El boom tuitaire, o com treure-li partit a les noves tecnologies

Instagram, Pinterest, Vimeo, Twitter, Facebook, i tants altres elements moderns que gairebé han deixat abandonats els blogs, i ja no diguem els llibres. Des de fa uns anys, doncs, ha canviat perceptiblement el mode en el que ens relacionem els uns amb els altres, a un ritme frenètic, a més. ¿Qui s'enrecorda, a hores d'ara, de les hores gastades en el Messenger?

Però el perquè d'aquest post no és senzillament fer un repàs nostàlgic dels diferents modes comunicatius dels joves i no tant joves, ni tampoc fer un llistat de les xarxes socials, el que pretenem és donar algunes idees claus per treure-li el suc a aquests monstres informàtics que ja formen tant part de la nostra vida com el cafè dels matins.

1.- Coneix!

Especialment al twitter però també a Facebook, Fliker, Pinterest... segueix i dóna 'm'agrada' a artistes, cantants o institucions que t'apassionin. Dins del sector professional, a més, pots conèixer i seguir professionals del teu ram per estar al dia o veure “que se cuece” a l'àmbit que més t'interessa i, a més, donar-te a conèixer! Però alerta! No usis això únicament per fer publicitat teva o del teu blog, allò important és la interacció entre usuaris.

2.- Assabenta't!

Museus, institucions, universitats, artistes, comissaris... tots ells tuitegen, tots ells postegen en Facebook, pengen fotografies a Flickr, vidios a Vimeo o realitzen taulers de Pinterest; a través d'ells pots accedir a informació directa i novetats sobre tallers, concerts, esdeveniments, xerrades, cicles, exposicions, cinema, teatre, notícies i tot allò que puguis imaginar-te i, a més a més, contestar, donar-li a m'agrada o opinar sobre ells!

3.- No t'adormis!

No només és important estar informat i al dia del que passa, del que t'agrada o del que vols fer, encara pots fer una cosa millor, seguir les coses que t'interessen a temps real! Treballes? Estàs al poble i no tens diners per anar a unes conferències, a uns tallers, a un festival? Avui dia gairebé tot es pot veure per streaming (en directe des de la xarxa) des de la televisió fins a unes conferències; òbviament mai serà el mateix, però almenys pot treure't el cuquet de la intriga. Especialment des de Twitter pots seguir les cites rellevants de les xarrades, o veure-ho per streaming a través de Vimeo o altres canals i, fins i tot, veure recopilacions de vidios i muntatges que les institucions han realitzat. Hi ha, fins i tot, tours per diferents ciutats online, podent “visitar-les” des de casa. Podríem anomenar-ho el futur de l'usuari cultural pobre, però això ja seria un altre conte.

Així doncs, des del Cultius Culturals us animem a que fomenteu i aprofiteu les tecnologies que tant a l'abast tenim avui dia. Perquè per vosaltres, quina és la millor xarxa social, a la que esteu enganxats dia i nit?

Juguem? Interactius aplicats a les activitats pedagògiques

Un dels espais dels museus que més s'ha desenvolupat al llarg de les últimes dècades han 

estat els departaments pedagògics. En ells es realitzen, generalment, visites guiades 

seguides d'un petit taller per a que els nens -sí, nens, ja que en són ben pocs els tallers

didàctics per a adults- experimentin, crein o posin en pràctica coneixements que han estat 

treballant. Tant per al desenvolupament de la visita guiada com del taller, doncs, es necessitenelements mediadors que apropin els conceptes i ajudin en l'interiorització. És aquí on hi 

intervenen els elements interactius que, amb el temps, han anat evolucionant i modernitzant-se:naixent com a senzilles imatges o fotocòpies d'algun element característic, acabant en tablets ialtres dispositius sofisticats.
Caixa de l'Expressart, MACBA



Citant exemples podem fixar-nos en l'ús d'audiovisuals introductoris, com en una exposició al MUSAC sobre violència al cinema, en el qual varen fer estirar sobre uns matalassos els nens i, projectant un audiovisual al sostre, anaven relacionant les imatges amb el seu dia a dia. 

El MACBA, per posar un altre exemple, utilitza l'anomenat 'Expressart, museu portàtil': una
caixa amb molts departaments amb tot d'elements d'ús quotidià, joguines, entre d'altres, al seu interior, per poder relacionar-los amb determinats elements del museu. 

