El secret del musical dels Miserables: les pintures de Victor Hugo

Els Miserables, novel·la original de Victor Hugo, i feta musical, ja fa 29 anys que triomfa als escenaris. Des de la seva estrena al teatre Barbican de Londres l’any 1985, no ha deixat de representar-se arreu, tot començant a fer història  dins la trajectòria del gènere del teatre musical. Actualment s’està representant arreu de les comunitats autònomes, amb gran èxit.

Què poc es pensaven els seus creadors, Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg, que la seva obra es representaria arreu del món als teatres més importants i guanyarien diversos premis, entre els quals hi destaquem els vuit Tony. A més a més, cal dir que l’èxit de l’obra ha fet que el musical hagi passat a la gran pantalla essent guardonat amb tres Oscars, sota la direcció de Tom Hooper.

Però un dels fets més rellevants que volem comentar és la renovació escènica  sobre el muntatge decoratiu, la qual remarca l’essència de la novel·la original i marca un punt diferencial. Aquest canvi material es va fer ja fa quatre anys, amb motiu de la celebració de l’aniversari dels seus vint-i-cinc anys. Cameron Mackintosh ens presenta en aquesta nova producció uns nous aires que en renoven l’ interès i la passió per aquesta obra literària tan realista, passional i humana. L’ambientació a trets generals passa d’un àmbit lumínic clar i colorit a una ambient grisós, tènue, mimetitzant-se més encara amb el sentiment dels seus protagonistes i la situació històrica real. El nou ús d’aquestes tonalitats no crea pas monotonia en el fil argumental sinó tot el contrari, ja que li atorga una major profunditat poètica.  

No obstant això, hi ha un altre factor clau que ajuda a remarcar l’ambient de tristesa i misèria, aquestes són les pintures del mateix Victor Hugo que es projecten al fons de l’escennari. Si bé és cert que es coneix majoritàriament com a poeta, novel·lista i dramaturg, l’autor de la novel·la també té una obra artística plàstica. Fruit del seu caràcter autodidacta el poeta i pintor, gestà tota una producció pictòrica, basada en la tècnica de l’aquarel·la i carbonet, que segons fonts coetànies l’ajudaven en la seva inspiració. Com que més aviat tenien un caràcter d’assaig i no estaven concebudes per oferir-les al gran públic, Victor Hugo mai les exposà per por a la crítica ja que podien fer ombra a les seves produccions literàries, que eren les que realment agradaven. 

Qui havia de dir-li doncs a l’autor dels Miserables que la seva novel·la havia de triomfar com a musical als escenaris i que en aquests s’hi projectarien les seves pintures! Només ens resta dir que si en teniu l’oportunitat de veure l’obra, gaudiu-la.

El best-sellerisme i la 'lectura-basura'

Aquests dies són especialment festius: hi ha molta gent de vacances de Setmana Santa, que ho celebren, o no, amb tradicions com ara les processons o la Mona de Dilluns de Pasqua, però aquest any, també, ens trobem molt propers a Sant Jordi: dues festivitats en gairebé la mateixa setmana. I nosaltres, que fins ara no havíem fet cap article sobre literatura, hem decidit fer-ne un, el primer.

Biografies, 2003. Intervenció d'Alicia Martín al Palau Linares Casa d'Amèrica, Madrid, consistent en la irrupció literària a través de la finestra

Volem saber com són els nostres seguidors: sou dels que llegeixen només a l'estiu, a la platja? O devoreu tants llibres que heu d'anar formant llistes i llistes de noves adquisicions? Els compreu? Els agafeu de biblioteques? Els regaleu amb significats ocults? Són fidels companys de viatges? Els llegiu al metro, bus, tren...? Voldríem, a més a més, fer una reflexió no al voltant de com llegim sinó del que llegim. Realment ets el que llegeixes, de la mateixa manera que es diu que ets el que menges? Fa uns mesos a El Cultural tingueren un debat sobre si existeix l’alta i baixa literatura, diversos nivells literaris i on, fins i tot, arribaren a titllar de no-literari certs tipus de llibres, m’estic referint als best-sellers, concretament. Què creieu? Són literatura? Passatemps? Lectura-basura? (Aquí hem volgut posar “basura” en castellà per la rima i per referència directa a l’anomenada ‘tele-basura’). Realment exsisteix una lectura-basura? Quelcom de tan baixa qualitat que es podria anomenar “brossa literària”? Un best-seller se’l defineix com un llibre estrella que en poc temps arriba a una secció enorme de públic, caracteritzant-se per històries que enganxen i que, potser, toquen la banalitat, amb una qualitat formal que tendeix a la simplicitat. Sempre hi ha excepcions, i llibres de gran vàlua literaria han esdevingut èxit de vendes, com ara El nom de la rosa d’Umberto Eco, però el problema, potser, no rau en els llibres en sí, sinó en tot el mercat especulatiu que els envolta i que molt té a veure amb la bombolla especulativa del mercat de l’art, que es regeix per modes i lleis d’oferta-demanda. La cultura llibretera actua amb un merxandatge i una publicitat molt més salvatge, movent una quantitat molt gran de diners i, fins i tot, interessos. En aquest post humorístic es pot veure com, malauradament, la majoria de les persones no llegeixen o únicament llegeixen best-sellers, de manera que sempre es pot dir allò de que l’important, al final, és llegir.

