'Artista: hacedor de trampas': petita introducció a Jorge Oteiza

Tal dia com avui, que diuen, naixia al 1908 Jorge Oteiza, un dels escultors bascos més rellevants, juntament amb Eduardo Chillida i Juan Plazaola, entre d'altres. 

Parlem d'un dels grans referents de l'avantguarda dels anys cinquanta. Oteiza fou escultor, pintor, arquitecte i poeta; amb un gran sentit filosòfic al darrera. La seva obra es caracteritza per una forta càrrega espiritual i mítica, “religió d'allò sagrat, no d'allò diví”, es tracta d'una filosofia de l'home, on cel i terra s'uneixen com ho fan també esperit i matèria; d'aquí s'entén la seva creació escultòrica: geomètrica, amb fortes reminiscències de l'arquitectura megalítica prehistòrica, amb buits espacials i abstracció.

Amb una potent personalitat, definia l'art i l'artista com un “hacedor de trampas”, és a dir d'enganys vitals. Comença la seva cerca amb el primitivisme i l'expressionisme de Gauguin i Picasso, per passar més tard a seguir els pasos de Brancusi i la seva abstracció. Més endavant es trasllada durant un temps a Llatinoamèrica, on finalment troba el camí cap a l'estil que tant el caracteritza: passant d'una escultura monolítica al que anomenà trans-estatua, jugant amb el buit i la desmaterialització, conceptes que lligava inherents a l'ésser humà. Molt interessat per la ciència, i especialment per la fusió nuclear, crea obres que anomena “espacials i energètiques”, com una mena de fluir místic dels materials, concentrat en un tipus d'obra que anomenarà "caixes metafísiques".

Caixa metafísica

Al 1959 anuncià que abandonava l'escultura, assegurant que ja no li quedava res per fer. Això té molt a veure amb el seu eix teòric, en el que assegurava que l'objectiu final de l'artista no és la obra propiament, sinó l'elaboració subjectiva del propi artista, l'auto-formació, per tant, quan va decidir que ja havia arribat on ell volia, que ja era l'escultor que volia ser, ho abandonà.

“El hombre se define por lo que le falta. A mi ya no me faltan esculturas, ergo, ya no soy escultor”

La seva obra, i especialment el seu pensament filosòfic són tan complexos i elaborats que ens donaria per fer tota una tesi, així com la seva experiència com a arquitecte i poeta; de manera que hem decidit solament fer una aproximació, una introducció a la figura d'Oteiza. La seva ideologia la podreu trobar en els llibres Carta a los Artistas de América (1944), La interpretación estética de la estatuaria megalítica americana (1952), Quousque tandem...! Ensayo de interpretación del alma vasca (1963) que ell mateix escrigué, així com d'altres assajos sobre la vida i obra d'Oteiza o llibres de poesia com són Existe Dios al noroeste (1990) o Itziar, elegía y otros poemas (1991). 

Historijski Muzej i la dignificació de la història

El Museu Nacional de Bòsnia i Hercegovina va tancar les portes el passat mes d'abril. 

Façana del Museu Nacional,
actualment tancat

Malauradament, aquest, és només, un dels molts exemples que podem trobar en relació a les institucions culturals que a dia d'avui estan amb greus dificultats econòmiques. Per posar algun exemple de la zona, el Museu d'Art Contemporani de Belgrad té previst estar tancat dos anys a l'espera d'unes obres que no semblen tenir una data clara d'inici, tanmateix com el Museu Nacional Serbi; o com ens passa a casa nostra, amb un seguit de propostes culturals que estan desapareixent diàriament, com el Memorial Democràtic.

Però entremig de tot això hi ha exemples que denoten la necessitat i mostren, millor que qualsevol museografia caríssima, que la gent té ganes d'expressar-se, i que una d'aquestes formes són els museus. Parlo de l'antic Museu d'Història de Bòsnia i Hercegovina, el qual durant el setge de més de tres anys a principis de la dècada dels noranta del passat segle (és a dir, parlem de poc menys de vint anys) va patir, també, atacs que el van deixar greument danyat. A dia d'avui, la seva façana es solidaritza amb el museu que té davant, el Nacional, i es manté gairebé com va quedar. L'edifici, sense ser una reproducció, ja t'explica moltes coses.

