causa per l’Escola d’Art de l’ Institut de Chicago. 

L’estil artístic de Plensa fins arribar als nostres dies ha sofert notables canvis, ja que es tracta d’un artista molt polifacètic, el qual ha experimentat en el camp de l’escultura, del dibuix, del gravat així com en el muntatge d’escenaris d’òperes i grans videoporojeccions. Però sens dubte, l’essència que el defineix i que l’ha fet més popular són les seves grans escultures metàl·liques i de nylon, ubicades en espais públics i naturals. És per aquest motiu que volem dirigir la importància de l’entrega d’aquest premi vers la seva gran obra escultòrica que és poètica, magnificent i sensacionalista a la vegada. 

Plensa ens proposa en cadascun dels indrets escollits per ubicar-hi les seves grans escultures, un diàleg a tres bandes. De forma interessant i captivadora, l’artista ens convida a ser partícips de la conversa entre la natura o l’espai urbà, amb la seva pròpia escultura. Aquesta integració entre ambdós extrems fa que reaccioni en nosaltres la vessant més sensible i ens creï la voluntat d’entrar en aquest diàleg, és a dir a la seva obra. Sorprenentment, en moltes de les seves escultures aquesta entrada hi és de forma sensible i física. Les grans dimensions de les seves creacions, marcades per la magnificència, fan que hi puguem entrar en el seu interior i ens deixem emportar per la seva vessant més sensacionalista. Aquest cas el trobem en les seves característiques escultures treballades en fosa i soldadura tot formant figures antropomòrfiques per mitjà de lletres, signes musicals o números. Així doncs, immersos en la seva escultura hi trobem desenvolupat el tercer factor, el més important: la poètica. El seu gran interès vers la poesia fa que l’entrada sensible i física en la seva escultura influeixi en nosaltres com a darrers actors sobre l’obra. D’aquesta manera, l’experiència viscuda per mitjà del contacte amb la seva creació, fa que es generi dins nostre l’al·legoria poètica que dota el sentit complert de la seva projecció escultòrica.

No voldríem acabar l’article sense donar-li la nostra enhorabona a l’artista tant per la seva obra com pel darrer premi obtingut.