Tot museu és valid?

Un museu és una institució permanent sense ànim de lucre, al servei de la societat i el seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix el patrimoni material i immaterial de la humanitat i el seu entorn per als fins de l'educació, estudi i gaudi.

Si partim de la base que aquesta definició de museu donada per l'ICOM (Internacional Council Of Museums) atribueix una finalitat educativa i d'estudi, és a dir, que es tracta d'una eina per al coneixement; es poden fer museus sobre qualsevol tema? L'evolució dels museus des dels petits gabinets de curiositats fins a l'actualitat ens ha deixat institucions ben estranyes: un museu d'art dolent a Massachussets, un sobre fal·lus a Islàndia, un sobre pastanagues a Bèlgica o un museu de cabell humà a Turquia, sense oblidar-nos del museu de les relaciones trencades del qual ja us n'hem parlat anteriorment. Es tracta, però, d'institucions que es centren en un camp de coneixement molt específic i, per tant, continuen complint els requeriments per ser considerades museus.

Anem a fer ara un pas més enllà i fixem-nos en els museus de cera: la finalitat educativa comença a ser menys clara. Quins coneixements útils ens aporta veure figures de cera de famosos i personalitats? Figures que, a més, representen només un moment concret de la vida de la celebritat representada, com si es tractés d'una fotografia en 3D que mai envellirà ni canviarà de pentinat. Podríem obrir també un Museum of Famous People (en anglès, que fa més comercial) per simplement emplenar les parets de fotografies de famosos classificats segons el seu àmbit professional i això ens aportaria el mateix estudi i coneixement que un museu de cera. Què és llavors el que dóna al museu de cera la seva qualitat de museu? Doncs és la història de les figures de cera, que encara que avui per nosaltres no siguin més que un mer entreteniment tenen el seu origen a l'Edat Mitjana quan s'utilitzaven en els funerals reials europeus com a substitut del cadàver.

Per últim, hi ha un cas del que he sabut recentment, tot i que porta actiu des del 2007 a Kentucky (EUA), i del qual continuo dubtant que se'n pugui dir museu: el Creation Museum o museu de la creació, que explica i escenifica la Bíblia per tal de respondre les típiques preguntes que ens fan dubtar a tots del poder de Déu. No entrarem en qüestions religioses i no hi veig el mal en utilitzar una institució amb vídeos d'alta resolució, planetaris i animatrònics per tal d'apropar la Bíblia (deixant de banda la ironia tenint en compte l'eterna disputa entre ciència i religió); però que hi tenen a veure els dinosaures en aquest enrenou? Segons el Creation Museum “la història bíblica és la clau per entendre els dinosaures”.

Els dinosaures van ser creats el sisè dia, al mateix moment que els humans i la resta d'animals (si no s'han trobat ossos humans amb els ossos de dinosaures per demostrar-ne la convivència és simplement perquè no els enterraven junts), i, com que estaven al Jardí de l'Eden amb Adam i Eva, eren tots vegetarians doncs abans de la “caiguda de l'home” cap animal moria, molt menys per alimentar als altres. Els dinosaures també van estar a l'Arca de Noé, absolutament tots els tipus de dinosaures (“probablement uns 50”) ja que eren de mides força reduïdes. Van, per tant, sobreviure al Gran Diluvi, com ho demostra l'existència de dracs en època medieval, tot i que s'extingiren pel canvi climàtic i les malalties humanes.