Sala expositiva de l'Antic Museu d'Història, actualment en curs 

Sobre la primera planta, ciutadanes i ciutadans de Sarajevo, han portat elements que permeten fer una lectura dels aspectes més humans i antihumans del setge. Té cert record a museus com el que a casa nostra es va fer sobre la Batalla de l'Ebre a Gandesa, i que durant molts anys, era una de les poques institucions catalanes on es podia visitar, de forma regular, un relat sobre la guerra civil espanyola, en un país que, encara avui en dia, segueix a l'espera de fer justícia. Precisament, al mig del museu de Sarajevo, es pot seguir, any per any, el procés judicial contra totes i tots aquells, fossin del bàndol que fossin, que van imposar el terror sobre gent innocent.

Ortodoxos serbis, catòlics croats, musulmans bosnians, i simplement ciutadanes i ciutadans de Sarajevo van defensar la seva ciutat de forma humana, independentment de les creences i/o adhesió històrica a la que pertanyessin, i independentment de l'exèrcit contra el qual s'havien de defensar. L'antic Museu d'Història de Bòsnia i Hercegovina, doncs, avui, és un testimoni, en si mateix, del patiment que va tenir la ciutat, la seva gent, però al mateix temps, un exemple de memòria històrica perfecte, perquè són els mateixos protagonistes els que han creat un relat històric, que et parla de com es van intentar mantenir les escoles obertes, els museus i els teatres, però també de com van haver d'organitzar-se, tant per tenir pa, com per poder fumar. La vida havia de seguir, encara que fos a l'infern.

Sostre interior del Museu

I la vida, també, segueix avui en dia, el record en forma d'un museu, que encara està creixent i que el fet de no tenir gaire finançament el situa en un edifici sense, gairebé, reconstrucció alguna, creant una mena d'instal·lació contemporània sobre la situació cultural del país i d'Europa, un testimoni doble de la seva contemporaneïtat. De fet, sota el mateix, hi ha un dels bars de moda entre la joventut de Sarajevo, el bar Tito, el qual ocupa part de la planta baixa del mateix museu, podent ser, aquest, al mateix temps, una sala annexa, que explicaria un altre apartat de la història bosniana, la que es va acabar una tarda d'octubre, a les tres i cinc.

Gabino Martinez Muñoz

@gabinotgn

La Miranda de Llaberia: natura, tecnologia i art

És encara avui en dia la natura objecte d’intervenció humana o ha de ser un element fossilitzat preservat de tota agressió?  Realment en aquesta dicotomia s’hi poden desenvolupar varies objeccions. No obstant això, hem d’entendre que la naturalesa és una font important de proveïment i com a tal, l’hem d’aprofitar de forma raonable i sostenible. D’aquesta manera volem exemplificar aquest fet amb una construcció de fa relativament pocs anys, en la que hi podem trobar una perfecta unió entre natura, art i tecnologia. Es tracta ni més ni menys del radar meteorològic de la Miranda de la Serra de Llaberia. 

                                                                  

La Serra de Llaberia es tracta d’un Espai d’Interès Natural, protegit legislativament pel Govern de Catalunya, i s’ubica entre el sud de la comarca del Priorat, la Ribera d’Ebre i el Baix Camp. Es tracta d’un entorn natural amb uns perfils geogràfics espectaculars, caracteritzats principalment pels seus acusats singles i la seva vegetació exuberant, especialment a les obagues. Al capdamunt d’un d’aquests impressionants penya-segats i gairebé al cim de la Serra, hi trobem l’edifici en qüestió, que tot seguit comentarem. Aquest es tracta d’un dels quatre radars meteorològics de Catalunya, com el de la Panadella, Vallirana i Puig d’Arques, que permeten l’estudi climàtic i ens ofereixen les dades per mitjà del meteo.cat. 