Molts altres museus  utilitzen el sistema de tablets per mostrar vidios o imatges, ja sigui de 

detalls de quadres o maquinària o per mostrar comparacions amb la quotidianeïtat o amb 

elements que directament no es poden veure; a la Casa-Museu Rafael Masó de Girona, per 

exemple, les utilitzen per mostrar imatges i fotografies de com era originariament cada sala i

poder donar la informació de manera més visual, fent que el visitant hi interactui, hi relacioni i 

s'hi involucri. Es tracta, doncs, d'un suport en l'aprenentatge o en la tasca d'apropar
conceptes que d'una altra manera serien més complexos. 




Però, què passaria si la tasca mediadora la deixessim directament a un mòdul interactiu, 

sense necessitat de guia? Molts centres, com ara el Cosmocaixa o el Museu d”Història de 

Catalunya ja ho han fet. Però no només museus que ja en la seva gestació tenen un caire 

interactiu, altres museus més «clàssics» en quant a museografia també han anat adquirint 

amb el temps sales i espais destinats a la pedagogia, amb seients i monitors o elements de 

joc i consulta, que ja s”ha fet al Reina Sofía i a la Fundació Miró, o aules senceres com és el 

Caixaforum Kids, que en cada exposició elabora una sala destinada a la educació, on poden
realitzar les activitats tant nens com grans. 






Així, amb la implantació d”interactius que 

sense necessitat de ningú més aproximen 

els conceptes amb jocs senzills o 

complexos, casolans o tecnològics i que tant nens com adults poden accedir, per 

aprendre, jugar i crear un altre tipus 

d”experiència museal. I sí, els adults 

també poden i han de jugar, i des del CultiusCulturals us animem a que, adults d”arreu, 

feu provatures amb aquests elements. 

Juguem?

De dimoni a dimoni, Merkel i els euroesceptics.

The Economist és una publicació, obertament capitalista, liberal, en tots els sentits, que no creu en la intervenció econòmica des de les institucions públiques. Per això i en coherència amb els seus propis principis no pot defensar una política europea intervencionista. Els defensors de l'intervencionisme des de l'esquerra, però, tampoc no podem defensar el paper d'Alemanya en aquesta UE, de tal manera que les estadístiques i les dades d'un prestigiós setmanari neoliberal ens pot omplir d'arguments, com és el cas d’una tanca que es llueix en el metro londinenc, i que segurament pretén fer vendre més números de la revista.

Europa ha venut la seva ànima, les seves ànimes, al dimoni. Això és el que es desprèn de la imatge. La Merkel com la diablessa d'Europa, aquella que s'ho està carregant tot per un suposat benefici alemany, que ara que ja està gairebé tot carregat, se'ls està girant en contra. Tot i així, malèfica, òbviament, ho és. Però la seva cara no desperta això, la seva cara és afable, fins i tot somriu, i no pas de forma picara, o potser sí, i potser per això ha aconseguit vendre's a la majoria dels governs europeus. De tal manera que molts dels condemnats a mort s'han llençat als seus braços. Uno di noi, deurien pensar alguns líders populars.

Privatitzar els guanys i nacionalitzar les pèrdues és el nou capitalisme europeu. El que deixa a una població sense futur a costa d'un suposat interès general en salvar un model, que en el fons és l'únic que volen salvar. El dimoni està defensant el seu territori, el seu infern, on pugui fer i desfer sense cap mena de contestació, fent creure que les alternatives no existeixen.

Així que en el moment en el que Europa es converteix en sinònim d'infern, només queda esperar l'arribada dels salva-pàtries de torn, d'aquells que ens faran creure que no podem canviar l'infern. En el fons, aquests, formen part de l'entramat infernal, no volen canviar el model, volen bescanviar-se pel poder actual. I això a la GB, també està molt estès

Gabino Martinez Muñoz

Youtube com a arxiu històric

És increïble la quantitat i qualitat dels arxius històrics que podem trobar a les filmoteques, un camp que sovint deixem de banda perquè només pensem en les petits curtmetratges en blanc i negre quan en realitat els films en color són de principis del segle XX. Avui Internet ens permet apropar-nos a algunes d'aquestes curioses filmacions, com la d'aquest travelogue de la ciutat de Londres al 1927 que us deixem a continuació.

Amb aquest tipus de documents històrics, doncs encara que no siguin escrits ni restes arqueològiques també cal considerar-los com a tal, ens podem fer una imatge precisa de com era la ciutat a principis del segle passat, però també hi veiem com vestia la gent, com eren els mitjans de transport i fins i tot podem deduir quines eren les activitats preferides dels londinencs. I, evidentment, tot això ho podem comparar amb l'actualitat per analitzar quins són els canvis que s'han produït amb només 80 anys.