On hi ha la finalitat d'educació i estudi, on hi ha els coneixements després d'una visita al Creation Museum? Què s'hi pot aprendre? El tractament que se'n dóna aquesta secció de dinosaures del Creation Museum es tan vàlid com ho pot ser un museu sobre l'extinció dels unicorns o sobre les guerres de vampirs a Mèxic. No és el tema el que falla sinó el tractament d'aquest. Un museu sobre vampirs és totalment justificable sempre i quant es cenyeixi als coneixements que es tenen sobre aquesta raça mitològica, indicant-ne les llegendes que en donen origen i la seva influència en el cinema, però les finalitats d'educació i estudi es perden en quan es passa a mesclar ficció i realitat. De la mateixa manera no hi hauria possibilitat d'objecció vers el Creation Museum si aquest pogués aportar proves favorables al seu discurs contrari a tota teoria científica sobre els dinosaures. Què us sembla a vosaltres? El considereu un museu o no? I quins altres exemples coneixeu de museus que no aporten coneixement?

El dolor de la nostàlgia

El Museu de la Resistència o el Museu de l’Exèrcit d’Alliberació Popular Sahrauí es troba en el campament de refugiats de Rabuni, l’espai on es troben la majoria dels edificis administratius de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Tot i que aquests campaments es troben en territoris d’Argèlia, concretament en la província de Tindouf, molt a prop de la frontera amb els territoris alliberats, es troben sota jurisdicció de les forces del Front Polisario.

Exterior del museu i restes del material bèl·lic requisat el Marroc

El Museu, doncs, és una eina més del govern popular, per crear consciència, però sobretot per a que els seus i les seves joves, i els visitants, no oblidin els motius que els han portat a la situació actual que es troben, aïllats al mig del desert per un mal procés de descolonització, per part de l’estat espanyol; un aprofitament per ocupar, il·legalment i sota el somni del Gran Marroc i la praxi espoliadora, per part del regne marroquí; i per una comunitat internacional que ha estat incapaç d’imposar la legalitat.

La situació dels campaments es basa, sobretot, en la repartició que fa el Front Polisario dels recursos que reben, principalment, de la Cooperació Internacional (la qual sota l’excusa de la crisi està caient a mínims molt preocupants per la supervivència de la població), ja que la seva situació allà és provisional, i la fita és poder tornar als territoris ocupats, amb la major brevetat possible, i amb el compromís de fer un referèndum d’autodeterminació. Per tant no hi ha, pràcticament, estructures econòmiques pròpies, fruit de la mateixa provisionalitat.

Interior del museu: sala sobre la història del Front Polisario

El Museu el controla l’exèrcit sahrauí, però no us espanteu, no trobareu grans coronels malcarats armats fins a les dents, l’exèrcit no deixa de ser una mena de policia nacional precària que no pot fer front, per complet, a un exèrcit professional com és el marroquí. A banda del relat històric, amb presència de documentació molt interessant sobre la creació del Front Polisario, també es troben recollides les principals fites militars sahrauís; les quals són pròpies de guerrilles, per tal de desestabilitzar, per això mostren amb orgull el material requisat a l’exèrcit marroquí. Tot i que també ens dóna la benvinguda un mural pictòric amb tres herois i tres etapes històriques, d’un artista local, per tant, l’art, també té el seu paper.

Pintura amb Uali Mustafa Sayed al centre

Però si una cosa és especialment interessant és la de com recullen i denuncien el Mur marroquí. Segurament totes i tots coneixem murs vergonyosos com els de Palestina, Ceuta i Melilla o el del sud dels EUA. Però poc sabem del Mur que aïlla els territoris ocupats i les seves principals fonts naturals dels territoris alliberats del desert saharià. De com aquest Mur ha estat pagat, segurament, amb diners de la UE i altres organismes, amb l’excusa que el Marroc controli la immigració subsahariana, perquè siguem realistes, l’exèrcit sahrauí no seria una amenaça tan gran com per destinar un milió de dòlars diaris per la seva construcció i manteniment (exèrcit desplaçat i instal·lació de milions de mines antipersona que segueixen avui en dia actives en tota la llargària del mateix).