                                                  

Si ens centrem en la construcció hi veurem com en aquesta s’hi concentren harmònicament natura, tecnologia i art. En primer lloc s’ha volgut destacar la natura pel fet que l’edifici no genera un gran impacte visual dins l’entorn natural, ans el contrari, ja que actualment el dignifica i li ofereix un doble significat. Així doncs, les seves tonalitats clares de gris i blanc s’integren amb les tonalitats grises, pròpies de les roques calcàries que formen la Serra. En segon lloc farem referència a la tecnologia, ja que n’és el motiu principal de la seva construcció. L’edifici conté tot un ordinador central que ocupa la part inferior de la construcció, on s’hi processen les dades i s’envien a la central pertinent. 

                                                    

Per altra banda, un radar format per dos parabòliques, es troba a la part superior, degudament cobert per una cúpula sobre de la construcció ja esmentada. Tots aquests materials científics poden semblar realment complexos. No obstant això, la forma amb el que el disseny arquitectònic congenia aquests elements, fa que l’edifici aporti unes connotacions especials, que a primer cop de vista ens poden passar desapercebudes. És en aquest darrer moment que arribem de forma més explícita al tercer punt plantejat: el factor artístic. Realment desconeixem si la construcció va ser concebuda amb unes significacions especials o si merament respon a les exigències infraestructurals. Però si ens hi fixem bé, observem com a part de lligar amb el territori, pel simple fet d’emprar unes tonalitats suaus que no provoquen estridències cromàtiques amb l’entorn, també resol de forma curiosa, però alhora tradicional, la unió entre la terra i el cel. D’aquesta manera, el disseny ofereix uns perfils rectangulars a la base de la construcció, tot fent al·lusió al racionalisme terrestre, marcat sempre de forma tradicional pel quadrat. Per altra banda, la cúpula que cobreix el radar respon a una gran esfera que es troba sobre la construcció rectangular. Així doncs, la part superior i que connecta amb el cel, representa aquest sentit més metafísic. Finalment, podem dir que l’edifici de la Miranda de Llaberia representa aquesta eterna comunió entre el cel i la terra, la qual trobem representada per mitjà de les cúpules inscrites sobre un quadrats en les esglésies dels nostres pobles.

                                                     

Aquest article no hauria d’acabar pas en aquest punt, ja que la visió que s’ha ofert vers aquest espai és completament subjectiva i personal. Realment volem deixar clara la idea que la natura no ha de ser intocable, ja que tant en matèries primeres com en punts estratègics com aquest, ens ajuda al nostre dia a dia. Per altra banda, amb el comentari d’aquesta construcció hem volgut aproximar-nos a un exemple que s’ha cregut pertinent per justificar aquesta afirmació. Així doncs, en un mateix element hi trobem concentrat natura, tecnologia i art. Deixem doncs en aquest punt obert el debat i reflexió personal sobre si és correcte intervenir la natura amb exemples com el radar meteorològic de la Miranda.

Ara tots som fotògrafs

Temps era temps, que els fotògrafs eren aquelles persones amb una habilitat especial amb l'objectiu que, en mans de qualsevol altre mortal, esdevenia un seguit de fotografies nefastes. Durant els últims anys això ha canviat, no només amb l'entrada de la fotografia digital i el photoshop, especialment amb la febre del Instagram, aplicació per a Android i Iphone en la que la fotografia esdevé acabada quan se li posa un filtre a sobre de manera molt senzilla i ràpida. No cal, doncs, tenir una destresa especial i ni tan sols dominar un programa d'ordinador. L'era de l'Instagram s'ha apoderat de la vida social. Tant és així que han començat a sortir tot de concursos i trobades on el nexe comú és la passió per realitzar fotografies en aquest suport.