Els llibres més llegits segons http://todayilearned.co.uk/

Però l’important, de veritat, és llegir? Llegir qualsevol cosa? Ara aquí faltaria el meu company Ricard per fer un duo pro i anti best-sellers, com aquell article que vam fer per a l’aniversari del bloc!

Està clar que hi ha llibres amb més o menys qualitat, però en què rau aquesta? En l’escriptura o en la conceptualització? La finalitat és el que busquem en la lectura, i això variarà depenent del nostre estat d’ànim o moment vital en el qual ens trobem. De vegades buscarem llibres per alimentar l’ànima i reflexionar al voltant del món i de l’ésser, d’altres voldrem una bona història ben explicada, d’altres senzillament un entreteniment ocasional que després no ens persegueixi durant el dia a dia. Tot és vàlid, en el fons. Tot? Vosaltres què en penseu?

El fenòmen wikipedia

Que patrimoni i tecnologia cada cop estan més units és indiscutible. Apps, jocs i un llarg etcètera. Però quan el que es vol és obrir-se a tots els públics (escolars, investigadors, visitants, curiosos...) hi ha una via perfecta: Wikipedia.

Des de fa un temps, molts museus han incorporat la figura de un Viquipedista resident, el que significa una persona dedicada a vessar tota la informació pertanyent a la institució i les col·leccions a la Viquipèdia. Alguns dels museus que han obert les seves portes als viquipedistes són el Museu de la Música, el Museu d’Història de Catalunya, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Interior de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Font: wikipedia

En aquest darrer museu es va partir de la voluntat de mostrar la col·lecció, obrir-la com si de la mateixa base de dades del museu es tractés, amb informació acurada i imatges de qualitat. Una excel·lent manera de dir al públic digital i al curiós: mireu quina col·lecció tenim, us la oferim, és vostra!

Quan un museu es planteja un repte d’aquest tipus s’ha de saber quin és el seu objectiu i com s’ha de desenvolupar el projecte. En el nostre cas, quan ens vam reunir per primer cop ho veiem com una cosa inabordable: tota la col·lecció de un museu, amb preferència per la part exposada. Pujar imatges, vigilar drets d’autor, fitxes d’autors, fitxes de peces... però sort que entre tots vam adoptar l’eslògan de Nike: Impossible is nothing.
Vam dividir-nos la feina i vam anar elaborant sobre la marxa diferents metodologies de treball. I gairebé sense adonar-nos a principis-mitjans del mes de Gener ja teníem tota la obra (pintura i escultura) exposada al Museu penjada a la Wiki: imatges a Wikimedia Commons, a les fitxes corresponents, entrades sobre artistes i entrades sobre obres.

Un cop assolit aquest objectiu, vam continuar treballant retocant entrades ja existents: afegir bibliografia, complementar amb imatges de qualitat... Així com penjant algunes imatges que es troben a les reserves.  

A més a més, cada viquipedista s’ha proposat un repte: realitzar un article de qualitat, un article totalment fiable, amb fonts de qualitat, amb una bona redacció i una llarga llista de paràmetres, i el qual s’ha de presentar per a que sigui aprovat. 

La mòmia Nesi ha sigut l’article de qualitat compartit entre les tres viquipedistes. A banda, cadascuna n’ha fet un més de manera individual.

A banda de tot això cal esmentar com és d’espectacular anar veient veient els resultats. A mode de tastet:

Defensa del parc d’artilleria de Monteleón

Posicionament de les imatges (s’han fet servir imatges del museu en uns 480 articles diferents i en diferents  llengües), i en aproximadament un trimestre hi han hagut de mitja més de 175.000 visualitzacions mensuals d’imatges de peces de la col·lecció! A més, de l’èxit de la peça de Joaquín Sorolla Defensa del parc d’artilleria de Monteleón. Només el mes de desembre va tenir un total de 78.000 visualitzacions.

I aquest és el projecte en el que porto gairebé cinc mesos: treballar per a que la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú sigui accessible des de qualsevol banda del món. I el millor de tot, en equip, ja que en el museu som tres viquipedistes residents: la Marina Padilla, l'Elisenda Almirall i jo. 

Entre nosaltres i la resta de viquipedistes residents, així com d'altres persones vinculades al fenòmen, es crea un vincle col·laboratiu i de networking que és, potser, el futur del treball dins la cultura. 

Captura de pantalla del procés d'edició a Viquipèdia

Montse Medina

@montsemedina_

Més informació, xifres i estadístiques:

Entradaa la Viquipedia sobre el Viquiprojecte de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

El Museu Víctor Balaguer de Vilanova, pioner a les xarxes. Darreres estadístiques sobre el Viquiprojecte a CulturaPenedès

 Collections Online: motto and aim. Let's do it with 3 Wikipedians in Residence at a time. Artícle sobre la singularitat de ser unequip de tres viquipedistes

#MuseumWeek, museumquè?