En el camp de la història una filmació de fa menys de 100 anys potser no ens sembla gaire esclaridora, doncs encara tenim fins i tot testimonis vius de l'època, i una petita part nostra desitjaria que poguéssim trobar una pel·lícula d'època victoriana o fins i tot renaixentista. Pel que fa a la Història de l'Art Contemporani, en canvi, Youtube ens ofereix una font d'informació de primera mà amb videos i entrevistes a artistes de la talla de Duchamp, Warhol, Picasso o Dalí.

Però amb això no volem dir que filmacions com el travelogue de Londres no tenen importància sinó tot al contrari: cal que siguem ben conscients del valor de tot el material de filmoteca per insignificant que pugui semblar i cal que promoguem la seva conservació i classificació; doncs en un futur, quan ja no hi hagi testimonis vius, quan la memòria falli i es comenci a veure com d'incomplets poden ser els escrits, els historiadors del futur trauran molt bon partit d'aquestes filmacions, tant com el que podriem treure'n nosaltres ara si tinguéssim el luxe de poder veure, per exemple, les noces de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella.

Teatro, lo tuyo es puro teatro

Anar al teatre és tota una experiència per mi. No és només seure en una butaca més o menys còmoda i veure una obra. Hi ha tot un munt de petites sensacions que enriqueixen l'experiència teatral.

La vetllada pot començar fàcilment amb els teus acompanyants sopant plegats o prenent unes copes abans de la funció. Posar-se al dia o qualsevol tema d'actualitat sol emplenar la conversa i gairebé no se'n sol parlar del teatre, encara no és el moment. Després s'arriba a l'edifici del teatre pròpiament dit, on l'entrada sol ser magnificent. Tant és si es tracta de la capital com del petit teatre del poble, l'entrada té sempre un aire de grandesa, plena de gent i de llums. Per mi té una classe que no la té el cinema. Encara que igualment tots dos són negocis culturals el cinema em sembla més empresa (més capitalista), més contemporani. L'entrada al teatre en canvi té un aire més clàssic, de segles passats, un estil fins i tot burgés. Tot plegat sembla VIP, com si es tractés d'una reunió d'elit, encara que el públic vesteix de les maneres més diverses: des dels joves en texans fins als avis mudats com si anessin a missa, passant per les parelles romàntiques que s'embarquen en una cita compartida amb l'escenari. Allà, a l'entrada d'aquests VIP cultural, entre els llums, els perfums i una mica d'olor a tabac comença l'experiència del teatre.

Entrada magnificent del Teatre Nacional de Catalunya, a Barcelona

Com ja hem dit el teatre és una empresa, un negoci, així que és molt habitual avui en dia trobar-se una botiga o un stand a l'entrada amb el llibret o marxandatge de l'obra. Això també és un punt extra de l'experiència teatral. A mi m'agrada mirar-me aquestes paradetes encara que normalment no compri res. Personalment no m'interessa tenir una samarreta amb el cartell de l'obra que ja abans de comprar-la sé que acabarà sent pijama d'estiu, però m'encanta col·leccionar els llibrets, aquests petits diccionaris de la funció que t'expliquen sobre l'obra i els actors, i de vegades fins i tot inclouen una entrevista al director o als protagonistes.

A la botiga potser també hi podrem trobar dolços, llaminadures, xocolatines o crispetes (encara que aquestes les associem més amb el cinema). Tots ells l'acompanyament ideal mentre accedeixes a la graderia amb papallones a l'estómac tot buscant el teu seient. Primer la fila, després el seient. Caram! Si està a l'altra punta. Millor si dono la volta per dalt. I molt probablement el primer que fas és seure i mirar l'escenari per veure com el veus, si el veus. Quan vas agafar les entrades des de la pàgina web la fila semblava més propera, o el seient més cèntric. És molt possible, els croquis de la graderia sempre tenen aquests efectes òptics estranys i des-il·lusoris. Però de seguida t'hi acostumes i t'acabes convencent que després de tot no ho veuràs tan malament.

Conforme la sala es plena de gent comença la xerrameca. Al principi són sempre xiuxiuejos escampats, però poc a poc les veus acreixen el volum i per un moment penses que si no callen no entendràs res del que diuen els actors, tant endarrere com estas assegut. Això pot anar seguit d'un petit moment de reflexió interna, voluntària o no, en que esperes que t'agradi l'obra que has triat per aquella vetllada i llavors penses que aquest ambient t'agrada i que hauries de provar d'anar més sovint al teatre. I joo, mentre reflexiono sobre totes aquestes petites sensacions que formen per a mi l'experiència teatral, penso en si seran les mateixes per a tothom. Quines són les teves, tu que llegeixes aquest blog? Que sents quan vas al teatre?

Però a poc a poc els llums s'apaguen i s'emporten amb ells les veus xerraires deixant només un xiuxiueig en l'ambient. S'obre el teló.