Aquests dies, per exemple, han estat les festes de Santa Tecla a Tarragona i la Mercè a Barcelona, i a ambdues s'hi han fet concursos de fotografia Instagram amb els hastags #miradessantatecla i #instamerce, respectivament. Aquest fet ha deixat apartada “l'antiga” manera de fotografiar, i ja sembla que els concursos de fotografia “tradicional” hagin desaparegut.

Però del que es tracta, què és? D'una moda passatgera que s'esborrarà amb l'arribada d'una nova aplicació? Podríem tractar-ho d'intrusisme professional? Cal pensar que ja es fan exposicions fotogràfiques íntegrament fetes en aquest medi; la primera fou a The Brick Lane Gallery de Londres al 2011. Així com també trobades, conferències i xerrades de comunitats d'instagramers. Perquè, de fet, el món Instagram ha vingut per a quedar-se; així almenys ho veiem des del Cultius. Es tracta d'una nova via de comunicació, un nou suport artístic i mode d'expresió a l'abast de tothom i per a tothom. Cal veure com evoluciona, i si amb el temps passa a ser una moda que caduca o segueix endavant, explorant les possibilitats artístiques que es poden assolir amb l'aplicació. I d'això, els fotògrafs professionals que n'opinen? També ho usen, o ho veuen com una aberració? Realment qualsevol persona pot realitzar fotografies fantàstiques, o es necessita, d'alguna manera, aquella espurna artística per aconseguir-ho? I vosaltres, què n'opineu?

Del poble i per al poble?

La família Mèdici i Peggy Guggenheim. A ells i a tants altres particulars que han donat diners a artistes o museus, que han potenciat el seu desenvolupament i els han salvat d'alguna que altra agonia, a ells els hem de donar les gràcies perquè sense les seves aportacions, potser, no tindríem tot el material artístic, històric i cultural d'avui.

Si ens parem a pensar, doncs, en una evolució gairebé directa d'aquest tipus d'acció ens trobem davant del crowdfounding, és a dir micromecenatge, que tant en auge està últimament. Directament propogut per institucions o ents privats, o mitjançant el web Verkami, es tracta d'un seguit de projectes de tota mena als quals es pot ajudar amb una petita o gran aportació econòmica per part de particulars. D'aquesta manera es promou la col·laboració social i la promoció del propi projecte, així com, i en definitiva és la qüestió principal, portar a terme activitats que d'una altra manera seria impossible. A partir d'aquí, del concepte crowdfounding, neix el sí d'aquest article, a partir de la notícia de fa uns dies en la que s'anunciava que el Museu del Louvre de París estava promovent un micromecenatge per pagar una part de la restauració de la Victòria de Samotràcia, que costaria uns 4 milions, dels quals el museus se'n faria càrreg de tres. 

Victòria de Samotràcia

No és una acció aïllada ja que, tot i que no és usual en el món dels museus, sí que s'ha usat diverses vegades, també des del propi Louvre, com al 2011 que aconseguí recaptar un milió d'euros per a la restauració de Les tres Gràcies de Lucas Cranach; o, posant un exemple més proper, el MNAC, juntament amb els Amics del MNAC, ho feren per aconseguir l'obra La pregària de Marià Fortuny en motiu de l'exposició sobre el mateix artista.

La qüestió que ens plantegem des del Cultius Culturals és considerar si és lícid que un museu públic amb un gegantí i magnífic historial al darrera, el Louvre, i a més a més amb cost d'entrada d'entre 12 i 16 euros, pot necessitar de crowdfounding? La crisi ja ha arribat als més gegantins monstres de les arts? O es tracta d'una nova filosofia de col·laboracions i apropament social, una mena de roda mística de donar i rebre? Es pot pensar, doncs, que si aportes diners al Louvre, et trobes més a prop i ets, potser, una mica amo de les seves obres, i anar a veure la Victòria de Samotràcia pensant que, efectivament, una part d'ella et pertany, ni que sigui una mica.

I vosaltres, que en penseu?