Hi ha hagut una setmana on, a Twitter, la cultura ha arribat a ser Trending Topic cadascun dels dies. Set dies i set hashtags que han fet –o han volgut fer- arribar els museus europeus a tota la comunitat d’aquesta xarxa social.

Els darrers dies han estat la setmana dels museus a Twitter que, sota el hashtag global de #MuseumWeek, representava una setmana per impulsar i difondre les tasques portades a terme per totes les institucions que n’han volgut formar part; aquí podeu trobar un Pinterest amb un recull dels tuits més interessants. 

No és res nou; Twitter ja havia acollit altres vegades activitats i jornades culturals com ara l'#AskACurator que porta actiu des del 2010, o els dies de #MuseumSelfie del passat 21 i 22 de gener. La diferència es troba, però, en que aquesta vegada s'ha volgut implicar al major nombre de museus possible, passant d'un o dos dies a una setmana sencera dedicada als museus. Els pioners foren els del Regne Unit, i al final s'hi incorporaren museus francesos, italians i espanyols. En l'àmbit català trobem des de grans institucions com el Museu Nacional, el Picasso o la Fundació Miró, fins a museus més locals com els Museu d'Art de Morera o el d'Art Modern de Tarragona. Tots ells han volgut donar cabuda a les preguntes i opinions dels usuaris de Twitter, així com difondre els museus però sobretot donar veu a les feines internes que sovint no veiem al visitar-los, com ara l'equip de restauració, el servei pedagògic o el de manteniment.

La metodologia d’aquesta iniciativa era proposar activitats i ensenyar quelcom del museu a través de diferents hashtags: #DayInTheLife per a dilluns, on es pretenia mostrar el dia a dia dels treballadors del museu, des dels comissaris i directius fins als de manteniment o gent de seguretat; a més a més, cal pensar que normalment aquest és el dia que els museus tanquen, i és una bona manera d'exhibir què s’hi fa i com s’hi treballa encara que les sales romanguin tancades, fent èmfasi a les tasques internes com ara gestió, comissariat, manteniment, restauració, etc; per al dimarts teníem #MuseumMastermind on se’ns instava als usuaris de Twitter a respondre preguntes sobre la col·lecció, la història,  l’edifici, etc, amb premis fins i tot! Dimecres era el torn de #MuseumMemories, on tothom podia explicar anècdotes i records sobre museus, d’aquesta manera es creava un ambient distès i agradable ple de bon humor i amb històries d’allò més original. El quart dia era per a #BehindTheArt, on ha pres protagonisme el museu en sí, les seves obres, museografia, arquitectura, etc, fent palès el canvi i les remodelacions que han patit les institucions amb el temps, així com fets curiosos o emblemàtics que han succeït al seu interior.

Divendres era el dia d’#AskTheCurator, un hashtag que ja porta temps per la xarxa, la tasca del qual és que els usuaris facin preguntes directes al personal dels museus sobre aspectes interns o externs de les exposicions, quines exposicions prefereixen els directors o comissaris, com de difícil es fa restaurar cert material o quina política didàctica segueixen són alguns dels tweets que hem pogut veure.

S'han deixat per al cap de setmana, encertadament, dos temes on l'acció principal recau als usuaris de Twitter més que no pas a les institucions: m'estic referint a #MuseumSelfie, consistent en penjar autofotografies fetes als museus; i #GetCreative on s'estimulava l'usuari d'aquesta xarxa social a posar en pràctica l'enginy i fer fotografies creatives o reinterpretant obres, entre d'altres. Tot i així, cal dir que els CM dels museus han estat actius durant tot el cap de setmana, realitzant una tasca molt lloable i amb unes hores extres segurament mal pagades, de manera que ha sigut una setmana molt intensa tant per als tuitaires freelance com per als adscrits a una institució.

Així, podem dir que aquesta setmana ha estat tot un èxit per als museus que hi han participat: per a les grans institucions ha servit per fidelitzar el públic i les petites per donar-se a conèixer i guanyar en seguidors i, per tant, en difusió. Tot i així, encara queda molt per fer, ja que ha estat molt divertit i entretingut però cal pensar que, potser, aquesta difusió que creiem que ha tingut sigui un miratge: cal pensar que una part important d'usuaris d'aquesta xarxa social, especialment els que no es vinculen -directa o indirectament- amb el món dels museus i la cultura, no s'ha assabentat d'aquesta iniciativa. Això, però, és tasca per a la propera #MuseumWeek, perquè el que sí que ha quedat clar són les ganes i l'empempta dels museus, dels professionals i del sector cultural en general, de crear vincles, de sortir de la sala del museu i de mostrar l'interior de cada institució, com han demostrat amb jocs, endevinalles i posant de relleu la seva part més lúdica i divertida en aquests darrers dies; volent fer una feina de qualitat, oberta i participativa.