Maqueta del mur

Crear consciència i denunciar, són els principals objectius del museu, però, que no deixa de recollir l’esperit optimista i d’acollida que caracteritza la societat sahrauí. Així la presència d’algunes obres d’art, el relat museogràfic i historiogràfic actualitzat, la presència de petits arbres que sobreviuen enmig del desert, fan, que a banda de ser un Museu militar, reculli el romanticisme d’un poble que porta gairebé quaranta anys resistint, exigint, actualment pacíficament, els seus drets.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn


*Títol extret de la cançó Estrella Polisaria
**Imatges cedides pel CJE, Consejo de la Juventud de España

L’Encamisada de Falset: Festa Tradicional d’Interès Nacional de Catalunya

Ens conta la llegenda, que fa molts anys es visqué una situació molt dramàtica i colpidora que marcà profundament la gent de la Vila de Falset.[1] La veu popular fa ressò entre els seus habitants, d’un enfrontament bèl·lic que patí el municipi en temps passats, tot explicant de la següent manera els fets d’aquella gran efemèride. “A Falset res era com abans, la pau i la tranquil·litat havien estat interrompudes per donar pas a una situació tensa i inestable. Des de feia mesos, un exèrcit foraster havia encerclat la Vila emmurallada per tal de planejar-ne el seu atac i caure a les seves mans definitivament. Els habitants, foragitats per l’empresa de l’exèrcit foraster es reuniren per tal de posar fi a aquella situació que els oprimia i els anava deixant sense recursos. Pocs eren els mitjans però moltes les ganes de veure Falset lliure de qualsevol atac ni pressió externa. Per aquest motiu, es reuní tota la població per tal de posar fi a aquell setge que els portava encerclant  durant mesos. La solució va ser atrevida però molt encertada, ja que aprofità al màxim la geografia i el clima. Així doncs, una matinada en la que la boira envaïa tota la vall de Falset, els seus habitants varen aprofitar la situació per camuflar-se amb les seves camises blanques i sorprendre així l’enemic. La tradició ens explica que la victòria va ser triomfant i molt sorpresos i agraïts pel resultat obtingut, els habitants de la Vila decidiren atribuir la victòria a Sant Antoni Abat, el 17 de gener, dia en que es marcà la fi del setge de Falset. Per aquest motiu, s’organitzà una processó per tal de fer honor a la imatge del Sant protector.”

 

Cal dir que Falset encara no es posa d’acord en qui fou l’exèrcit invasor, ja que són dos les versions que s’expliquen a la Vila. La primera situa el setge pels vols de l’any 1714, moment en que l’exèrcit borbònic encerclaria la Vila per caure sota la dominació de les tropes de Felip V de Borbó, duc d’Anjou, durant la Guerra de Successió. Per altra banda, una altra versió popular enclava els fets durant la Guerra de la Independència, també coneguda com la Guerra del Francès. En aquest cas es tractaria de l’exèrcit napoleònic, com a bàndol opressor. 

No obstant això, el fet més important va ser i és, l’orgull de poble que es gestà entre els seus habitants. Aquest sentiment de pertinença és el que fa que any rere any les falsetans i falsetanes surtin abillats amb el vestit tradicional de català al carrer per tal de manifestar el record d’aquell triomf. La peça de vestir més important que llueixen els seus participants n’és la camisa blanca de fil, l’arma menys punyent però més poderosa, que portà la pau del conflicte armat i donà nom a aquesta festivitat: l’Encamisada.

La celebració d’aquella victòria encara es repeteix cada any, el cap de setmana més proper de Sant Antoni (17 de gener), tot i que amb un protocol festiu evolucionat respecte l’origen de la festa. Diversos són els actes i moments que donen color a la festivitat, com el pregó i rebuda dels encamisats i encamisades a la plaça Sant Jordi, el ball de dimonis, les desfilades de carros guarnits pels carrers i la ballada de la jota de Falset durant l’Ofici Solemne del diumenge. Realment no és una festa que es pugui explicar, s’ha de viure!

---

[1] Població situada a la província de Tarragona, la qual  n’és capital de la comarca del Priorat.